La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Any Espriu

Ronda teatral d'Espriu a Reus

Xavier Amorós parla aquest dilluns de la seva relació amb Salvador Espriu al Centre de Lectura

02/12/2013 | Per Natàlia Borbonès

Salvador Espriu

Salvador Espriu

Primera història d’Esther és una de les fites indiscutibles de Salvador Espriu i de la literatura catalana. Escrita entre els anys 1947 i 1948, l’obra és més que una relectura de l’episodi bíblic d’Esther i dels seus esforços per salvar el poble jueu. El relat, que té lloc a la recurrent Sinera d’Espriu (anagrama d’Arenys de Mar, localitat on va passar la seva infància), és una síntesi històrica i mítica de la Catalunya de postguerra. Una Catalunya sotmesa a l’intent de genocidi cultural per part de la dictadura franquista. Davant “la circumstància més desesperada que la nostra llengua ha conegut”, com el mateix Espriu va dir, va voler deixar “una espècie de testament de l’idioma”. Per tant, Primera història d’Esther és una obra estilísticament i lingüística molt rica i complexa, escrita amb la voluntat de mostrar la vivacitat d’una llengua en tots els seus àmbits i registres. Una obra que el públic local de 1963, generalment gens versat ni en literatura catalana ni en el teatre més modern de l’època, no va pair.

Xavier Amorós (Foto: Xavi Jurio)

L’Agrupació Dramàtica de Barcelona havia estrenat l’obra l’any 1957 al Palau de la Música de Barcelona. El 1962 l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual la va tornar a representar. La va dirigir Ricard Salvat i la va protagonitzar un grup d’intèrprets professionals i afeccionats, entre els quals hi havia el mateix Adrià Gual, les escriptores M. Aurèlia Capmany (que també en firmava l’escenografia) i Montserrat Roig, l’incipient dramaturg Josep M. Benet i Jornet, la fotògrafa Pilar Aymerich i el futur fundador del Teatre Lliure, Fabià Puigserver, que va crear el vestuari de l’obra. Un jove Xavier Amorós va anar a veure l’obra al Teatre Romea amb la seva germana Eulàlia (que coneixia Espriu del grup que havien fet, a la Universitat de Barcelona entre 1949 i 1950, la revista clandestina Curial) i, enlluernat, la va incloure en la programació de la primera temporada del Teatre de Cambra de l’Agrupació Pericial de Reus, una associació d’espectadors de teatre que s’havia creat feia poc. Amorós, que era el que ara se’n diria el director artístic de l’entitat, estava decidit que els 600 abonats de l’agrupació poguessin veure “teatre de qualitat, especialment en català” i que, a més a més, fos teatre modern i compromès amb la societat del moment. Per aquesta raó, va contactar amb els grups de Barcelona que feien el que descriu com “teatre vocacional” (“no eren professionals però tampoc simples aficionats per la seva gran consistència intel·lectual”), com l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que es va comprometre a representar els seus muntatges al Teatre Fortuny. I així va ser. L’espectacle de presentació del Teatre de Cambra de l’Agrupació Pericial va ser un dels de la companyia, La corrida, de John Richardson, “una obra d’un dramatisme intens, simbòlica, basada en la metàfora del que en diuen ‘la fiesta de los toros’, que va deixar perplex el públic del Fortuny”. Per Amorós, era un teatre “que no coneixien ni esperaven. Diferent. Sorprenent. I, fos pel que fos, no agradava a la burgesia local”, la qual es nodria d’un “teatre esporàdic, que ella creia fermament que s’havia acabat amb Jacinto Benavente”. Però la commoció que va provocar La corrida, una obra del tot oblidada avui dia, va ser poca en comparació amb la que va causar Primera història d’Esther.

L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual la va representar al Teatre Fortuny el 17 de maig de 1963. Va ser l’única representació del muntatge fora de Barcelona. Amorós explica que tenia por de la reacció del públic reusenc: “Si no era capaç de valorar o, com a mínim, de respectar aquella obra d’Espriu, no valia la pena que ens esforcéssim a mantenir l’associació de teatre”. Per això, es va atabalar quan M. Aurèlia Capmany li va anunciar que Espriu volia assistir a la representació: “Em vaig alarmar. L’Espriu tenia fama de sortir molt poc de casa i em vaig esgarrifar pensant que algú no país, no digerís prou bé la història d’Esther i ho manifestés, d’una forma o altra, al mateix teatre. Ho vaig dir a la Maria Aurèlia. Ella va fer una cleca. Als dos dies em va comunicar que l’Espriu, estimulat pels meus temors, havia decidit venir a Reus i assistir a la representació i no pas d’incògnit”.

I així va ser. La tarda del dia de la funció Espriu va arribar en cotxe a la plaça de Prim acompanyat per alguns amics, entre els quals hi havia la prestigiosa professora Amàlia Tineo. “El primer que va voler fer –recorda Amorós– va ser saludar el notari Hidalgo, amb qui havien estat condeixebles en un curs, on hi havia també la professora reusenca Josefina Esteve Gras”. Després de passar pel despatx del notari, van entrar al Teatre Fortuny, que estava ple. Els amics d’Espriu van seure en una llotja i ell i Amorós, en la que sempre hi havia a disposició de les autoritats, “que mai no venien”. I va començar la representació i l’incident que la va envoltar (i que Amorós narra de manera detallada en el tercer volum de les seves memòries Temps estranys i en el llibre L’Agrupació Pericial: records dels anys 60).

Amorós explica que aviat una part del públic va començar a sentir-se incòmode, hi havia murmuris d’impaciència: “Jo estava al costat d’un Salvador Espriu impertèrrit i a mi no em tocava la camisa a la pell”. A la mitja part, Espriu va dir que volia anar a saludar la companyia i Amorós va sortir de la llotja darrere d’ell. Al passadís es va trobar amb l’empresari Francesc Llevat Rossell (conegut popularment com Paco Samarretes), que havia estat primer tinent d’alcalde entre 1954 i 1960 i president del Reus Deportiu i de l’Orfeó Reusenc (“havia dirigit alguna obra dels Álvarez Quinteiro”, matisa malèvolament Amorós). Llevat, que anava acompanyat de tres o quatre persones més (entre les quals hi havia l’enginyer municipal), va agafar Amorós per les solapes de l’americana i li va etzibar indignat: “Això no té cap ni peus. Ho portes perquè ens pensem que som uns burros i el burro ets tu”. Algunes persones més es van incorporar a la discussió, però ningú no va provar de posar pau. Els crits van durar fins que van tocar els timbres per avisar de la represa de l’obra. Quan Espriu va tornar de l’escenari, li va preguntar si havien arribat a l’agressió física: “Vaig fer que no amb el cap. ‘Encara hem tingut sort’, va dir ell”. A la segona part, no hi va haver cap murmuri. Va caure el teló final i Espriu va sortir a l’escenari a saludar amb una gran reverència. La gent va aplaudir força, “molt més del que ens pensàvem”. Per cert, la filla de l’escriptor, M. Lluïsa Amorós, que llavors era una xiqueta de 8 anys, va participar en l’obra com a portadora d’un capgròs.

Reproducció de la carta manuscrita enviada per Esrpiu a Xavier Amorós

Al cap d’uns dies Amorós va rebre una carta molt cordial de Salvador Espriu. Va ser la primera del breu intercanvi epistolar que van mantenir tots dos. Li donava les gràcies per les atencions rebudes i li desitjava “que l’experiment que ha volgut fer i el risc que ha corregut amb la meva obra no li portin conseqüències desplaents”. I afegia: “No es descoratgi, però, sobretot. Com és natural, no he d’alçar ni un dit en defensa del meu teatre, però prescindint en absolut del meu esforç, vostès estan en el bon camí en pretendre d’alçar els seus recelosos, glacials i hostils ciutadans al nivell del nostre temps”.

Però un d’aquests “recelosos, glacials i hostils” reusencs encara havia de dir la seva. El 25 de maig va sortir en el Semanario Reus, dirigit per Carles Giró (secretari municipal “i líder del nacionalcatolicisme seglar”, segons Amorós), una crítica virulenta de Primera història d’Esther, signada pel mateix Giró. Tot i lloar la interpretació de la companyia, el “crític” va rebregar l’obra d’Espriu: “¿Por qué los intelectuales de hoy se esfuerzan tanto en torturar sus mentes y las de los demás, haciendo inasequibles sus ideas al nivel medio de las gentes? ¿Es esta la manera de cumplir con su función social? ¿Verdaderamente hay algo sólido envuelto en este ropaje de frases casi incoherentes, de inclinación hacia toda suerte de escepticismo, de quiebra de todos los principios formales, que caracteriza a muchos de los modernos pensadores, escritores y literatos?”. Amorós va enviar la crítica a Espriu, el qual li va demanar que donés les gràcies de part seva a Giró, “cosa que vaig fer molt a contracor”. En la carta Espriu també va aconsellar Amorós que no s’amoïnés per la crítica “del senyor que parla amb tan merescut elogi de la representació de la meva obra. Això és el que calia i el que era d’elemental justícia: que s’adonessin de la qualitat de l’esforç de la gent de l’Adrià Gual. La resta és perfectament opinable i hi ha d’haver una llibertat absoluta per a l’expressió de tots els criteris”. Per la seva part, malgrat les tensions i les incomprensions que va provocar Primera història d’Esther, Amorós sempre ha estat convençut que el Teatre Fortuny feia anys que no havia acollit “una obra tan singular, tan qualificada i, en tots sentits, tan ben feta. Una obra pròpia, d’un escriptor lúcid que, com ell confessa, havia mirat intensament aquesta terra”.

Espriu no va tornar a posar mai més els peus a Reus, tot i que en anys successius quasi tota la seva dramatúrgia va tornar a pujar als escenaris de la ciutat. El 1978 Núria Espert hi va representar Una altra Fedra, si us plau. I dos anys després, la companyia Adrià Gual (llavors ja del tot professional) hi va presentar Ronda de mort a Sinera. I Primera història d’Esther va tornar a Reus en dues ocasions més: el 1982, amb la versió que en va fer el Teatre Lliure, dirigida per Lluís Pasqual; i el 2007, amb un muntatge del TNC dirigit per Oriol Broggi.

 

Segon incident

Xavier Amorós va tornar a tenir contacte personal amb Espriu dues vegades més. La primera, l’agost d’aquell mateix 1963 a Cantonigròs, on es va lliurar el Premi Rosselló-Pòrcel, que va guanyar l’escriptor reusenc. En el tranquil poblet d’Osona, Amorós va tornar a ser víctima d’una altra envestida, encara que no de la virulència de la de Llevat i companyia. Un atac del qual, aquell cop sí, Espriu en va ser testimoni directe. L’escriptor explica que després que llegís alguns dels seus poemes premiats, el van avisar que Francesc Recasens Mercadé volia parlar amb ell. Recasens era un financer reusenc, molt ben relacionat amb el règim de Franco i soci protector del Centre de Lectura. Quatre anys enrere, havia presidit el certamen literari del centenari de l’ateneu reusenc, on Amorós havia guanyat la flor natural. Per això, a Cantonigròs, Recasens li va etzibar: “No m’agrada gens la poesia que fa ara. Fa quatre dies li vaig donar la flor natural a Reus. Aquells versos valien la pena, ja li ho vaig dir, però aquest llibre que ha publicat ara [Guardeu-me la paraula] no s’aguanta per enlloc. És tot propaganda marxista”. Va ser llavors que Espriu va intervenir en defensa de la poesia d’Amorós, que va qualificar de “poesia autèntica”: “No em sembla pas que el llibre que té publicat sigui propaganda marxista. Són uns bons poemes”. El mateix Amorós va assegurar, amb una mica de sorna a Recasens, que no havia llegit mai El capital, de Marx. Però el financer no es va aturar: “Què m’ha d’explicar a mi, Amorós, home? Jo quan era jove no era comunista: era anarquista. Tenia tots els números d’una revisteta que fèiem a Reus que es deia La Alarma. En castellà, eh, en castellà. Però jo llavors no tenia ni edat per anar a soldat. I vostè ja és una mica gran Amorós. No els té, quatre dies, com tenia jo”. Salvador Espriu va tornar a sortir en defensa d’Amorós i va aconseguir desviar la conversa. En només tres mesos, un dels noms més il·lustres de la literatura catalana s’havia pogut fer una idea del tarannà reusenc, encara que, si va arribar a cap conclusió, se’n va estar d’expressar-la. “Reus és, per tradició, riquesa i empenta, una de les nostres ciutats il·lustres, il·lustre de debò”, diu en una de les cartes a Amorós. Espriu era un home d’una gran correcció.

L’últim contacte personal entre Espriu i Amorós va ser en el mític Primer Festival Popular de Poesia Catalana del Price, l’any 1970. El reusenc feia sis anys que havia deixat d’escriure poesia. Però va ser convidat de totes maneres a recitar alguns dels seus poemes al costat, entre altres, de Joan Oliver (Pere Quart), Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Joan Vinyoli, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, Joan Colomines, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú. D’Espriu només el separava, a les cadires, l’altre poeta reusenc de la vetllada, Gabriel Ferrater, “que tractava amb gran deferència Espriu, tot i que fins llavors no era cap secret que les relacions entre tots dos no havien estat mai gaire cordials”. Espriu havia agafat un empipament majúscul anys enrere quan va saber que Ferrater l’havia desprestigiat en assenyalar un seguit de coincidències entre Primera història d'Esther i una sàtira teatral de Goethe.

Salvador Espriu va ser per a molts dels escriptors de la generació de Xavier Amorós el guia espiritual i el model literari que calia seguir. La lectura de Cementiri de Sinera, per exemple, va ser fonamental en la creació d’Enyoro la terra, un dels poemaris més coneguts de l’escriptor reusenc. Per aquesta raó, ha guardat durant anys (ara estan dipositades a l’Arxiu Històric Municipal) la mitja dotzena cartes que va rebre d’Espriu (“unes cartes perfilades amb aquella lletra que li venia de la seva afició per a l’antic Egipte”). La correspondència es va interrompre aviat, el 1966, després que Amorós hagués enviat a Espriu el seu segon llibre, Qui enganya, para. “Em va contestar amb uns elogis tan desmesurats que jo els vaig entendre com una presa de pèl, i també vaig entendre per l’acomiadament [‘no es prengui la molèstia de contestar-me’] que m’engegava”. Amorós es va molestar una mica però poc després va llegir una entrevista a Espriu, que li ho va aclarir tot. Espriu hi deia que estava molt amoïnat perquè els admiradors i els escriptors, que el consultaven i li enviaven els seus textos perquè els judiqués, no el deixaven viure ni escriure la seva pròpia obra. “Jo era un d’aquests que no el deixava escriure. I això sí que era pecat mortal”.