La Revista de Reus

Aquesta passejada per una platja lliure de blocs d’apartaments la reservarem per a un dels dies assolellats que ens acostuma a oferir el nostre hivern o, fins i tot, per un de mestralada, quan el vent deixa la mar cristal·lina i la fa córrer, com un riu, vers el Cap Salou.

Per anar-hi, agafarem qualsevol sortida sud-oest de Reus –autovia de Bellissens o carreteres de Salou, de Cambrils o de Vinyols– que ens permetin accedir a la nova, gratuïta i curta A-7, que seguirem fins a la sortida d’Hospitalet de l’Infant, on agafarem l’antiga N-340, direcció València. Passat el quilòmetre 1126 i una petita àrea de lleure amb una cisterna, sortirem de la carretera –com si volguéssim entrar a un mecànic de cotxes que hi ha– i creurem la calçada per endinsar-nos en un camí asfaltat que veiem a l’altre costat amb el cartell Espai d’Interès Natural La Rojala-Platja del Torn (el canvi de sentit és permès, malgrat la quantitat de ratlles mitjaneres, ja que les del nostre costat són discontínues).

Ja al camí, i en menys de dos quilòmetres, accedirem a un mirador elevat, amb panell explicatiu, que ens permetrà abastar tota la platja. Feta aquesta parada, seguirem la carretereta fins a baix, hi deixarem el cotxe i accedirem a la platja pel túnel, molt ben construït, amb volta d’obra vista i parets de carreus, que travessa la plataforma del tren (i que a la zona anomenen “alcantarilles”). Ara tenim la roca del Torn al davant, on podem pujar amb una fàcil grimpada. I també podem resseguir la platja, tant per la sorra com per la franja de pineda que resta entre aquesta i la via. Si seguim fins al final, toparem amb les instal·lacions d’un càmping.

I si voleu fer l’exploració completa, torneu a l’aparcament, agafeu un camí empedrat a la vostra esquerra, segons el sentit que ara porteu, que puja a un altre aparcament més elevat. Des d’aquest, amb molt de compte, creueu la via del tren i podreu seguir un camí vora del mar, elevat, entre els penyals (tant aquest sender, com tots els petits murs de pedra seca que veieu, els va endegar un home que hi passava l’estiu i que desinteressadament va arranjar tota la zona com si es tractés del seu jardí). En poc més de cinc minuts arribareu a la cala del costat, que no té sorra, però sí una gran pedra plana per prendre el sol i un bufador, o forat al sostre d’una cova colgada pel mar, que rebufa espectacularment amb els cops de l’onatge. I també teniu vistes a la cova del Llop Marí, només accessible per mar, el nom de la qual –cova de la foca–, ens recorda la diversitat de la vida marina que habitava en aquesta zona.

(Publicat a la Revista NW número 12 (Gener de 2013)