La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | ENTITATS

Reus Refugi esborra fronteres

Publiquem el reportatge que ha obtingut el segon premi en el certamen del 4rt Premi de Periodisme Jove Joan-Marc Salvat

12/12/2019 | Per Helena Grau

Assistents a les jornades organitzades per Reus Refugi, amb la presència de bona part de les persones acollides a la ciutat. Fotos: Maia Ramírez, Aleida López, Helena Grau

Assistents a les jornades organitzades per Reus Refugi, amb la presència de bona part de les persones acollides a la ciutat. Fotos: Maia Ramírez, Aleida López, Helena Grau

Afavorir l'entesa i l'acollida de les persones que migren per trobar una vida més digna. Aquesta és l'espurna que crea Reus Refugi, una entitat sense ànim de lucre que sorgeix amb l'objectiu de crear consciència social sobre la crisi de les persones refugiades i de promoure la convivència a la ciutat de Reus. La plataforma neix l'any 2016, quan un grup de persones inquietes per la crisi dels refugiats s'ajunten per fer accions solidàries a la ciutat. 

No és fins a l'any 2018, amb l'arribada del primer grup de refugiats a la ciutat de Reus, quan Reus Refugi fa el pas de crear-se com associació. Des de llavors, moment en què els membres del grup es van triplicar, Reus Refugi s'ha convertit en un pilar fonamental pels nouvinguts a la ciutat, que els ha acompanyat en cada etapa de la seva integració, endolcint, quan semblava impossible, l'etapa més amarga de les seves vides.

En aquell moment l'entitat també inicia la seva col·laboració de forma paral·lela amb la CCAR, la Comissió Catalana d'ajuda al Refugiat. Des d'aleshores, els voluntaris de Reus Refugi realitzen tasques de mentoria i suport a les persones refugiades que arriben a la ciutat. L'associació està formada per un equip multidisciplinari de voluntaris que es defineixen com "acompanyants" dels qui estan en la recerca d'una nova vida.

La seva tasca consisteix en tota mena de propostes, la majoria centrades a sensibilitzar la població i impulsar solidaritat. Xerrades, excursions, visites culturals, recitals literaris, col·laboracions en concerts, jornades... Qualsevol ocasió és una oportunitat per passar estones amb els nois i aconseguir, cada vegada més, que se sentin part de la ciutat.

Grup de Voluntaris de Reus Refugi. Cadascun d'ells té assignat algun dels refugiats, a qui acompanya i ajudaA Reus, actualment hi ha uns 150 refugiats, que han arribat en grups de 50. Una vegada a la ciutat, comença el seu permís d'allotjament, que dura sis mesos. En acabar aquest període, els sol·licitants d'asil obtenen el permís per treballar, mentre esperen que el govern resolgui les sol·licituds. És llavors quan abandonen la casa d'acollida i comencen a buscar un pis de lloguer, on viuran fins a l'arribada de la resolució. A Espanya es deneguen més de les tres quartes parts de les sol·licituds. Malgrat tot, l'acumulació de peticions i la lentitud del procés juguen a favor seu. Actualment es parla de més de 7.000 resolucions pendents a tot l'Estat.

Reus Refugi, més enllà del vessant d’organització, funciona mitjançant el model de parelles lingüístiques: persones que tenen contacte directe amb els refugiats. A cadascun d’ells se li assigna un voluntari, que passa a ser el seu referent, la persona que l'ajudarà sempre que necessiti qualsevol cosa. "És una relació de tu a tu. Amb els nois, acabem sent amics", explica Eduard López, vicepresident de l'associació, tot i que no li agrada que l'anomenin d'aquesta manera. "Entre nosaltres, no ens agrada diferenciar-nos per càrrecs", puntualitza.

Àngels Paixà, membre de la junta de Reus Refugi, és la parella lingüística del Tuhin. "Necessita ajuda sovint. És de Bangladesh, i ells tenen la peculiaritat que els costa molt l'idioma. Viuen quatre en un pis, i quan quedo amb ell, venen tots. Mai ve un sol. Quan no podem quedar, ens truquem. Ell m'explica les seves preocupacions, com per exemple que li agradaria treballar més hores. És molta feina fer-li entendre que tot porta el seu temps. Ell em diu que vol que la seva família vingui en avió, no com va arribar ell, en vaixell, després de tombar per tot arreu durant tres anys", explica.

Àngels Paixà, amb Tuhin Khondokar, un dels regugiats a qui aténEn definitiva, es tracta d'una tasca d'acompanyament. "Moltes vegades simplement és acostar-los a un lloc, perquè clar, no tenen carnet de cotxe. O adreçar-se a les institucions. Els hem acompanyat al banc, al metge, a l'Ajuntament... els professionals no arriben a tot", diu Paixà, qui explica que es tracta d'una tasca emocionalment dura, però molt gratificant: "Saps que has de posar un límit perquè segons quines històries et sobrepassen, i si no el poses, no pots continuar. Tot i això, a mi em truquen, per qualsevol cosa, i em falta temps per anar-hi. A mi aquesta experiència m'ha refermat encara més la meva manera de ser, i tinc molt clar que continuaré fent-ho tots els anys que pugui".

Les donacions són l'única via de finançament de l'associació, que no rep cap mena de suport econòmic per part de la Generalitat ni de l'Ajuntament. A aquest últim li demanen més compromisos d'actuació. "Demanem que ells mateixos siguin exemple. Hi ha brigades, proporcionades per l'Ajuntament, que podrien donar feina a molts refugiats. És una manera de dir que són persones com una altra, que necessiten treballs per dignificar-se" denuncia Paixà. D'altra banda, fent referència als mil habitatges socials que Junts per Reus va prometre, calculen que "algun d'ells podria caure als refugiats" i que estaran "atents a veure què belluguen".

"No és caritat, és dignitat"

Quan recorden els primers dies de feina, amb l'arribada a la ciutat del primer grup de refugiats, a l'Àngels i a l'Eduard se'ls dibuixa automàticament un somriure a la cara. Amb els sentiments a flor de pell, expliquen com va ser el moment de "portar la teoria a la pràctica", i de començar a treballar en allò que feia tant que esperaven i imaginaven.

L'arribada del segon autobús de refugiats a la ciutat és un dels moments més especials per tots dos. "A mitjans d'agost va arribar la segona tongada, i ens van dir que els anéssim a rebre amb els de la primera. Ningú sabia qui venia en aquest autobús, ni els que venien sabien amb qui es trobarien. Quan hi penso se'm posa un nus a la gola... perquè va ser brutal —s'emociona—. Van començar a baixar de l'autobús i van començar a abraçar-se, a plorar i a fer-se petons. Eren gent que havien estat junts en el vaixell", recorda l'Àngels. "A nosaltres no ens coneixien, no sabien ni qui érem, però també ens van venir a saludar i abraçar. Ara, cada cop que ens veiem, tot són abraçades", afegeix l'Eduard.

Però tot i l’emoció, ambdós tenen clar que la seva tasca no només ve motivada pels sentiments. Defensen que és també una qüestió de drets. Segons l’Eduard, “ells són sol·licitants d'asil i tenen uns drets que l'Estat no pot violar”, i afegeix: “Les persones que són reticents, que sàpiguen que les lleis ens obliguen a fer aquesta tasca, i que, ja que ens hi posem, la fem de la millor manera possible. Qualsevol persona té dret a una vida digna. No és per caritat, és per dignitat humana”.

 

Tuhin Khondokar, a Reus després de ser rescatat al mar

Tuhin KhondokarEl Tuhin Khondokar té 25 anys i forma part del primer grup de refugiats que va arribar a Reus, rescatats al mar miraculosament pel vaixell Open Arms, quan ja es pensaven que anaven a morir. És de Bangladesh, on va iniciar el seu duríssim viatge de tres anys cap a Líbia, d’on va sortir la seva pastera. Ara, ja fa un any que va arribar a Reus, i viu en un pis amb tres refugiats més. Actualment treballa de cuiner en una empresa de càtering.

Té una filla, de tres anys, que es diu Aisha. La va veure néixer, però l’ha vist créixer pel Whatsapp, a través d’on es comunica amb la seva dona, que encara viu al país asiàtic. El Tuhin, però, té molt clar que no vol que elles s’enfrontin al mateix que va viure ell. “Jo vull treballar molt, perquè elles vindran en avió, no com vaig venir jo”, afirma amb seguretat. Quan parla de Reus, li canvia la cara. Amb un somriure d’orella a orella i uns ulls emocionats, afirma que “els voluntaris, tots, molt, molt bé. Tots ens ajuden a estudiar, a buscar feina, a trobar pis. Estic molt content”. Explica que el que més li agrada de la ciutat és la festa major, i veure que “tothom està feliç”. La seva parella lingüística és l’Àngels, amb qui comparteix una complicitat que es pot veure d’una hora lluny. “Avui m’ha trucat cinc vegades!”, exclama l’Àngels, mentre els dos es miren i esclaten a riure.


Reportatge publicat a la Revista NW número 84 (Juliol de 2019). Podeu veure el reportatge sencer a l'edició digital de la revista