La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Esports

Esport femení: Molt de fet, molt per fer

Les dades de les federacions confirmen una creixent filiació de dones a les diferents modalitats esportives

14/08/2019 | Per Raúl Rodríguez

Sortida d'una prova de 600 metres llisos a l'Olmpíada Escolar d'enguany

Sortida d'una prova de 600 metres llisos a l'Olmpíada Escolar d'enguany

El repte d’una societat igualitària en tots els àmbits en qüestió de gènere va avançant més lentament del que caldria desitjar, e pur si muove–“tot i així es mou”, que suposadament va dir Galileo Galilei–. Quedar-se amb l’ampolla mig plena o mig buida ja és decisió personal, però sigui quina sigui l’elecció, la tendència que pren aquest desajust és imparable i va encaminada a desfer un greuge històric. Aquest injust desequilibri entre homes i dones, entre persones al cap i a la fi, s’ha produït en tots els àmbits, des de vitals a insignificants, i l’esport en general, naturalment, tampoc ha escapat d’aquest embruix ancestral. La competició esportiva, el cim de la gegantina piràmide de tota l’activitat física que es desenvolupa arreu en els temps actuals, tradicionalment ha estat enfocada en lloar i convertir en llegendes i mites els rendiments i les actuacions dels participants masculins, en detriment d’elles. Facin la prova: enumerin cinc esportistes històrics mundials. Ja? Les respostes seran més o menys variades, però tindran com a denominador comú el mateix sexe. Algú ha pensat en la gimnasta Nadia Comaneci, la ciclista Jeannie Longo, les germanes tennistes Venus i Serena Williams, la també tennista Billy Jean King o la golfista Annika Sörenstam, totes elles d’entre les més destacades esportistes de tots els temps, per exemple? No hi haurà massa gent que ho hagi fet, segur. I és que les condicions per poder pujar al podi de l’imaginari popular no han estat mai les mateixes entre homes i dones i la balança acaba decantant-se clarament sempre cap al mateix costat. 

Però aquesta feina de recuperar el terreny i construir un equilibri més que merescut va agafant força amb els últims anys fruit d’una major conscienciació social, d’un major interès per l’esport entre les dones i d’una tímida i encara incipient aposta de les empreses per donar suport a aquesta empenta femenina. Gairebé tots aquests àmbits estan encara molt lluny del suport a tots els nivells que han rebut els homes per poder dedicar-se a l’esport, però del que no hi ha dubte és que, tot i que encara queda moltíssim per fer, s’ha fet molt darrerament en aquest camí de fer les paus perquè l’interès general va en augment.

Les dades

Els números parlen. Per exemple, els jugadors masculins federats de bàsquet al Camp de Tarragona han passat dels 1.809 de la temporada 2012-13 als 1.845 de la present campanya, el que suposa un lleuger increment. En canvi, les noies han crescut des de les 1.071 de fa set anys a les 1.413 actuals (un 32 per cent), segons dades de la Territorial de la Federació Catalana de Bàsquet. Una altra dada: en la temporada 2005-06, també al Camp de Tarragona, van competir 4.613 alumnes masculins en els Jocs Esportius Escolars de Catalunya que organitza aquí el Consell Esportiu del Baix Camp. Noies, en canvi, només eren 2.572. Però l’any passat, i segons xifres de la Memòria Anual del CEBC, l’increment de nens i nois va ser interessant –es va passar als 5.640-, però les noies gairebé van duplicar la xifra, passant a ser 4.627  -fregant el 80 per cent d’augment-. Parlem d’un altre esport, el pàdel. Aquest mes d’abril consten a la seu de la Federació Catalana que a Tarragona província hi competeixen 2.067 homes, mentre que de dones són 1.395. En canvi, fa cinc anys, els nois tot just sobrepassaven el miler (1.090, amb un augment del 90 per cent), mentre que les noies només eren 570 (un increïble 145 per cent de pujada en llicències federatives femenines).

En els esports tradicionals i més masculinitzats, segueix havent-hi abisme a favor dels homes, tot i que percentualment puja més cada any la xifra de practicants femenins. De fet, aquest és el gran objectiu per a moltes federacions per generar més recursos i seguir creixent: estabilitzat el públic potencial masculí, on realment poden pujar el nombre de llicències és... amb l’esport femení. En canvi, en els esports que han anat apareixent o popularitzant-se a finals del segle passat i principis de l’actual, a banda de les seves característiques pròpies, també els ha beneficiat ser esports respectuosos amb la igualtat de gènere i això ha desembocat en el fet que la xifra d’ells i elles sigui força semblant. 

L'exemple d'Ari Sánchez i Núria Castán

L’exemple d’aquest despertar de l’esport femení l’encarnen millor que ningú dues reusenques, la jugadora de pàdel Ariana Sánchez i la ‘rider’ Núria Castan, que cada cop més estan destacant internacionalment i fent-se un lloc entre l’elit mundial de les seves respectives modalitats.

Ari SánchezAri Sánchez, vuitena jugadora del món del rànquing World Padel Tour, hi veu dues grans diferències: “Hi ha més tornejos internacionals per als nois que per a nosaltres. A més, i segons si es tracta d’una prova Open o d’un Masters, ells arriben a cobrar pels mateixos resultats que nosaltres el doble o el triple”. La jugadora reusenca, que va començar a jugar a l’Aigüesverds i el Monterols, creu que “al públic de pàdel li agrada igual un partit d’homes que de dones. Però de vegades, en alguns tornejos, a nosaltres ens fan jugar a pistes secundàries mentre que els nois ja entren directament a la pista central des de primera ronda. Nosaltres només la trepitgem a partir de quarts de final”. El que Ariana Sánchez destaca és que “es nota que darrerament hi ha més afició per l’esport femení, se li dóna més valor. Nosaltres només volem ser valorats igual que els nois i per això treballem”, diu la jugadora reusenca, qui aspira algun dia a arribar a ser la número u del planeta.

Per la seva banda, la snowboarder Núria Castan, nascuda a Reus però resident a Almoster, ha estat a punt de classificar-se per primer cop per al Freeride World Tour, però ha acabat segona en la fase prèvia (FQT) i només passava la primera. “Era el tercer any que competia i ho tenia a prop, però es va suspendre la darrera prova i m’he quedat sense poder jugar-m’ho a la muntanya”. Castan practica el freeride –descendir per una cara fora pistes on es valora la dificultat de la ruta, la fluïdesa o els trucs utilitzats-. “On hi ha més diferència és en el valor dels premis. Entenc que en homes hi ha més gent i és més difícil destacar, però nosaltres baixem per les mateixes pistes i fem el mateix que ells”.

Núria Castán, en un descens a ChamonixLa ‘rider’ reusenca, per últim, destaca que “darrerament en les xarxes socials i els mitjans de comunicació es parla més de l’esport femení. I ara torna a estar de moda el feminisme i els drets que reclama i això és positiu. Però segueix havent-hi tracte discriminatori perquè les imatges dels homes en els mitjans de comunicació solen ser en acció i les de les dones, de cara o estàtiques, com si ens estiguessin menystenint”. Per corroborar aquesta dada, hi ha un estudi de la Universitat Carlos III de Madrid de 2013 que conclou que en la premsa esportiva només apareix informació de dones en un 5 per cent dels casos, mentre que de l’home ho fa en un 92 per cent.

Un altre cas d’esportista femenina, tot i que des d’un altre punt de vista, és el de la Montse Virgili, atleta en la seva joventut durant gairebé una quinzena d’anys i jutge en proves atlètiques durant els darrers 27 anys i fins a l’actualitat, sent a més l’única dona a tota Espanya que té la qualificació requerida per la Federació per donar sortides disparant la pistola. “Sempre ha estat muntat així, sempre s’ha valorat més l’esport masculí. No fa massa, les beques federatives o els premis en campionats importants en posicions idèntiques, segons si eres home o dona, eren de diferent import. I no hauria de ser així perquè el reconeixement hauria de ser el mateix amb resultats iguals. L’atletisme, però, sempre ha tingut de bo que, si feies la marca mínima fixada, podies participar i ningú et deia res”.

Com a darrer apunt, recentment s’ha conegut el primer cas d’una futbolista espanyola professional que s’ha quedat embarassada. És la navarresa Maider Irisarri, pertanyent a l’Osasuna. I, trencant el costum habitual de posar clàusules antiembarassament dels clubs a l’hora de fitxar, des de l’equip de Pamplona el que ha rebut és suport total. No sap si, quan tingui la criatura, tornarà a jugar, però el seu club ja ha donat una lliçó i ha obert una porta fins ara tancada. Cada dia es fa molt, però queda molt per fer.


Reportatge publicat al número 81 de la revista, l'abril de 2019. Podeu trobar i adquirir l'original, tant en format paper com en digital, en aquest enllaç: Número 81.