La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Barris

Barri Gaudí, 50 anys

Crònica del naixement d'un barri

22/08/2018 | Per Cèsar Compte

Durant els anys 1964/65 el Patronat Municipal de l’Habitatge de Reus encarregava a l’estudi de l’arquitecte Ricard Bofill la construcció d’un conjunt de cinc-cents habitatges de baix cost. L’aposta fugia dels convencionalismes anteriors a l’hora de crear barris com a ciutats dormitori. El projecte era el de crear una petita ciutat vertical integrant els usos d’habitatge amb els comerços.El periodista Josep Maria Martí, al seu llibre Periodisme radiofònic i transició política a Reus, explica el naixement d’aquest nou barri, ubicat sobre els terrenys d’un dels masos més emblemàtics de la ciutat: el mas dels Carandell. “El projecte que va presentar el taller de Ricard Bofill, estava en la línia d’altres coses que ja havia fet. En realitat estava molt lluny del barri obrer típic del franquisme, fet a base de blocs d’habitatges; el que ell havia dissenyat no hi tenia res a veure”. Aquesta va ser la primera experiència del Taller d'Arquitectura Bofill en el disseny urbà a gran escala. L'encàrrec consistia en la construcció d'un conjunt d'habitatges molt econòmics destinats a pal·liar el dèficit d'unitats residencials provocat per les onades immigratòries dels anys seixanta, comparable a nombroses operacions d'aquest tipus que van originar altres barris perifèrics. La premissa bàsica va ser evitar el model de ciutat-dormitori mitjançant la proliferació de locals comercials, bars, equipaments d'oci, supermercats i grans espais públics. 

Plànols del barri, procedents de l'estudi d'arquitectura de Ricardo Bofill

L'existència de la quantitat més gran de serveis possible havia de facilitar la creació d'una autèntica ciutat dins de la ciutat, reduint així la necessitat de desplaçaments de la població del barri. Es va intentar reproduir l'ambient de comunicació que propicia la xarxa urbana de les ciutats consolidades, creant tres sistemes viaris independents. La xarxa principal consisteix en autovies perimetrals reservades a la circulació ràpida de vehicles. La xarxa secundària es destina al trànsit lent, aparcament públic i circulació de vianants, i la tercera, per a ús exclusivament de vianants. Els models geomètrics van ser també de cabdal importància per a la solució del sistema. En aquest projecte un "Arscombinatòria" de "cèl·lules" espacials, segons s’explica en el mateix projecte, permetria al mateix temps en el futur el creixement lliure, seguint unes pautes ja marcades a partir de l’obra construïda. 

Els 500 habitatges subvencionats es van concentrar en torres de vuit plantes, que es comuniquen entre si per mitjà de terrasses permetent la circulació de vianants entre els diferents edificis i considerats espais comunitaris. Els espais orientats a nord s'utilitzen principalment per a la circulació, reservant així els espais amb major exposició al sol per als habitatges. El pla va incorporar diverses tipologies residencials, apartaments de dos, tres i quatre dormitoris. La planta típica de dotze apartaments, tots diferents, s'organitza geomètricament al voltant d'un pati. Grans vestíbuls a l'aire lliure proporcionen accés als elements de comunicació vertical, escales i ascensors i faciliten la comunicació horitzontal amb els habitatges al voltant dels altres patis de la mateixa planta. La circulació de vianants pública es manté en tots els nivells. A la quarta planta la circulació es realitza a través de carrers i places elevades. 

La construcció del barri Gaudí va ser tota una revolució, que no es va deslliurar de crítiques. No tant per la seva arriscada disposició i concepte volumètric, sinó més aviat per la qualitat tècnica dels materials emprats, considerats per molts propietaris poc afortunats. El sistema de construcció va consistir en una estructura de formigó amb revestiment de rajola. Uns materials justificats des del Taller, perquè les limitacions econòmiques i la manca de tecnologia disponible, desaconsellava l'ús general dels elements de construcció produïts industrialment. El projecte de Bofill va ser criticat precisament pel seu to esteticista i poc funcional, amb excessos formals, dessolats espais comuns i elements difícils d'explicar a l'interior dels habitatges. La desconnexió, fins i tot física, amb la resta de la ciutat i la manca d'equipaments, van convertir la primera fase construïda del barri en un indret més aviat inhòspit per a la vida de cada dia. Segons explica Josep Maria Martí, un cop acabats els blocs, “es va poder observar que els pisos eren poc convencionals i que, en general, s’havien construït grans espais d’ús comú, zones de contacte i de diàleg. Els primers habitants que el Patronat va enviar-hi per a que experimentessin amb aquest nou concepte residencial foren... els policies de l’ampliada Comissaria de Reus. Aquests i les famílies que esperaven reunir prou diners per comprar-se un habitatge normal conformaven el primer grup d’usuaris. Els propis funcionaris del Patronat feien propaganda en contra de les cases del barri. La cosa va arribar a tal extrem que als inicis dels 70 es va haver de convocar una reunió amb el Bofill, al Centre de Lectura, en la qual els residents li van dir de tot. D’aleshores ençà els veïns eren els més assidus participants en els programes de queixes de la ràdio.”.

La polèmica ja va néixer en el procés d’adjudicació del projecte. Segons s’explica en la seva redacció, editada per Hogares Modernos sota el títol “El barrio Gaudí: una solución para viviendas económicas”, l'oportunitat va sorgir casualment en una conversa de sobretaula. “Ens vam assabentar que a Reus, ciutat d'uns 50.000 habitants, a la província de Tarragona, la insuficiència de pisos havia determinat al Patronat Local de l'Habitatge a repetir una experiència anterior que el va portar a construir el Barri Fortuny, agrupació gens afortunada arquitectònicament, però que al seu dia va alleujar la imperiosa necessitat d'apartaments econòmics. Immediatament ens vam proposar oferir al Patronat l'avantprojecte d'una agrupació urbana concebuda d'una manera molt diferent de com solen ser els barris d'habitatges d'interès social, és a dir una cosa que fos el pol oposat als dimensionats blocs del barri Fortuny. Al Patronat Local de l'Habitatge, al qual ens vam presentar gairebé com assaltants, ens van facilitar les poques dades prèvies de què disposaven: plànols del solar, capacitat del barri, vies de comunicació interior, nombre de metres quadrats per habitatge i pressupost de les obres a què havíem de cenyir-nos. No es van comprometre més que a considerar el nostre avantprojecte, però tampoc ens van tancar totalment la porta a l'esperança. Van ser moltes les dificultats amb les quals vam anar ensopegant a partir d'aquell moment. L’avantprojecte, laboriosament treballat, va ser ben acollit per un reduït nucli de membres del Patronat i l'Ajuntament, algun dels quals es va arribar a entusiasmar amb la idea. És ben cert que la resta de components de l'entitat no van comprendre molt el que veien i els vam exposar, però és just consignar que tampoc ens va interessar donar massa explicacions sobre la idea final de l'agrupació, per temor a les reaccions normals al país davant de qualsevol innovació”. 

L'enumeració i explicació dels diversos successos, sobresalts, maquinacions, esperances, ofensives i contraofensives, retards i obstacles es van succeir durant els llargs mesos d'espera, segons explica el mateix Taller d’Arquitectura barceloní, “similar al guió d'una pel·lícula neorealista tenyida de vegades amb tons de sarsuela”. A totes aquestes veus s’hi afegia la premsa local i les cròniques enviades des de Reus als diaris barcelonins. Des de març de 1965, data en què  es va presentar l'avantprojecte (que, per cert, juntament amb la maqueta i els panells d'informació, va cremar en un incendi que es va produir aquell any a l’estand del Patronat a la Fira de Mostres de Reus), passant pel lliurament del projecte l’octubre del mateix any i fins a la seva acceptació a finals de l’any següent i l’inici de l’obra durant el 1967, en qualsevol d’aquestes parades no van parar les crítiques a la iniciativa. Però el clima de la polèmica es va avivar en el moment que van començar a prendre forma les construccions. En tots els casos de crítica adversa es descobreix un fons de reacció davant l’inhabitual o “estrany” del conjunt, factor aquest que va ser explotat per algun constructor local per evitar la competència que podia representar l'aparició en el mercat d'habitatges molt més econòmics que les que ell construïa. El ciutadà mitjà, especialment el que havia acudit al Patronat per formalitzar la seva petició d'habitatge, passava de l'acceptació del barri al dubte i després a la por davant la quantitat de versions i rumors que circulaven. El suport econòmic dels futurs habitants de l’agrupació era essencial per als promotors i també per al Taller, que veia perillar tots els esforços encaminats a procurar allotjaments millors i diferents. Però finalment, no es va cedir ni es van fer concessions. Des del Taller es van exposar al Patronat les raons i l’experiència que els portava a donar per segur que els dubtes entre els sol·licitants de pis anaven a desaparèixer a mesura que l'obra s'acostés a la seva fi, quan l'aspecte definitiu del conjunt aparegués més visible a causa dels acabats, pintura, jardineria i detalls d'ornamentació. I les obres van seguir lentament, salvant aquests esculls i molts altres, fins a la finalització el 1969-1970.

Commemoració durant tot l’any

L’Associació de Veïns del Barri Gaudí no vol deixar escapar l’efemèride per intentar donar més projecció al barri reusenc. Segons Antoni Montoya, secretari de l’entitat veïnal, totes les activitats habituals que du a terme l’associació al llarg de l’any: trobades, competicions de dominó, petanca, futbol sala, sardinades, festes del barri... tindran un caràcter extraordinari i també hi haurà altres accions que es crearan exclusivament per a la commemoració del 50è aniversari del barri. Entre aquestes activitats extraordinàries hi haurà una trobada amb els primers habitants del barri. “Volem que sigui en format tertúlia i que expliquin en primera persona com va ser iniciar la vida en un barri nou.  Ells van ser els veritables protagonistes i les seves aventures formen part dels primers anys d’història del nostre barri. Serà un exercici per recuperar i a la vegada rendir un petit homenatge a la memòria col·lectiva.”.

Antoni MontoyaLa celebració també ha de servir, segons Montoya, per intentar posar fi a les reivindicacions històriques del barri, com per exemple l’asfaltat d’alguns dels descampats de la zona que encara continuen en el mateix estat de fa cinquanta anys o la rehabilitació definitiva dels edificis signats per Bofill. L’any 2007, recorda el secretari de l’associació de veïns, es va iniciar la rehabilitació dels blocs Bofill, una iniciativa que partia del Pla de desenvolupament comunitari del barri Gaudí, una experiència de corresponsabilitat entre veïns i Administració en la millora dels barris en marxa en diferents indrets de la ciutat. Sota la batuta de l’Àrea d’Arquitectura i Urbanisme de l’Ajuntament, es va engegar tot un seguit d’accions encaminades a aconseguir la declaració d’Àrea de Rehabilitació Integral, integrada dins del Pla Català de l’Habitatge 2002-2007 de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat. Amb la sol·licitud aprovada, els propietaris podien gaudir d’ajudes directes a fons perdut del 25% del cost –que en alguns casos es podia ampliar en un 10% procedent de l’Estat–, de l’accés a crèdits subvencionats i de la creació d’una oficina gestora al barri finançada per l’Ajuntament i la Generalitat. El projecte dels Blocs Bofill va ser considerada com l’actuació de rehabilitació conjunta més important de Catalunya, per la complexitat de l’obra i pel nombre de famílies implicades. Les obres de millora dels blocs Bofill havien d’afectar unes 300 famílies. Amb un pressupost d’uns 5 milions d’euros, l’actuació es va centrar en les parts comunes dels edificis: les façanes, els terrats i les galeries interiors. Una rehabilitació molt polèmica per a l’entitat veïnal. “Va ser un desastre. Nosaltres ja vam advertir de l’alt índex de morositat que hi podia haver, però no se’ns va fer cas i es va dur a terme igualment. Què va provocar? Que encara ara, hi ha comunitats de propietaris totalment endeutades i edificis que no s’han acabat de remodelar”. La commemoració del 50è aniversari pot ser un bon motiu per acabar aquesta rentada de cara i posar en valor el patrimoni cultural, arquitectònic i social d’una part de la ciutat que s’ha sentit en massa ocasions oblidada.


Els veïns: Orgullosos del Barri Gaudí

D’esquerra a dreta, Agustí Laguarda, Antoni Montoya, Esther Porter i Santiago Juan, al bar que hi ha al pati interior que formen els blocs Bofill.Agustí Laguarda, als seus 79 anys, es coneix cada pam dels blocs Bofill del Barri Gaudí. Ha treballat tota la vida de serraller i, el 1964, va participar en les feines de construcció del barri on també va ser un dels primers veïns a viure-hi. Parla amb admiració de l’obra de Bofill: “No hi ha cap paret mitgera i tot s’aguanta pels pilars”. Són pilars octogonals, que s’aguanten a 5 metres de profunditat sobre unes plaques de 4x4 metres. “L’estructura està molt ben feta”, explica. Recorda els greus problemes que van tenir l’any 1977, quan els fonaments es van inundar d’aigua: “Fins i tot vam fer venir el Ricardo Bofill, perquè ens ajudés a buscar una solució”, que va consistir en injectar formigó per assegurar els fonaments, “ja que un dels blocs es va enfonsar un parell de centímetres, i ens va fer patir molt”. 

També es coneix cada pam dels blocs Santiago Juan, de 68 anys, dels quals 40 vivint al barri. Fa de cicerone a productores i equips de fotografia que, sovint, demanen permís als veïns per fer d’escenari de videoclips, anuncis o sessions fotogràfiques de moda. El mes de novembre passat, per exemple, va venir un equip internacional des de Londres per fer una sessió fotogràfica de moda al bloc verd. “El van triar perquè es veu que enguany estarà de moda el color verd”, explica, a la vegada que deixa clar que “fem pagar per deixar fer aquestes coses, perquè ve molta gent i molesta”. Els seus veïns el consideren el fotògraf oficial del barri per la seva afició, i les seves imatges il·lustren alguns estudis fets per arquitectes sobre la construcció dels blocs Bofill.

Antoni Montoya, de 60 anys i una de les ànimes de l’associació de veïns explica orgullós com la feina que ha fet l’entitat per erradicar les ocupacions il·legals de pisos l’han pres de model en altres indrets de Catalunya. Tot i que explica que “encara no ho tenim del tot resolt, però hem avançat molt”, assegura que “al barri s’hi viu molt bé”, cosa que confirmen els altres interlocutors, entre els quals també hi ha Esther Porter, vicepresidenta de l’Associació de Veïns i 48 anys residint al barri. Expliquen que s’han inventat un eslògan per al barri: “No et vull impressionar. Sóc del Barri Gaudí”. L’activitat de l’associació, les comunitats de veïns dels diferents blocs i l’entitat “Amics del Barri Gaudí”, que vetlla per la promoció externa d’aquesta zona de la ciutat són les ànimes de la vida associativa del barri. L’associació acull una colla gegantera i l’equip de futbol, i preparen “un monument d’estètica fallera” per Sant Joan. Organitzen tertúlies en català destinades a les famílies magribines que hi ha al barri, o acullen també classes d’àrab destinades als fills d’aquestes famílies, que fa una veïna que és professora. L’associació s’ha fet un fart de lluitar per aconseguir millores, i tots quatre recorden amb molta recança com es va gestionar el Pla Comunitari del Barri Gaudí, l’any 2003, en la qüestió de les obres de millora i rehabilitació dels edificis, “que no estan acabades i que han deixat les comunitats molt endeutades”.

Els Blocs Bofill contenen 500 pisos i són el nucli central del barri, on viuen 1.200 famílies, unes 4.500 persones. Els blocs s’anomenen segons el color de part de la façana: hi ha el blau, el Siena, el cobalt, el verd, el vermell i el groc. De fet, el projecte original de Bofill encarregat el 1964 pel Patronat Local de l’Habitatge preveia més blocs, tots interconnectats. “Si s’hagués completat tot, hauria estat fantàstic”, opina Agustí Laguarda. Els pisos tenen entre 68 o 90 metres quadrats, i de les queixes que puguin tenir del seu disseny, la més recorrent és el fet que les cuines són massa petites, “gairebé no hi caben dues persones treballant”. Quan li van comentar a l’arquitecte Bofill aquesta circumstància “ens va dir que en aquella època es creia que la societat tendiria a cuinar cada cop menys. Era una època en què es cuinava molt amb productes enllaunats i es deia que les cuines no calia que fossin grans”. En això, Bofill no la va encertar.


 


 

Reportatge publicat al número 67 de la Revista NW, el gener de 2018, on el podeu trobar complet.

Notícies relacionades
SOCIETAT | Reportatge
Les essències perdudes d'un barri

03/02/2013 | Per Cori Sebastià | comentaris comenta

El barri Fortuny es va crear fa més de cinquanta anys, fet que el converteix en el primer que va tenir Reus. Els primers que hi van anar a viure van ser reusencs i persones que van arribar a la ciutat procedents d'altres punts de l?Estat amb l'objectiu de trobar aquí una vida millor. Després d'uns anys gairebé daurats, el barri viu ara uns temps difícils.