La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

Opinió

Josep M. Lapeyra i Farré

Arquitecte

OPINIÓ | Tribuna

Polseres Vermelles i l'arquitectura

17/03/2013

Quina relació té l’arquitectura amb la sèrie ‘Polseres Vermelles’? Una de molt clara però desconeguda per la majoria: l’hospital Miramar és en realitat el Centre de Recuperació Mútua Metal·lúrgica (actualment MC Mutual) de Cabrils, obra de l’arquitecte Antoni Bonet Castellana (Barcelona, 1913-1989). L’autor del projecte dugué a terme una intensa carrera professional: va formar part, durant els anys 30, del GATCPAC, agrupació d’arquitectes catalans que promulgaven el racionalisme, treballà a París al despatx de Le Corbusier, posteriorment va treballar a l’Argentina (1938-1959) i, finalment, el seu treball es va centrar tan a Catalunya com a Espanya. Entre les seves obres destaquen la Urbanització Punta Ballena a l’Uruguai, la casa La Ricarda a El Prat de Llobregat, el Canòdrom Meridiana i la Torre Urquinaona a Barcelona, la Central Nuclear de Vandellós (amb el poblat Hifrensa per als treballadors), i la butaca BFK.

A Cabrils (Maresme) projectà aquest Centre de Recuperació d’accidents de treball del sector metal·lúrgic en una zona aïllada, allunyada de qualsevol nucli urbà, a la carena de la muntanya situada a cavall del Maresme i el Vallès. Té dues zones diferenciades: l’edifici emplaçat a la carena i la zona esportiva situada a la falda de la muntanya, enllaçades per carretera i per un telefèric d’ús exclusiu. L’obra s’executà entre els anys 1972 i 1980. El centre estigué actiu fins l’any 2007 i des de llavors no té cap ús determinat; bé, n’ha tingut un: el rodatge durant dos estius (2010 i 2012) de bona part de les seqüències de la sèrie ‘Polseres Vermelles’.

La sèrie està filmada únicament a la zona de l’edifici (tant espais interiors com exteriors) i, gràcies al seu bon estat de conservació i a la seva bona arquitectura, la majoria de seqüències estan rodades en espais reals, excepte les habitacions que, per raons tècniques del rodatge, es van construir expressament a diversos espais de l’edifici, com ara l’antic gimnàs (les habitacions existents no s’han aprofitat per al rodatge). La gran amplitud dels espais interiors i la bona il·luminació d’aquests mitjançant grans finestrals, patis interiors i llum zenital han facilitat enormement la filmació de moltes seqüències interiors, reforçat pel fet de poder disposar de la totalitat de l’edifici i del seu aïllament. L’amplitud també és la dels espais exteriors (immenses terrasses envoltades de muntanyes cobertes de pins i alzines) que la sèrie ha sabut utilitzar i treure’n un bon rendiment: parcel·les de llibertat!

Qui redacta aquest article ha gaudit els estius de la seva vida a Cabrils; quan era un infant, l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica tenia l’aparença de castell situat a dalt de la muntanya, amb la seva misteriosa presència (per a nosaltres era ‘el Sanatori’), fet que es reforçava quan t’hi acostaves per carretera (d’accés pràcticament exclusiu, ja que posteriorment aquesta carretera es transforma en pista forestal) i veies que els accessos estaven protegits per una tanca i una garita de formigó semblant a un búnquer, ocupada per un vigilant amb cara de pocs amics. La pregunta era: quin misteri amaguen aquestes instal·lacions per què no tingui un accés lliure, com qualsevol hospital? Mai no ho vam saber. Potser el misteri és que no hi havia misteri.

L’estiu de 2012 vam poder participar del rodatge de la sèrie com a simples figurants; en arribar davant la garita amb el cotxe...la tanca es va obrir!!! Finalment es va desvetllar el misteri, i allò que crèiem impenetrable ens va ensenyar els seus secrets (i també alguns secrets del rodatge...).

Els secrets eren un magnífic edifici, una arquitectura extraordinària que aguanta el pas del temps amb gran dignitat (només a l’abast dels grans arquitectes), unes fantàstiques vistes cap al mar...Un edifici que barreja ferro i formigó, lleugeresa i massa, amb una implantació implacable damunt la carena que el temps s’ha encarregat d’encaixar d’una manera més harmoniosa. A l’interior destaca l’ús de ceràmica esmaltada per als tancaments interiors que no ha notat el pas del temps. Tant de bo el pas del temps segueixi respectant l’edifici i se’n trobi un ús que valori adequadament les seves grans qualitats.