La Revista de Reus

El Gerard Piqué m’agrada. M’agrada fins i tot quan no hi estic d’acord. Té una forma valenta de viure que em sembla que, per contrast amb la majoria, ens ajuda a avançar. Valenta i de vegades temerària, però m’agrada. Trenca motlles, genera terratrèmols, i tot i que de vegades la sotragada m’arriba, no em molesta, em suma. 

Piqué va criticar els periodistes després del partit contra el Getafe i en plena lluita amb la directiva, sembla, perquè jo ara no estic tant al cas del dia a dia de Can Barça. Va criticar els periodistes, va criticar el periodisme. Deia, entre altres reflexions: “de vegades ja sabem qui escriu els articles encara que els firmi una altra persona, sabem els diaris afins al club...”. Curiosament, la força de Piqué, el seu altaveu, són aquests mateixos mitjans que li reprodueixen les paraules. Piqué té un gran altaveu, el nostre, els dels periodistes que, fent la nostra feina, expliquem sense embuts el que diu, només faltaria.

Des del Col·legi de Periodistes li vam contestar, també hi tenim tot el dret, només faltaria. Vam venir a dir que no acceptem que ens diguin com hem de fer la nostra feina i que els professionals de la informació evitem qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, tal com descriu el punt 7 del Codi Deontològic.

El que ve a dir Piqué és que cadascú publica el que vol, com ha de ser, i ell això ja ho sap. No puc posar la mà al foc per tots els periodistes ni per tots els mitjans, no ho pretenc perquè no m’agrada cremar-me. Però sí que defenso el gremi, defenso un col·lectiu a qui els interessos han minat la imatge i la credibilitat. Al poder li interessa la nostra debilitat. Li interessen: la precarietat; que no hi hagi traspàs de coneixement entre generacions; que cada vegada hi hagi menys espai per a la reflexió; i que entre nosaltres mateixos no siguem capaços de fer el que Piqué reclamava en les mateixes declaracions: “anar junts”.

El Col·legi de periodistes de Catalunya no és de col·legiació obligatòria, ni ho serà a curt termini, i no tenim cap capacitat sancionadora. Vam crear fa uns anys el Consell de la Informació que permet a qualsevol ciutadà presentar una denúncia si creu que els seus drets s’han vulnerat.

És molt difícil regular una professió amb un nivell d’intrusisme altíssim. Molt difícil quan tens poques eines i quan s’ha imposat la moda generalitzada de fer llenya contra nosaltres, amb l’excusa que sigui tant si fa al cas com si no. Només l’últim any el Col·legi de periodistes ha organitzat prop de 300 activitats adreçades al col·lectiu; ha publicat 200 ofertes laborals prèviament seleccionades per lluitar contra la precarietat; ha respost més de 300 consultes que han requerit assessorament d’especialistes en l’àmbit laboral, fiscal, tecnològic o d’orientació professional; ha facilitat formació a 1.400 periodistes; i entre moltes altres coses, ha hagut de sortir en defensa del nostre ofici en massa ocasions.

Ja em va bé que es valori si el pronunciament del Col·legi sobre Piqué va ser oportú, jo mateixa ho he debatut amb molts companys, però no es pot aprofitar per posar-ho tot al mateix sac. Convido a totes i a tots els periodistes a sumar, a tirar endavant qualsevol proposta. Vaja, els convido a treballar perquè hi ha molta feina per fer, no ens l’acabarem.

L’esperança en el nostre futur passarà pel treball, no ens plourà res del cel. Com al futbol, els partits s’han de treballar, has de cuidar la pedrera i has de fer equip. Messi sol no guanyarà res, ni amb 5 messis guanyaries un partit si no arribes a 11 jugadors.

M’agrada Piqué i només caldria que xiulés un cop perquè jo pugés a la seva bicicleta. Com que ja la té ocupada, ja cal que tots nosaltres, els periodistes, pedalem fort perquè fa molta pujada i no venen temps de glòria.