La Revista de Reus

Hauria d’haver guardat les cartes, quan se n’enviaven, amb totes les variables possibles del meu nom. Una fins i tot estava adreçada a una tal Lola Ballesté. O podria haver recollit en una lliberta secreta totes les bromes relacionades amb Coia que durant molts anys m’han fet a Barcelona i per tot arreu on he anat. Algun company de la redacció de Catalunya Ràdio, a Barcelona, ballava una sardana quan jo entrava a la redacció, per allò de Colla sardanista. O algun altre deia: “que?? Vens amb tota la colla?”. I tothom somreia. 

Dir-se Coia és tota una odissea. Segur que per això la mare i el pare em van posar “Misericòrdia”, que, de fet, és com em dic “de veritat”, és el que hi posa al carnet. No vull ni imaginar les bromes si en comptes de Coia, com em vaig rebatejar d’adolescent, encara Misericòrdia fos el meu nom públic. Dic públic perquè a casa responc al nom de Misericòrdia, i m’agrada. Em fa sentir que soc allà, a la protecció de la llar. Allà on comença tot i on et sents bé. Un espai on no cal explicar gaires coses perquè tot allò que és essencial ja se sap. Un lloc molt íntim. Ara ja només em diuen Misericòrdia la mare i alguna tieta.

A Catalunya Ràdio, i a la vida, tenir dos noms té els seus avantatges. Però he hagut d’aprendre a utilitzar-los. Crec que va ser al Mundial de França que em vaig inscriure com a Coia, o potser va ser a un Europeu d’hoquei patins, o una reunió del Comitè Olímpic Internacional. Tant és, el que compta és que gairebé no aconsegueixo acreditar-me perquè la “Coia Ballesté” no existeix als registres oficials. És un personatge imaginari. En canvi, quan vull passar desapercebuda en alguna web o App, o ves a saber..., m’inscric com a “Misericòrdia”. Jugo amb els noms.

Fora de Reus i del Camp de Tarragona, quan em presento hi he d’afegir tota una explicació. La frase de sortida sempre és: “jo soc de Reus i allà la patrona és la mare de Déu de la Misericòrdia. Com que és molt llarg, moltes noies, dones, optem per la versió Coia o Cori”. La segona part de l’explicació per a no reusencs és lletrejar el nom. M’agrada aquesta introducció perquè, a més, puc dir que soc de Reus, i m’encanta. A part, ja tens tema per començar una conversa. 

Misericòrdia, sí, és molt llarg. No m’imagino firmant una crònica a la ràdio dient: “Misericordia Ballesté. Catalunya Ràdio. Reus”. Gairebé gastaria més temps amb la firma que amb la informació. És llarg i no el trobo molt bonic, però tot i això m’identifica, me’l faig meu i ara, al setembre, toca celebrar-ho. 

És la Festa Major i enguany l’agrupació de Misericòrdies de Reus fem 50 anys. Un hit memorable, tot i la decepció perquè ja fa 12 anys que no hi ha cap Coia ni Misericòrdia inscrita al registre de Reus. Animeu-vos, és un nom únic, amb personalitat pròpia, inconfusible, meravellós i amb infinites possibilitats.

Per cert, la carta que van enviar a la Lola Ballesté no la vaig obrir. Allà no n’hi havia cap de Lola, fins aquí podíem arribar.

Coia (Misericòrdia) Ballesté. Mare d’una Coia, inscrita com a Coia, i padrina d’una altra Coia.