La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

Opinió

Toni Orensanz

Periodista i escriptor

OPINIÓ | Va bola

Lleis i ordenances vàries

Il·lustració: Cristian Inaraja

14/08/2014

Aquest nostre és un país on, segons com, cal demanar permís a les administracions per fer-te un galliner al tros. És veritat que si te’l fas amb quatre taulons malfotuts i tres xapes reaprofitades, ningú no et dirà res. Però si se t’acut voler fer les coses mitjanament bé i t’adreces a l’Ajuntament de torn, el més segur és que, si bades, acabis embolicat en un cul-de-sac burocràtic que fote-te’n, tu, d’El procés, de Kafka. Tenim lleis, normes i ordenances de tot i per tot; fins i tot per allò més inversemblant.

Sense anar més lluny, l’altre dia vaig descobrir que, al meu poble, a Falset, et poden clavar 400 euros de multa si portes el gos a fer les seves necessitats a la muntanya i no reculls els excrements. No parlo d’un carrer encimentat o empedrat. No és el cas. Parlo d’un camí ple d’escórrecs, situat a quilòmetre i mig del nucli urbà, que puja cap a l’ermita de Sant Cristòfol envoltat de pins, matolls, ginestes, carrasques i esbarzers. Se suposa, segons les autoritats, que els excrements canins allà també fan nosa i cap servei, com si el terme fos una plaça porxada o un carreró empedrat. En conseqüència, el pròxim pas ja hauria de ser perseguir, per incíviques, les raboses, els cabalins i els gats mesquers.

El súmmum d’això de què parlem, però, ha estat l’episodi que recentment ha succeït a un amic meu, pagès. El cas és que va decidir aixecar un marget de pedra seca i per fer-lo no va tenir cap altre acudit que treure la matèria primera (és a dir, les pedres) d’una altra finca de propietat seva, més pedregosa, amb la qual cosa matava dos pardals d’un tret: espedregava un dels trossos i aixecava el marge, en l’altre.

D’una finca a una altra hi ha ben pocs quilòmetres de distància, en el mateix terme municipal, però el col·lega, dalt del tractor, mentre traginava la pedra damunt d’un remolc, ben aviat va començar a sospitar que la Guàrdia Civil el seguia, com de fet així era. La persecució dels rocs va acabar-se amb dues conclusions incontrovertibles. Primera i principal: el meu amic havia estat enxampat in fraganti fent “transporte de áridos” sense el permís governatiu corresponent. I segona: per fer el marget dels trons, ara resulta que requereix un permís municipal ad hoc, com qui aixeca un xalet o adoba la façana.

En aquest mateix país nostre, però, també hi passa tot el contrari, és a dir, que hi ha activitats bàsiques que haurien d’estar perfectament controlades i que, en canvi, sembla que no ha interessat mirar-se gaire. Hi penso, sovint, quan circulo per la carretera N-420 a tocar de les Irles, “on fa anys se’ls va plantar una pedrera ben a prop i on les àrees d’extracció són cada dia més a tocar del poble, on hi viu gent, per pocs que siguin”. Com s’explica, això? Com s’entén que en el país del “transporte de áridos” i les mil i una ordenances gallinàcies, a ningú se li hagi acudit regular que una pedrera hagi d’estar a una distància raonable d’un nucli habitat, hi visquin deu, mil o cent mil persones? És incomprensible. Sovint només et queda el recurs de malpensar.


Article publicat a la revista NW el mes de setembre de 2013.

Altres articles de
Toni Orensanz

25 abril 2014

Xampany de Reus

La indústria vitivinícola i d'alcohol reusenca també va ser pionera en l'elaboració dels primers vins escumosos catalans que, al cap dels anys, hem anomenat cava.

29 octubre 2013

Biafra

"En aquest país, som capaços de muntar la tercera guerra mundial per l'Arxiu Centelles i, en paral·lel, no saber ni on carall vam desar les plaques fotogràfiques del reiaio"

publicitat