La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

Opinió

Jordi Jaria

Professor a la Facultat de Dret de la URV

OPINIÓ | des de Tarragona

Geografia i història (de l'entrepà)

Els entrepans, cada cop més sofisticats. (Foto: karandaev/Fotolia)

29/07/2014

Recentment, el McDonald’s de la Rambla de Tarragona ha tancat les portes. L’amo de la franquícia a la ciutat ha decidit traslladar-lo a aquell racó on les dues Tarragones més se separen que es troben, el tram de la carretera de València on hi ha els concessionaris de vehicles. No gaire abans, havia tancat el Bar La Joia, el més antic de Tarragona, obert des d’abans del 1920. Tots dos locals mostren, d’alguna manera, l’evolució de la cultura de l’entrepà a Tarragona.

Producte casolà, però també tavernari, al principi, propi de butxaques proletàries, l’entrepà va ser un dels protagonistes gastronòmics de la postguerra. A poc a poc, però, va anar esdevenint quelcom més elaborat i, sobretot, incloent productes de major preu –com ara el Pepito de ternera, que va popularitzar-se a Madrid als anys cinquanta. A Tarragona, com a altres llocs, d’omplir pa i pa amb el producte de les cassoles de les tavernes es va passar a l’elaboració de l’entrepà com a plat singular en si mateix.

Aquesta transició, segurament, cal situar-la als anys cinquanta, vinculada, particularment, a l’existència de la caserna de l’avinguda de Catalunya. D’aquella primigènia cultura de l’entrepà, se’n deriven els grans clàssics tarragonins de l’especialitat, presidits per l’experiència gairebé religiosa de Casa Boada –encara regentada pel Sr. Eduard Boada, el tascaman per antonomàsia–, on també cal apuntar el pròxim Chaplin, que ha substituït amb normalitat soldats per estudiants, i el desaparegut Pepito, a la baixada de la Misericòrdia, recordat per les dimensions pantagruèliques dels seus entrepans. El local del Sr. Boada seria la quinta essència de l’entrepà com Déu mana, preparat amb cura meticulosa, que va des del farcit del pa fins a la temperatura de la planxa.

El període clàssic de l’entrepà va tenir un relleu singular a Catalunya amb la cultura del frankfurt, que es va generar a Can Conesa, a la plaça de Sant Jaume, de Barcelona. La bogeria dels frankfurts és pròpia dels anys setanta i el més antic de Tarragona és el que porta el nom de la ciutat, al carrer de Canyelles, on hom pot trobar encara l’ambient de l’època, segurament com es podia al desaparegut Viena del carrer de Llovera, de Reus, un dels primers de la franquícia sabadellenca, nascuda al 1969.

I després del frankfurt va venir l’hamburguesa. La primera de Tarragona va ser el Flac’s Burger, vinculat a la Fleca Flaquer, al carrer d’Higini Anglès, a mitjan anys vuitanta. Després, obriria el McDonald’s. Amb la desaparició del de la Rambla, les franquícies d’hamburgueses –frankfurt evolució vulgaritzada i discutible d’una altra cultura de l’entrepà, la iniciada per Charlie Nagreen a Wisconsin a final del segle XIX–, s’han situat definitivament en els espais més impersonals de la ciutat, mentre encara es poden menjar entrepans suculents, dels de tota la vida, en un grapat de locals del centre. Tota una representació espacial de la vinculació entre menjar i cultura.



(Article publicat al número 21 de la revista NW. -Novembre 2013-)

 

Altres articles de
Jordi Jaria

22 agost 2013

El nou model casteller a Tarragona

"A Tarragona, li ha costat molt adaptar-se als nous escenaris que el progrés tècnic i social dels castells han anat construint en l'últim mig segle "

9 febrer 2013

La purga

"L'Ajuntament de Tarragona ha pres la decisió d'escapçar l'emissora municipal, amb efectes previsibles de deteriorament de la qualitat del mitjà, banalització dels continguts i augment de la pressió sobre els treballadors que resten a la casa"

publicitat