La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

Opinió

Coia Ballesté

Periodista

OPINIÓ | D'ESQUITLLÈBIT

El camí de l'aigua

27/02/2020

Així que enfilen el Passeig s’agafen de la mà, furtiva però tendrament. És el que més li agrada a la Maria, quan giren cap amunt i el Jordi l’agafa suaument amb la mà dreta. Caminen somrient pel mig dels plataners, seguint el camí de l’aigua. Però no dura molt, així que s’acosten a la Font del Lleó ella se’n desfà, sempre al mateix lloc. No en té pas ganes de deixar-lo, però ves, què hi farem. Sempre hi ha gent als quatre bancs de la Font del Lleó. 

Avui tres infants berenen; dos, pa amb mel i l’altre, pa amb xocolata de terròs, que a la Maria no li agrada perquè amb la garrofa té gust de terra. Mentre els petits juguen a saltar la corda i a pilota, les mares encara parlen de l’ensurt de la Nit de Sant Joan. Tot Reus en va ple del pobre “Sardineta”, tirotejat per un afer amorós al mig del Passeig. “Va ser tan confús -explica la Gertrudis- que des del mas ens pensàvem que eren els coets de Sant Joan. I no, era un tret””, explica la dona mentre guaita els infants. Els veïns del Passeig Mata encara no se’n saben avenir. 

A tocar de la Font, el Jordi compra anissos, els bolados no els hi agraden perquè els troben massa dolços. En canvi els anissos amb l’aigua fresca els hi encanten. Les dones n’han posat al càntir i els hi ofereixen, no hi ha res millor. 

En beuen, deixen el càntir al costat dels cistells, donen les gràcies i segueixen caminant i, com sempre, ara la Maria l’agafa del braç. Van molt juntets i es fan un petó, i un altre. Però sense perdre el temps que aviat arribaran a la Bassa Nova. Pel Jordi, el passeig és el millor de Reus, què més poden fer si no. Surten del centre i caminen lliures sentint la fresca. Mentre camina abraçant la Maria sent un: “Xéc, bona tarda!!”. Es gira i veu la silueta grisa i blava del Pere, l’empleat del pantà de Riudecanyes, baixant amb la bicicleta. “Passi-ho bé!”, diu el Jordi. El Pere, com cada dia, torna d’obrir les vàlvules de l’aigua. I el Jordi pensa que voldria ser aigua per quedar-se per sempre més en aquest camí que l’enamora. 

A mi també, a mi també m’enamora el Passeig de la Boca de la Mina. Sempre l’he trobat màgic. I a tothom que me n’explica històries li espurnegen els ulls. El camí de l’aigua de Reus ha resistit gairebé intacte tots els canvis de la ciutat, tots els canvis de la història. És la memòria de l’aigua a través de la qual podem resseguir la nostra història. Al passeig de la Boca de la Mina li convé una ajuda, una remodelació, però caldrà que estigui a l’altura dels somriures i somnis que ha generat en tantes generacions. Jo també voldria ser aigua. “Be water, my friend”.

 

Per l’article, he passejat aquests dies amb la Rosa, el Josep, el Jordi i la Maria. Gràcies

 


 

Article publicat a la revista NW número 89 (Gener 2020)

Altres articles de
Coia Ballesté

23 octubre 2019

Piqué

El Gerard Piqué m'agrada. M'agrada fins i tot quan no hi estic d'acord. Té una forma valenta de viure que em sembla que, per contrast amb la majoria, ens ajuda a avançar. Valenta i de vegades temerària, però m'agrada. Trenca motlles, genera terratrèmols, i tot i que de vegades la sotragada m'arriba, no em molesta, em suma...

18 setembre 2019

Lola, Colla, i de vegades Coia!!!

Hauria d'haver guardat les cartes, quan se n'enviaven, amb totes les variables possibles del meu nom. Una fins i tot estava adreçada a una tal Lola Ballesté. O podria haver recollit en una lliberta secreta totes les bromes relacionades amb Coia que durant molts anys m'han fet a Barcelona i per tot arreu on he anat...

publicitat