La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

Opinió

Ernest Benach i Pascual

OPINIÓ | Tribuna oberta

De la Comuna del Camp al cor de la Catalunya Nova

Mapa anglès del Camp de Tarragona, de l'època de la Guerra de Successió, a principis del s. XVIII

07/05/2020

Fa molts anys pobles i ciutats del Camp de Tarragona van tenir la necessitat d’unir esforços davant les adversitats del moment. Van constituir la Comuna del Camp. He pensat que aquest concepte podia ser un bon fil conductor per parlar de futur més que no pas del passat, que existeix, hi és i pesa, però que no pot ser determinant.

El passat del Camp es llegeix essencialment en clau de rivalitat i de competència, lleial i tot sovint deslleial. Es llegeix, si anem més enrere, fins i tot en clau de guerres i de conspiracions. I es llegeix si mirem de la mort del dictador ençà, en oportunitats perdudes per les maleïdes batalles de campanar, amb ubicacions desafortunades com l’estació del TGV o la mateixa Universitat que a la Boella, instaurat ja com a punt central de connexió entre Reus i Tarragona, hauria tingut un dels campus universitaris més potents de Catalunya. Però això és passat, i passat està. Ara toca pensar en el futur.


Provincianisme 

El diccionari defineix provincià com a “Mancat de grandesa o de personalitat pròpia enfront de la capital.” I a Catalunya, estem molt afectats per aquest provincianisme, que no és altra cosa que la perpetuació de models caducs i antics, passats de moda. Allò de “Cataluña tiene 4 provincias que son Barcelona, Tarragona, Lérida i Gerona” que algunes generacions havíem hagut d’estudiar de petits, ha quallat i de quina manera. Quasi tot funciona a partir d’aquest esquema, la política n’està contaminada i la societat també. És clar que en aquest cas l’herència de l’administració espanyola va fer molt de mal. No qüestiono la capitalitat de Girona, Lleida i Tarragona, per descomptat, i molt menys la del país, Barcelona és la nostra gran capital. Però per una part hi ha més ciutats que en aquest país tenen capitalitat potencial i influència territorial, i per l’altra potser en ple segle XXI toca redefinir molts conceptes pel que fa a divisió territorial i capitalitat. I sobretot creure’ns la nostra pròpia divisió territorial, que, posats a fer, s’hauria de millorar i adaptar-la al segle XXI. Insisteixo, els temps que vivim ens demanen altres coses que el paper, només el paper, ja no aguanta.

Per desgràcia encara estem massa “provincianitzats” i potser caldria una certa revolució en conceptes i maneres de fer i d’actuar. Desfer allò que s’ha arribat a instal·lar com a mainstream és d’una complexitat extraordinària. Però s’ha de fer si realment el que volem és construir un país nou, just, solidari, equilibrat i modern. Quasi res! Aquesta és una batalla de la qual no se’n parla gaire, però que també és fonamental. Sincerament, no m’imagino una República sustentada en quatre províncies.

Fa unes setmanes un periodista em preguntava què pensava que ens faltava al Camp de Tarragona. Resumint molt li vaig dir que calia que nosaltres mateixos ens estiméssim una mica més. I què volia dir amb això? Doncs senzillament que tenim un potencial enorme, unes condicions per créixer extraordinàries, unes capacitats i un talent al mateix territori boníssims, però no acabem de trobar el camí adequat, no acabem de trobar la tecla que ens permeti créixer progressivament i amb coherència. Sovint entre nosaltres mateixos som perfectes desconeguts. Ni ens valorem, ni ens estimem prou. 


"L’exemple de la URV el podríem ampliar a altres agents del territori que segur que tenen una capacitat important per influir en el futur del Camp"

 

A tall d’exemple: quin és el punt de connexió més important entre Reus i Tarragona avui? És la Universitat Rovira i Virgili, una bona Universitat, referent en alguns camps i que té capacitat per seguir creixent. Per tant és evident que la URV s’hauria d’implicar amb la governança d’aquest territori. Fer-ho, lògicament, a partir dels pactes que s’estableixin amb les diferents administracions, però fer-ho, sense dubtes ni matisos. Avui dissenyar un país, un territori, una “comuna de pobles i ciutats” no pot ser només responsabilitat de les administracions. L’exemple de la URV el podríem ampliar a altres agents del territori que segur que tenen una capacitat important per influir en el futur del Camp. La societat civil hi ha de dir la seva, i si bé és cert que políticament Reus i Tarragona, han estat massa temps d’esquena, les societats civils respectives, també ho han estat, i sovint s’han utilitzat com a punta de llança. Calen punts de trobada, ja que els reptes són majúsculs. I cal entendre que una societat moderna no es pot construir només des de la política, que és cert que ha de tenir la màxima responsabilitat, però ha de ser capaç d’implicar persones, entitats i institucions en aquest disseny de futur. Tothom hauria de fer un pas endavant, sense pors.


Reptes i lideratges

Parlem de disseny de futur, com si el futur no estigués dissenyat. Potser sí que hi està, però no resol alguns dels problemes crucials que tenim ara mateix. Un altre exemple demolidor: infraestructures ferroviàries. Sembla que tenim clara la diagnosi. Sembla que és evident que el tren és el transport de futur per qüestions de sostenibilitat i d’articulació territorial. Doncs aquí el més calent és a l’aigüera. No hem resolt ni la comunicació entre ciutats, ni amb altres nuclis del país on els desplaçaments diaris són quantitativament molt importants, per no parlar de l’alta velocitat, amb deures encara pendents de fa anys. Estem encara en fase de reivindicació permanent. O el tema sanitari. La massa crítica d’aquest territori permetria tenir hospitals de referència i que poguessin oferir una medicina d’alt nivell. Els professionals hi són, les instal·lacions també, ja que Joan XXIII i Sant Joan són dos hospitals que ho poden assumir perfectament. Què fa falta? Doncs que es posin d’acord i actuïn coordinadament. Les sinergies entre els dos hospitals acabarien per multiplicar la seva posició estratègica en la sanitat catalana. Avui no és cap tonteria començar a pensar que els dos hospitals haurien de ser un únic ens, amb òrgans de govern comuns i on els professionals d’ambdós centres poguessin excel·lir al màxim nivell. Això permetria tenir més MIR’s, o consolidar càtedres (tornem a la Universitat) i tenir terciarismes que a hores d’ara només són a Barcelona. Aquest escenari serviria per millorar d’altres aspectes com la gestió de l’atenció primària. És més, aquesta ha de ser una aposta estratègica de país, perquè a mitjà termini serà una aposta rendible des del punt de vista social i econòmic per al conjunt del país, però sobretot, a curt ho serà per a les nostres comarques. Un altre element que s’ha posat darrerament damunt la taula i que caldria aprofundir més és la regió del coneixement, tant en la seva concreció com en el paper que tothom hi hauria de jugar. El coneixement és una de les claus de futur on, per cert, tornem a trobar la Universitat.

Hi ha molts altres reptes, l’equilibri entre indústria i turisme, sense anar més lluny n’és un altre d’important. Aquesta és una assignatura que amb els anys ha progressat, però encara li falta recórrer més camí per  assolir l’excel·lent i aquí apareix la seguretat de la ciutadania com a factor essencial. No podem oblidar que aquest territori té una de les potes que el sustenten precisament en aquest equilibri. Més feina encara. I la llista és llarga. 

Serveixin aquests exemples com a reptes que cal entomar, resoldre i que es poden convertir en motors d’una part del nostre país que ha de ser emergent i potent: la Catalunya Nova, en tots els sentits de la paraula, aquella que del Llobregat per avall, agafa una dimensió i un protagonisme reals en el conjunt del país i que té el cor al Camp de Tarragona. 

Hi va haver una època en què els municipis del Camp van haver d’unir-se per defensar els seus interessos, per protegir-se, per sobreviure, era la Comuna del Camp. Avui, en aquest racó de país tenim mar i tenim muntanya, tenim espais naturals i uns paisatges increïbles, tenim indústria química però també agroalimentària, tenim dels millors vins que es fan al món i tenim una gran universitat. Tenim port i aeroport, una altra oportunitat. Tenim talent i potencial per créixer, però potser cal que ens deixem de mirar el melic, que ens estimem una mica més, que valorem allò que tenim i sabem fer, i que reivindiquem on calgui aquelles solucions que, a hores d’ara, no és que siguin evidents, és que clamen al cel. Una reivindicació que només serà efectiva si es compleixen dues premisses. La primera és que siguem capaços d’explicar-nos conjuntament, que anem plegats i de bracet a reivindicar-ho on calgui. I la segona que emergeixin els lideratges que ho han de portar a terme a la política i a la societat civil. Lideratges que comencen a intuir-se i que tenen una altra visió de la situació, que no es poden contaminar per les batalles de campanar, que no van estudiar allò de les quatre províncies, que saben que el món avança inexorablement cap a la cooperació, la col·laboració i el saber treballar plegats, i que siguin conscients que aquest món global serà cada cop més petit i accessible i les ciutats seran més grans i connectades en tots els sentits.



 

Article publicat a la Revista NW núm. 91 (març de 2020). La podeu tenir sencera adquirint-la a la nostra botiga en format digital.