La Revista de Reus

Voldria que el Carnaval fos sàtira, reivindicació, crítica social de les circumstàncies que vivim. Que servís per avançar, fent autocrítica del que fem. Vaja, que tingués una mica de l’essència del que era el Carnestoltes. Allò que em feia obrir els ulls o reconèixer l’enginy de moltes colles. 

"El jovent del Camp de Tarragona ve en massa al Carnaval de Reus. Això seria genial si no fos que venen justament per l’oferta de barra lliure permanent pels carrers de la ciutat"

Ara hi veig: uniformitat en unes carrosses que, en la majoria dels casos, no aporten res. Disfresses que pràcticament només varien en el color de la roba. Vestits que volen ser animals, tribus d’algun racó del món... Estan ben fetes, però que em deixen indiferent. No em provoquen cap mena de reacció. Fan bonic, potser, perquè són molts. Però prou. Alguna en veus, buscant molt, amb l’esperit de criticar un fet viscut amb més o menys intensitat per la ciutadania. Enyoro la crítica, la capacitat d’anàlisi, la capacitat de revolta. La cultura.

Ho enyoro, sí. I més quan, a canvi, l’oferiment passa principalment per l’alcohol. Amb mesura, no tinc res a dir de la beguda. Forma part de la nostra cultura, de la meva, de la de tots. No me n’amago, m’agrada, i a més em genera orgull per la tradició i treball que hi ha al darrera. Però, tinc la sensació absolutament contrària quan veig com s’utilitzen les begudes alcohòliques durant la rua de Carnaval de Reus. La rua em genera rebuig.

Malgrat l’esforç dels qui organitzen, encara estem lluny de reconduir la situació. El jovent del Camp de Tarragona ve amb massa al Carnaval de Reus. Això seria genial si no fos que venen justament per l’oferta de barra lliure permanent pels carrers de la ciutat. La disfressa ja és menys important que el recipient ple de beguda que totes/tots porten al coll. Aquest ha passat a ser l’estri indispensable de la nostra rua.

Vull que vingui, és clar, m’encanta. Però no voldria que el reclam fos l’alcohol. Poden beure, però nosaltres, com a societat, no hauríem de legitimar aquesta forma d’oci. Amb mesura, sí. Així, no. Els ensenyem que la festa passa per l’alcohol i no és cert, no hauria de ser així. 

A moltes ciutats del Regne Unit, a la nit, veus autobusos dels serveis mèdics aparcats al centre de la ciutat. Hi són pels joves, perquè beuen tant que no poden ni tornar a casa. Els fan una primera atenció i miren de reanimar-los. Ja han arribat a l’extrem, és un problema gegantí. 

A Catalunya encara no hem hagut d’activar aquest servei però el sistema sanitari està tip de recollir joves les matinades del cap de setmana. Hi ha casos, bastants, i molt més sovint del que hauria de ser acceptable. 

No els fem cap bé consentint i legitimant la “barra lliure” permanent. Algunes ciutats de Catalunya ja han decidit enguany prohibir l’alcohol a les rues. No hi puc estar més d’acord. Hem de corregir aquest desgavell. Fins i tot el carnaval de Sitges ha anunciat que el pròxim any ja no ho permetran. Bravo!

Em nego a pensar que no saben anar de festa sense beure, no m’ho crec. Et vull Carnaval, però sense tant de mam.