La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Reportatge

Tan a prop, tan lluny

La comunitat musulmana de Reus segueix, vint anys després de l'arribada dels primers immigrants, sense gairebé contacte amb la població autòctona.

10/03/2013 | Per Esteve Giralt

Moment de pregària. (Fotos: Xavi Jurio)

Moment de pregària. (Fotos: Xavi Jurio)

Polígon Granja Vila, als afores de Reus. Quarts de vuit del matí. Pels carrers pràcticament buits que condueixen fins a la mesquita, desenes de creients musulmans a peu, la majoria homes però també alguns nens i unes quantes dones. Per les portes d’aquest centre de culte passaran aquest divendres més de 1.500 persones, pràcticament totes originàries del Marroc. Un nombre molt semblant de fidels assisteix a la mateixa hora a l’altra mesquita de Reus, també en un polígon, al Mas Ferrer, a prop del barri Fortuny. La Festa del Sacrifici o del Xai, una de les dates més transcendentals per a un musulmà, es viu amb intensitat a Reus. La majoria de veïns, però, ni se n’adonen.

Moment de pregària, a una de les mesquites de la ciutat.

El trasllat de les dues mesquites de Reus als afores, en zones industrials, sense habitatges, ha posat fi a les queixes veïnals i els conflictes. “Ens han tret als afores perquè així se’ns veu menys, però és negatiu”, adverteix Farid Khattouti, vicepresident de la Comunitat de Musulmans de Reus. Les empreses que ara comparteixen carrer amb la comunitat musulmana, que fins i tot van arribar a recollir signatures en contra i van presentar al·legacions a l’Ajuntament per tombar la concessió d’alguna llicència, ara constaten que la convivència és bona, que els nous veïns no porten problemes. Apartar dels nuclis urbans els centres de culte de la principal confessió religiosa a Catalunya després del cristianisme ha estat una operació tranquil·litzadora per a la majoria d’ajuntaments i associacions de veïns. Farid rep els qui volen apropar-se a la mesquita del carrer de la Tolerància des de fora de l’islam, convertit en amable i obert mestre de cerimònies. Nascut a Tetuan fa 35 anys, mecànic industrial, fa més de dues dècades que viu al Baix Camp, primer a Riudoms i després a Reus. “Jo sóc d’aquí”, explica somrient. Com a entitat religiosa i cultural, Farid explica que han organitzat jornades de portes obertes a la mesquita i han participat a la Fira de Reus. “Tots podem aportar el nostre petit gra de sorra per trencar les barreres que hi ha. Qualsevol minoria, si se sent atacada, es tanca”, raona.

Com una cosa natural, els musulmans segueixen practicant la seva religió tot i la distància, anys després d’haver abandonat el seu país buscant una vida millor. L’islam, religió que practiquen la pràctica totalitat dels més de 8.000 veïns d’origen marroquí que viuen a Reus, no ha ajudat a salvar les distàncies que separen la població autòctona del grup més nombrós d’immigrants que hi ha a tot el Baix Camp. Més aviat tot el contrari, perquè sobretot després dels atemptats de l’11-S, a Nova York, i l’11-M, a Madrid, una fórmula gairebé matemàtica ha associat islamisme amb terrorisme i ha localitzat a Reus un dels suposats focus d’integrisme.

“La nostra religió es percep aquí com una cosa negativa, com un problema, i no ho és”, destaca Soumia Boujaâda, emigrada fa dos anys des del Marroc, estudiant del màster en migracions i mediació social de la Universitat Rovira i Virgili (URV). La Soumia, de 24 anys, rebutja els qui entenen la integració com l’anul·lació de la cultura i la religió pròpies. “Això no és integració”, diu la Soumia, criada a Taourirt, a prop de Nador, on va estudiar literatura espanyola. A Reus, com ha passat en d’altres ciutats del país, els fidels congregats a l’entorn de les mesquites han estat observats i, fins i tot, investigats per la policia i els serveis secrets. “Quan una col·lectivitat se sent observada, es tanca”, adverteix Jordi Moreras, professor d’antropologia a la URV i una de les veus més autoritzades del país per parlar de la comunitat musulmana, autor d’Els imams de Catalunya (editorial Empúries).

No ha contribuït a la integració de la comunitat musulmana de Reus l’aparició de notícies en els mitjans que han vinculat sovint un presumpte focus de radicalisme amb el fet que una majoria dels musulmans de Reus són seguidors del salafisme, un corrent doctrinal que pregona el sentit original de l’islamisme, que busca en les arrels originals d’aquesta religió, sense acceptar canvis ni alteracions del missatge original del profeta. “El salafisme no és el missatge del diable a la terra. Hi ha directors de bancs que són molt més perillosos que alguns imams”, destaca Moreras. “I tota la comunitat de Reus no és salafi”, afegeix. El professor Moreras, màster en estudis euro-àrabs, constata que en un període de temps, després dels atemptats de l’11-M, a Reus, com també va passar a Tarragona, Lleida i altres nuclis amb poblacions establertes de marroquins, amb certa entrada del salafisme, es van identificar persones amb vinculació o desig de vincular-se amb grups d’inspiració yihadista. “Això que no vol dir que la resta de la gent ho sigui, i la captació no es fa mai dins la mesquita, però sí en espais comunitaris”, sosté. 

“Passeu, passeu”, diu Farid, amb ganes d’ensenyar què passa a dins la seva mesquita, després de desmentir rotundament que a Reus hi hagi cap focus de radicalisme islamista. “Ho he repetit molts cops a la policia, no és cert”, explica. A l’interior de la mesquita, l’imam, que està de pas mentre espera trobar un guia religiós que agradi a la comunitat, dirigeix cinc minuts de pregàries i després fa un sermó, sempre utilitzant l’àrab. “Al·là és gran, Al·là és l’únic Déu”, ressona entre les quatre parets d’una nau amb capacitat per encabir 900 persones que avui es queda petit. Són les nou tocades i els fidels han d’anar a treballar –els qui han tingut la sort de conservar la feina–, estudiar o cap a casa, com faran la majoria de les dones, escasses a la mesquita. Elles baixen per una escala metàl·lica lateral i surten per una altra porta; a dins una mampara separa les dones musulmanes dels homes i nens. Un gran mur, invisible però fins ara infranquejable, excepte en comptades ocasions, separa la nombrosa comunitat musulmana de la resta de la població, a Reus. A la complexitat pròpia de les relacions interculturals i interreligioses, s’hi afegeix en el cas de la comunitat musulmana una llista llarga de prejudicis que pengen de les espatlles dels marroquins però que també surten des de dins de la mateixa comunitat cap a enfora.

 

Més de 8.000 empadronats

Tot i que no tots els marroquins són practicants musulmans i que no tots els musulmans de Reus són originaris de Marroc, es pot identificar el gruix dels immigrants marroquins reusencs (més de 8.000 empadronats) amb la comunitat musulmana local. Dels 106.000 reusencs, més de 20.190 van néixer a l’estranger, gairebé el 19 per cent de la població. La majoria dels immigrants, un 40 per cent, procedeixen del Marroc. Tampoc el volum d’aquesta comunitat i el seu ja llarg recorregut, després de més de vint anys des de l’arribada dels primers marroquins a Reus, ha servit per trencar barreres. Tot i els esforços i diners destinats des de les administracions públiques, sigui la Generalitat o l’Ajuntament de Reus, l’espai que no ha omplert la integració ha quedat ocupat molts cops per tòpics i llegendes urbanes. El recel i les mirades de desconfiança, molts cops mútua, formen una mena de cercle viciós.

Les característiques pròpies de la religió musulmana condicionen moltes de les facetes de la vida pública i privada dels creients, cosa difícil d’entendre en una societat occidental cada cop més secularitzada. “Per nosaltres no existeix la separació entre creients i creients no practicants. Qui creu, practica, i el 99,9 per cent dels marroquins són creients”, sentencia un dels fidels, a les portes de la mesquita.

Exterior de la mesquita

La fotografia de la comunitat musulmana de Reus mostra un col·lectiu integrat majoritàriament per homes originaris del Marroc, nascuts al país nord-africà, però també immigrants de segona generació, que o bé van néixer a Reus o bé s’hi han criat des de ben petits. Molts dels marroquins arribats al Baix Camp tenen les arrels a Nador i pobles i ciutats properes, com ara Tetuan o Tànger. L’arribada dels immigrants, que es produeix sempre en xarxa, a través del reagrupament familiar o bé de les coneixences, explica per què gairebé tots els marroquins reusencs provenen d’una mateixa àrea d’influència. La crisi que està castigant la població autòctona, amb elevats índexs d’atur, està sent especialment cruel amb la comunitat marroquina. Tot i que no hi ha estadístiques oficials, alguns analistes asseguren que el percentatge d’aturats en aquesta comunitat arriba a superar ja el 50 per cent. La majoria no tenen estudis i molts treballaven a la construcció, un dels sectors que s’ha ensorrat. “Un error que es segueix repetint a Occident és associar islamisme amb uns pobres desgraciats que s’aferren a això perquè no tenen res més. No són els fracassats del trajecte migratori, molts tenen una posició socioeconòmica interessant”, matisa Moreras.

“Hi ha moltes famílies que ho estan passant malament. No hi ha feina”, diu el Josà, a les portes de la mesquita. Davant de les dificultats, la comunitat musulmana i la mesquita actuen com a xarxa de solidaritat, com a darrer reducte per suportar la pobresa. L’Associació Cultural dels Musulmans de Reus ha demanat formalment a la Generalitat poder col·laborar amb la Fundació del Banc d’Aliments a les comarques de Tarragona. Mentrestant, a la mesquita ja es recullen aliments i donatius per ajudar els qui les estan passant maldades. La Soumia dedicarà precisament el treball de final de màster a estudiar l’impacte de la crisi a la seva comunitat. “Som els més afectats”, diu després de fer les primeres indagacions. “Molts dels marroquins estan marxant cap al nord d’Europa. Aquí no hi ha oportunitats”, constata una tímida jove marroquina estudiant d’integració social a l’Institut Gaudí de Reus. Entre les destinacions més habituals, països com França, Bèlgica o Alemanya, atrets per un mercat laboral amb més oportunitats i menys aturats. El retorn al Marroc és vist com a última opció, com una derrota social difícil d’acceptar.  Les xifres oficials no mostren, però, encara un èxode des de Reus de població immigrant originària del nord d’Àfrica. Al 2011, ni un 1 per cent dels estrangers es va donar de baixa al padró municipal. Ara bé, la tendència a l’alça d’anys enrere, amb l’arribada constant d’immigrants a la ciutat, ha passat a la història.

Entre el col·lectiu de reusencs originaris del Marroc la comunitat berber té un pes numèric molt important. Molts dels marroquins de Reus son amazics, un grup ètnic marcat per la ruralitat, amb més dificultats al seu país per accedir a la formació acadèmica i fermes conviccions religioses. L’índex d’analfabetisme és més elevat en aquest col·lectiu, tot i que no hi ha tampoc xifres oficials ni cap estudi que ho demostri.   A la mesquita del polígon la Granja no només es resa els divendres, el dia sagrat per als musulmans, es celebra la Festa del Xai o el Ramadà. S’hi han organitzat classes de castellà, dirigides especialment a creients que van immigrar ja grans. També s’ensenya l’àrab als més joves perquè puguin seguir les oracions i els textos sagrats. Aquesta mesquita busca imam. El que hi ha ara és provisional, triat com a solució d’emergència després que l’anterior marxés. “És molt difícil trobar un imam. Ha de ser un exemple per a tota la comunitat. Ha de ser la nostra referència”, diu el Farid. “Només saben àrab, no coneixen la llengua castellana i molts cops no coneixen la cultura que es trobaran aquí. Això és un problema”, afegeix.


El paper de la dona

El paper de la dona és un dels obstacles que cal salvar quan es parla d’integració. No ajuda tampoc a millorar la imatge de la comunitat, la imatge que s’ha difós majoritàriament del tracte que rep la dona musulmana. “L’islam dóna molta dignitat a la dona, no diu que no pugui treballar, estudiar o conduir, però hi ha masclistes que s’aprofiten de la religió”, destaca molesta la Soumia. Entre els joves musulmans, immigrants de segona generació, o bé nascuts aquí o amb la major part de la seva vida feta a Reus, ja s’observen canvis notables. No totes les dones porten mocador o vel. “Estem en un moment molt interessant, de transformació. Els que van emigrar primer tenen encara el cap al seu país i els peus aquí, però això canvia amb els joves”, destaca Moreras. Menys religiositat, menor seguiment de les tradicions i cultura del seu país acostuma a ser igual a més llibertat per a les dones. Ara bé, hi ha coses que ni el canvi generacional poden canviar, al moll de l’os de la religió islàmica. Per a una musulmana no està permès segons quines feines, com vendre alcohol, o que l’atengui un metge home, o que tingui una parella no musulmana.La cultura musulmana és mol present al carrer.

La comunitat musulmana no és aliena als rumors que circulen sobre ells, com que als immigrants marroquins els regalaven els cotxets dels nadons a Reus. El rebuig que perceben fa que ells també generin rebuig cap a la comunitat que els ha acollit, admeten. Són perfectament conscients, la majoria, dels clixés que els han penjat i això dificulta la seva integració.

La imatge de Reus com a focus de radicalisme va tornar a saltar en alguns mitjans mesos enrere després que s’acusés l’imam de la mesquita del polígon Mas Ferrer, Tabdelhamid Aim El Hyat, de fer una crida als fidels per revoltar-se socialment en contra de les multes imposades per la Generalitat pels fraus detectats per la renda de prestació mínima (Pirmi). Una de les dificultats per apropar les dues realitats ha estat trobar interlocutors clars i vàlids de la comunitat musulmana, perquè gairebé sempre s’ha donat veu i protagonisme als imams. “Els imams no són els causants del radicalisme”, adverteix Moreras, que per fer el seu llibre va entrevistar 33 imams i tècnics d’ajuntaments.

Tot i la crisi i l’atur, Nador continua sent un dels principals punts de sortida de les pasteres que aquest octubre han intentat arribar a Europa des del Marroc. Tampoc la imatge que relaciona gairebé sempre els marroquins amb la marginalitat agrada als musulmans, tot i admetre que els qui emigren majoritàriament són els de les classes socials més desafavorides, amb problemes associats a la pobresa com l’analfabetisme.  La comunitat musulmana segueix sent en el seu dia a dia un paisatge mut, una imatge molts cops distorsionada, un col·lectiu a qui no es pregunta però es pengen etiquetes. “El Marroc està a només 14 quilòmetres de la península ibèrica”, em fa veure un marroquí mentre m’ensenya un mapa d’Europa i Àfrica.

Lluny dels focus que els mitjans posen en marxa cada cop que esclata un conflicte, la comunitat musulmana intenta explicar que les mesquites són també espais de trobada, de socialització entre persones d’un mateix origen, que la religió no és res nociu. En un moment de crisi, la mesquita és també un nucli on demanar o oferir ajuda. “A alguns els interessa que no hi hagi una bona convivència, que hi hagi enfrontaments entre les dues comunitats, entre islam i cristianisme”, adverteix Farid, poc abans d’acomiadar-se amb un desig: “Sort”. “Difícilment aconseguirem la integració d’un col·lectiu si d’entrada ja l’estem expulsant. Cal molt de treball amb la comunitat per evitar l’aïllament”, diu Moreras. 

 

Reportatge publicat al número 10 de la Revista NW (Novembre de 2012)