La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | L'entrevista

Ariadna Parreu, creació reusenca en estat pur

"M'agrada treballar amb una realitat propera, però no pròpia"

23/02/2013 | Per Cèsar Compte

Ariadna Parreu (Fotos: Carles Fargas)

Ariadna Parreu (Fotos: Carles Fargas)

L’espai d’art independent barceloní Tienda Derecha acull aquest mes d’octubre l’obra més personal d’Ariadna Parreu. Amb el títol Cripticismo literal, la jove artista ha volgut donar continuïtat al seu bloc. Exposa el seu imaginari visual a través d’una instal·lació que busca la interactivitat amb l’espectador. L’obra de la reusenca s’ha construït a partir d’estudis absurds d’allò quotidià per fer una apologia d’allò inútil. Per Parreu, l’art no ha de servir per res.

Per a qui treballa un artista?

—Per a ell mateix. Som tots uns egòlatres.

Una obra és el reflex de l’artista?

—És molt d’un mateix. Són els teus pensaments, la teva manera d’entendre un esdeveniment, el teu estat…

Per què té aquesta àuria de superficialitat l’art contemporani?

—Ho sembla, però no la té. Jo ara, als 30 anys, començo a entendre que no és certa aquesta suposada superficialitat. Pot ser relativament fàcil caure en aquesta banalitat perquè materialment s’ha perdut l’ofici entès com a manufactura. La creació artística, en especial la que s’ha produït a Barcelona, s’ha centrat molt en el discurs, en el concepte i, si aquest discurs no arriba, l’espectador en pot fer una lectura totalment superficial.

Què hem d’aprendre a valorar del seu discurs artístic?

—M’agrada molt valorar l’art com a font de coneixement, com a transmissor de contingut. A l’hora de crear sempre parteixo d’un mètode molt estricte, d’una base científica. M’agrada treballar amb una realitat propera però no pròpia. No vull parlar de mi. Vull mostrar com, a través de l’art, es pot materialitzar una manera diferent d’entendre-ho tot, des de les relacions humanes o materials fins a l’espai.

En aquesta realitat més propera hi ha el FC Barcelona?

—No he vist mai un partit de futbol, però curiosament he fet un parell de projectes amb el Barça com a motor creatiu. El primer, construint el discurs expositiu dels trofeus que s’exposen al museu del FC Barcelona. Era l’any de les sis copes, d’eufòria col·lectiva i m’interessava estructurar el mètode de com exposar aquests trofeus per mostrar la victòria en termes generals. Però no tothom té trofeus. El projecte volia establir unes regles de joc per fer sempre presents les victòries personals i que aquestes t’ajudessin en la teva projecció com a persona. Així et veurien sempre com un heroi.

Un heroi com el Pep Guardiola.

—Sí i tant! La seva figura també ha centrat una altra de les meves  instal·lacions. Era una persona a qui es va donar una puntada de peu al cul com a futbolista i després ha tornat i s’ha convertit en el nou heroi nacional. Aquesta transformació era el que m’interessava. Des de Sant Jordi que no teníem cap altre heroi d’aquesta magnitud! La seva imatge és totalment respectada, és el nou messies català. Una cosa molt boja, ho sé! He creat el concepte de l’heroi hereu. Una imatge venerada però que, a la vegada, serveix per promocionar un banc en una època de crisi bancària. Això també és una bogeria, no?

Ariadna Parreu

Els bancs també són motiu d’inspiració de la peça que exposa ara a la Biennal d’Art Contemporani Ciutat d’Amposta.

—Sí. És una bomba. Era l’època de Bankia i vaig jugar amb el concepte de fusió freda. Una terminologia que s’aplicava en els discursos bancaris i que la vaig relacionar amb els seus orígens, amb la física nuclear i vaig crear aquesta peça.

Tots aquests missatges per arribar a què?

—A res. L’art no té cap funció. No ha de ser ni productiu, ni operatiu. Ens trobem en uns moments en què només es parla de producció, on tot ha de servir per a alguna cosa... Jo estic totalment en contra d’aquesta manera d’actuar. L’art sempre ha treballat com una representació, no com una solució.

Aquesta apologia d’allò inútil és un discurs oblidat que vostè defensa aferrissadament?

—Sí, igual que altres coses que s’han oblidat totalment, com, per exemple, l’art de perdre el temps. Fins i tot el nostre oci ha d’estar ocupat. Hi ha moltes coses en aquest món que no han de servir per res. N’hi ha una que no serveix per res i, en canvi, la gent la venera: la moda. L’art té la cara dura de posar-se a tot arreu i encara se li permet. Val la pena aprofitar-se’n.

L’art ha de ser per a tothom?

—Crec que sí que hauria de ser per a tothom, però no és real perquè, si acabes fent coses per a tothom, la teva obra va a parar a un museu i qui hi va als museus? Ningú. De vegades ni nosaltres mateixos. Es dóna a l’artista tota la responsabilitat de fer arribar la seva obra al públic, però mai es qüestiona tot l’engranatge que hi ha al voltant de l’art, comissaris, gestors...

Com es guanya la vida, un artista?

—Amb altres feines. Jo he fet de professora de dibuix durant un temps i ara estic a l’atur.

Malgrat això vol ser artista?

—Sí. Per guanyar-me la vida no, ho tinc clar. És una feina sense ànim de lucre. Si em paguessin per fer el que faig, no ho acabaria fent de la mateixa manera. Ser artista crec que és una malaltia. Estàs invertint molts diners, temps i esforços en una projecció personal; som uns egòlatres, ja li ho he dit abans. No té lògica, ho sé, però ja està bé poder fer coses que no tenen lògica.

Guanyar premis ajuda.

—És l’únic que ajuda en aquest país.

 

Alumna aplicada de l’Escola de Barcelona

L’art clàssic, el Renaixement o David Weiss&Peter Fischli són referents de l’obra d’Ariadna Parreu. Són referents molt científics. L’artista reusenca, fins a segon de batxillerat, tenia molt clar que volia fer ciències pures: “M’encanten les matemàtiques, fins i tot a l’institut vaig participar en algun concurs”. El seu treball de recerca s’endinsava en la teoria del caos. “Volia calcular la dimensió fractal del delta de l’Ebre. Això sí que podria ser avui dia una obra d’art”. Però durant el període de pràctiques en una empresa reusenca va decidir canviar totalment de rumb i malgrat presentar-se a la selectivitat en la branca científica i treure bones notes, es va matricular a Belles Arts. “De petita sempre m’havien dit que dibuixava molt bé”. La seva especialitat va ser pintura i reconeix que durant els estudis universitaris mai no va arribar a tocar un pinzell. “Sóc una alumna aplicada de l’anomenada Escola de Barcelona, un centre que té una manera de fer diferent. Preval molt més el concepte, la idea, que la mateixa tècnica”. Actualment, però, Parreu reconeix que s’està tornant més material. “M’agrada la fusta, el ferro... Crear una imatge, un imaginari. Ser conceptual, però sense perdre el vincle amb la realitat, amb allò material”. Aposta per una artista més lliure, més instintiva... més passional.

La jove artista reusenca se sent atreta per personatges que anomena “il·luminats” i reivindica l’obra de Ramon Llull, “pel seu punt de màgia i per la seva manera d’entendre el món com un tot”. Considera que l’art està molt institucionalitzat, “massa” i, tot i fer un Erasmus a Berlín, referent artístic europeu per excel·lència, professionalment emigraria a l’Amèrica Llatina o, fins i tot, a Àsia.

Un lloc per anar a fer una copa...

—Vinc molt poc, però a l’estiu, als jardins de La Palma.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

 —Al davant de la Casa Navàs.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—No hi he celebrat mai res.

El gegant que més li agrada?

—L’Indi.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—Marià Fortuny.

Si fos alcaldessa...

—Tornaria a ubicar l’Escola d’Art al centre de la ciutat.

 

Entrevista publicada al número 9 de la Revista NW (Octubre de 2012)