La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Entrevista

Marc Jubete Bascompte

Caràcter reusenc al Ballet d'Hamburg

26/12/2012 | Per Cèsar Compte

Marc Jubete. Fotos: Carles Fargas

Marc Jubete. Fotos: Carles Fargas

La dansa li va arribar per obligació. Quan tenia 4 anys, els seus pares van decidir portar-lo a l’escola Artis perquè la seva germana feia ballet i així podien tenir ocupats els dos fills en un mateix centre. Després de passar per una època de rebel·lia i canviar les sabatilles per la pilota de bàsquet, un bon dia va decidir fer cas a la insistència de la seva professora de dansa, Pilar Sanz, per tornar a suar la samarreta i gaudir d’aquest art.

 —Per què va decidir abandonar la dansa als 12 anys?

—En aquella època estava com a enfadat amb la dansa i no sabia ben bé per què. Només volia estar amb els meus companys. Ells es passaven moltes hores fent esport i jo vaig decidir apostar pel bàsquet.

­—Tres anys més tard, però, canvia l’aposta...

—Sí. Als 15 anys torno a entrar a l’escola de dansa Artis, ara per decisió pròpia. De Reus cap a Saragossa i després cap a Hamburg, seguint els consells dels meus professors de dansa. 

Marc Jubete,retratat per Carles Fargas

Es podia imaginar que podria arribar a viure de la dansa?

—No. No passava pel meu cap, però quan vaig prendre la decisió de marxar de Reus i entrar a una escola més professional, ja vaig començar a plantejar-me més seriosament la reconversió d’aquesta passió en professió.

I se’n pot viure?

—Jo ara en visc i a Alemanya sí que se’n pot viure. De la dansa clàssica és clar que no i tampoc és el que més m’agrada. A Hamburg m’han fet descobrir una nova manera d’entendre la dansa i lluitaré per no desvincular-me’n mai més. És la meva vida.

Què aporta Marc Jubete al Ballet d’Hamburg?

—La tècnica no és precisament el meu punt fort, però se’m valora molt l’expressió, la creativitat, la naturalitat. Em sento molt còmode ballant contemporani. No m’agrada la cotilla del repertori clàssic, tot i que és evident que ens toca ballar de tot.

Els ballarins espanyols estan ben considerats.

—Sí, estem molt reconeguts... a fora.  Això vol dir que estem fent bé la nostra feina. Seria bonic poder-la fer a casa teva, veritat?

Els homes són uns privilegiats en el món de la dansa?

—Això sembla. Però la veritat és que, professionalment, n’hi ha cada vegada més. Tots els nois que arribem a ser professionals és perquè volem. La decisió la prens tu des del començament i fins al final. No tens cap pressió familiar que t’estigui obligant a dedicar-t’hi, tot al contrari.

És fàcil llançar la tovallola?

—No. Crec que és molt difícil. Costa tant arribar fins aquí... Jo no ho podria deixar, em sentiria molt buit. Està bé tornar a casa de vacances, però deixar de ballar, en aquests moments, seria morir.

És conscient que és una feina que depèn del rendiment del seu cos i això té un límit?

—Sí, i de la ment. M’agradaria allargar la meva vida professional com a ballarí fins als 45 anys,  però si tu vols, el ball dura per sempre. Físicament aprens que el cos és la teva eina de treball i que l’has de cuidar, però professionalment ets molt més que un físic, la pressió que reps es compensa quan puges a dalt d’un escenari i has d’estar ben preparat també mentalment per poder-ho aguantar.

I cuidar-lo vol dir estar prim?

—No, ni molt menys, i això ho veus quan ets a la companyia. A l’escola hi ha moltes noies que encara pateixen trastorns alimentaris... se’ls exigeix molt més que als homes... això sí que és cert. Encara hi ha molts problemes en aquest sentit i crec que haurien d’haver-hi altres fórmules de control que no fos passar per la bàscula cada setmana.

I després de ser ballarí...

—M’agradaria molt continuar la carrera com a coreògraf. John Neumeier, director, fundador i coreògraf del Ballet d’Hamburg es veu identificat en mi, per les ganes, la passió que hi poso i la creativitat que puc tenir a l’hora de crear, i això m’anima a treballar cada dia. És molt difícil fer expressar el que tu vols a través del moviment, dir amb el cos de l’altre les teves paraules, però m’atreu i és el camí que vull seguir. D’aquí a uns anys però, ara per ara només vull ballar, ballar i ballar.

El futur passa per Hamburg?

—De moment, sí. I posats a somiar, m’agradaria molt poder ballar en una de les companyies més grans del món, la Nedherlands Dans Theater.

Què en pensa, de les competicions i els premis?

—Mai he anat a cap, no m’agraden. Una competició no és la forma més bonica d’exercir un art. Tots els participants lluiten pels mateixos somnis. Crec que seria més interessant fer alguna cosa junts que no premiar les individualitats.

Però a la professió hi ha molta competitivitat.

—Sí, però hi ha moltes formes de lluitar i aconseguir un paper protagonista. Nosaltres anem a ballar, a passar-nos-ho bé i a gaudir en companyia d’aquest art.

La dansa és un art reconegut?

—Aquí a Espanya no està reconegut, però fora d’aquí té el prestigi i el reconeixement que li pertoca. Si el poble no està acostumat a veure dansa, és impossible que s’instal·li en l’imaginari col·lectiu.

Tenim una assignatura pendent que és l’educació...

—Sí, i tant! Si als centres educatius des de primària s’ensenyés moviment i no educació física tot aniria una mica millor. Si de petit ens expliquessin que la dansa és un art, que és una sortida professional i introduíssim els alumnes en el món de l’art, crec que tindríem molt de guanyat.

 

Billy Elliot amb rock català de banda sonora

Marc Jubete Bascompte va néixer el dia de Nadal de 1989. Als 15 anys va decidir donar una segona oportunitat a la dansa. L’esport i els amics el van apartar durant un temps del que, uns anys més tard, s’ha convertit en la seva professió. Fa tres anys que va marxar cap a Alemanya per fer les proves d’accés a l’Escola del Ballet d’Hamburg amb un únic objectiu: formar part de la companyia professional. Finalitzats els dos cursos d’escola, el 2011 va aconseguir un dels dos únics contractes que s’ofertaven per estrenar la Desena Simfonia, de Gustav Mahler. Encara ara se’n recorda, dels nervis d’aquella estrena: “Va ser molt especial. Vols donar el millor de tu i agrair d’alguna manera aquesta oportunitat que t’han donat i que també t’has guanyat amb l’esforç de molts anys”.

Marc Jubete

El jove ballarí reusenc va iniciar els estudis de dansa a l’escola Artis i, aconsellat per la seva professora, va fer les maletes per continuar la seva formació artística a Saragossa, on hi ha un dels millors centres per preparar ballarins: “Si tots els professionals en actiu que han sortit de l’escola de dansa María de Ávila ens ajuntéssim, formaríem una de les millors companyies”. Durant la seva estada a la capital aragonesa va iniciar els estudis de Químiques i després els d’Administració i Direcció d’Empreses, però la seva passió cada dia li exigia molta més dedicació i va decidir apostar únicament per la dansa. No va ser fàcil, però l’aposta li ha sortit guanyadora. Al Ballet d’Hamburg ja ha fet els seus primers papers de solista i és tot just el seu primer any com a ballarí professional. Es va adormir al cinema veient la interpretació de Natalie Portman a Black Swan: “La vaig trobar surrealista total. És cert que hi ha una mica de paranoia al món de la dansa, però sense exagerar”. A Marc Jubete li va agradar molt més Billy Elliot, s’hi sent més identificat. Això sí, canviaria la banda sonora i posaria rock català.

 

Un lloc per anar a fer una copa...

—Fa set anys que no estic per Reus, només torno a l’estiu. Però m’agrada molt El Campus.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

 —Molt a prop del carrer Major.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—Alguna victòria del Reus Deportiu d’hoquei patins.

El gegant que més li agrada?

—El Negre. 

—Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

–Andreu Buenafuente.

Si fos alcalde...

—Arreglaria el barri on viuen els meus pares, el Pinar.

 

Entrevista publicada al número 8 de la Revista NW (Setembre 2012)