La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | Fora de càmera

A 60. Taula 13

24/12/2012 | Per Cori Sebastià | comentaris comenta

Il·lustració: Christian Inaraja

Il·lustració: Christian Inaraja

Aquest és el missatge que una veu femenina dóna a conèixer a través de la megafonia, mentre apareix imprès en una pantalla. L’anunci encapçala una llista en la qual es poden llegir altres números i lletres. Som a la sala d’espera de l’oficina de treball. Les cadires estan plenes d’homes i de dones que tenen la mirada clavada a la pantalla pendents del seu torn per evitar que se’ls passi, mentre d’altres fan cua perquè els donin el número per ser atesos. Els qui avui són a l’oficina hi han arribat després de sol·licitar  i concertar prèviament dia i hora. Ara el servei funciona així, fet que ha permès resoldre les llargues cues que en el passat es podien veure de bon matí a l’exterior de l’oficina de l’Inem, al passeig de Misericòrdia, una imatge francament tercermundista.

Tots els qui esperen a la sala formen part dels poc més de 10.000 aturats que hi ha a Reus, segons les xifres oficials del Servei Català d’Ocupació corresponents a l’agost. Mentre espero el meu torn, una ràpida ullada a l’oficina em permet saludar algun que altre conegut i també detectar més d’una cara que m’és familiar. La situació segurament no tindria res d’especial si no fos perquè els qui són allà tenen una cosa en comú: estan desocupats. Formen part d’una llista a la qual des de ja fa temps, malauradament, ens resulta fàcil (cada vegada més) posar cares amb noms i cognoms.

Repasso les persones que esperen i en veig de tota mena: de joves, de grans, mares acompanyades de canalla, matrimonis amb nadons  i persones amb un color de pell que delata un origen llunyà. L’espera fa que m’entretingui a imaginar quina vida es deu amagar darrere de cadascuna d’aquelles persones que, ara per ara, no tenen feina.

Els meus pensaments es trenquen de cop quan la dona que s’encarrega de la seguretat a la sala demana als assistents que baixin el to de veu perquè el soroll impedeix escoltar la megafonia.

Els qui esperen callen o parlen més fluix durant uns minuts més. Mentrestant, continua el degoteig de ciutadans que entren i surten de l’oficina. Algun que altre s’acosta fins al taulell d’anuncis en què s’exposen les ofertes de feina. S’hi pot llegir, per exemple, que es busca comercial amb coneixements d’anglès o un ajudant de cuina per a un restaurant.

            La majoria dels presents fan un posat seriós. De sobte, escolto una veu pujada de to. La meva atenció es concentra en l’últim home que fa cua. Aquest ha identificat un conegut amb el qual se saluda efusivament. Es coneixen perquè fa un temps van coincidir en una feina. Ells són dos dels milers de persones que s’han quedat sense feina a la construcció. Pràcticament tota la sala escolta de la seva boca que, durant els últims mesos, ha encadenat contractes breus en diferents feines. Avui torna a l’oficina de treball per tramitar novament  l’atur i perquè “pagui la casa gran”, segons diu amb una rialla. Explica al seu interlocutor que ara intentarà trobar feina en una obra on té uns coneguts. Malgrat que la seva situació laboral és precària, fa broma i parla amb entusiasme. La seva actitud em fa pensar que, per sort, encara hi ha persones optimistes enmig d’una situació econòmica que, ara per ara, no convida gaire a ser-ho.

 

Article publicat al número 8 de la Revista NW (Setembre 2012)

Deixa el teu comentari

Nom

E-mail

Comentari