La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | L'entrevista

Elisenda Arnavat Nomen

Darrere la càmera dels grans 'reallity'

28/11/2012 | Per Cèsar Compte

Elisenda Arnavat (Fotos: Carles Fargas)

Elisenda Arnavat (Fotos: Carles Fargas)

El programa de televisió El Número 1 ha demostrat que la fórmula dels talent shows no està del tot esgotada. Bons índexs d’audiència, una bona factura tècnica i una manera de fer que fuig de polèmiques i escàndols han fet d’aquest producte audiovisual un gran competidor del reallity per excel·lència, Gran Hermano. La periodista reusenca Elisenda Arnavat va entrar a format part de Gestmusic l’any 2005 i ha contribuït a aquest èxit televisiu, sempre al darrere de la càmera.

 La televisió actual és sinònim de diversió?

—Sobretot. La gent vol mirar la televisió per divertir-se i prou. Vol evadir-se, riure i nosaltres, com a creadors televisius, ho hem de respectar i oferir-li els millors productes possibles.

Fer-la és igual de divertit?

—Per a mi, és diversió fer-la i també mirar-la.

Però cada vegada és més difícil mirar-la...

—La mires d’una manera diferent, per nous canals, com, per exemple, Internet. Jo ho faig molt per estar al dia. Cada vegada és més difícil trobar coses que t’agradin –això és  veritat–, perquè les programacions es redueixen a un parell de conceptes: cridar o sexe… però dins el gènere dels reallity s’han fet coses molt ben fetes que no estan tallades amb el mateix patró.

Com per exemple?

—¿Quién quiere casarse com mi hijo? Una animalada de programa, però la postproducció era molt bona i l’èxit que ha tingut és un exemple de feina ben feta.

La llei de la jungla a la televisió és la llei de l’audiència?

—Les audiències ho manen tot. És igual que tinguis o no un producte de bona qualitat. Tot està molt banalitzat. Pit i cuixa i molta audiència, això és el que mana.

Però això ja ho feien les mamachicho?

—Ara tot és molt pitjor que les mamachicho.

Els continguts han quedat  molt oblidats?

—Sí, al final tot s’ha de fer molt ràpid, són programes molt efímers. Aquesta immediatesa ens porta a fer aquests productes, alguns molt fràgils que desapareixen amb la mateixa rapidesa que apareixen a les graelles televisives.

Un mal contingut amb una bona tècnica es pot convertir en un bon producte?

—Sí i tant! I, en canvi, un bon contingut amb una mala tècnica el pot destrossar.

Elisenda Arnavat (Foto: Carles Fargas)

L’espectador ha passat a ser el protagonista de la tele?

—L’espectador de carrer, petites històries de gent normal que omplen els programes de més audiència... però el problema és que es generen uns pseudofamosos dels quals renego una mica… És el poder de la gent. Més minuts a la graella, més publicitat…

Va ser espectadora de Gran Hermano i Operación Triunfo?

—Sí. Vaig veure’n la primera edició per la novetat que representava, però després només ho he seguit per tenir controlat per on camina aquest món en el qual treballo ara.

Aquesta és la televisió que vol fer?

—No. Quan estudiava, volia fer reportatges socials per tot el món, viatjar… fer entrevistes, però la realitat és una altra i quan entres al mercat laboral t’adaptes al que et surt. Actualment em diverteixo molt fent el que faig. No és la meva televisió ideal, però tot el que ho envolta em compensa. Estic molt contenta de tots els companys amb qui he treballat, perquè és una feina molt d’equip; m’han ensenyat moltes coses.

Alguna de la qual no estigui gaire contenta?

—Home, doncs, fer plorar. Aconseguir fer que la gent s’emocioni. Això vol dir fer bé la teva feina, però de vegades no estàs gaire content de la forma com hi arribes.

Ho transformes en espectacle...

—Sí… alenteixes la imatge, hi poses una musiqueta de fons, un bon off i ja ho tens.

Tot s’hi val per aconseguir aquest espectacle? 

—Per a mi, no. Hi ha coses que no faria mai. Com més contacte tens amb la gent, tens més aturador. Has de tenir uns límits.

Qui marca aquests límits?

—Tu mateix te’ls marques, ningú més. Hi ha maneres d’aconseguir que algú s’emocioni, però sempre des del respecte.

S’està massa pendent dels índexs d’audiència?

—Sí, massa. Els resultats marquen si et quedes a la graella, si caus, si canvies de dia d’emissió... És el règim de les audiències. Cada dia tens menys temps per fer més coses i obtenir més audiència i, a més a més, s’ha de ser una mica una dona orquestra.

Encara ens queda molt per veure amb això dels reallity?

—Sí, crec que encara ens queda molt…

El futur de la tele passa per les xarxes socials? Internet a la televisió o la televisió per Internet?

—Televisió per Internet i així pots veure el que vols. El futur camina cap aquí i això anirà lligat al final de la tirania de les audiències. Tu veuràs a casa el programa que t’interessa i quan a tu et vagi bé.

Mai s’ha plantejat posar-se al davant de la càmera?

—No. He fet un parell de proves per fer connexions en directe. Però ho vaig passar fatal. M’agrada molt provocar la gent perquè m’expliquin, però sempre des del darrere de la càmera i poder ser el cent per cent jo.

Cada vegada és més difícil ser original?

—Sembla que tot estigui inventat, però jo crec que no... Encara hi ha camí per investigar i de ganes no me’n falten. La meva generació encara ha tingut sort d’anar treballant, però els que ara tot just comencen... o destaques molt o acabes sent l’etern becari.

 

“Sóc molt Arnavat. El meu pare és el meu referent, el meu mentor”

 

La televisió és la seva passió. Quan anava a l’escola Mowgli, mirava el Club Super 3 i ara, després de passar per la Facultat de Periodisme de la Universtitat Autònoma de Barcelona, és fan de l’APM.  El seu currículum laboral sempre ha estat vinculat a aquest mitjà, “només un estiu vaig estar de becària a la redacció d’El Punt, però la premsa no em crida gaire l’atenció”. Després de treballar en un programa a City TV, que va durar en antena cinc setmanes, va rebre la trucada de Gestmusic per fer Operación Triunfo l’any 2005. “Havies d’estar disposat a estar dos mesos fora de casa, en un autobús i anar per totes les ciutats fent càstings”. El programa, d’excel·lent factura, va rebre un premi Ondas: “Quan vaig veure la cua de més de cinc mil persones a Madrid... no sabia per on començar...” Es considera un animal de carrer, “em diverteix molt el contacte directe amb la gent”, però a mesura que ha evolucionat el món televisiu, també ho han fet les tasques que ha de desenvolupar en els programes que col·labora. Postproducció, edició, redactora... fins i tot ha fet de directora d’un programa de trucades telefòniques: “Va ser una època molt dura, però un magnífic entrenament per fer un directe”.

Elisenda Arnavat sempre veu el got mig ple. És filla del periodista i comunicador Claudi Arnavat (1955-2007) i no és estrany, doncs, que porti a l’ADN l’amor per la comunicació, la creativitat, el món del disseny i els colors: “Sóc molt Arnavat, el pare és el meu referent, el meu mentor”. Recorda que el primer Mac que va arribar a la demarcació el va tenir al menjador de casa dels pares i amb ell va aprendre a escriure. Ara, a casa seva, a Barcelona, acaba de muntar la productora Delifilms per poder fer els seus audiovisuals, productes amb segell propi. El segell de la passió per una feina que traspassa la pantalla.

Un lloc per anar a fer una copa...

—Faig poques copes a Reus. On em portin.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

 —Molt a prop de la porta de l’Ajuntament.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—N’he fet alguna i sobretot de futbol, però no recordo la data.

El gegant que més li agrada?

—L’Indi.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—El germà del meu avi, el poeta Josep Maria Arnavat i Vilaró. Seria un bon moment per poder entrevistar-lo.

Si fos alcaldessa...

—No ho seré mai. No m’agrada la política.

 

Entrevista publicada al número 7 de la Revista NW (Juliol de 2012)