La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | ... ÉS EL MÓN

Ara és l'hora dels Ganxets

28/11/2012 | Per Josep Baiges | comentaris comenta

Fa uns mesos vaig voler dedicar un dels meus articles a la comunitat educativa de l’escola Reus 21 després de la decisió del Departament d’Ensenyament d’eliminar el seu projecte educatiu i d’integrar-lo a l’escola Isabel Besora. Una decisió que des de l’AMPA de l’escola afectada van catalogar de “purament econòmica”. Mesos després la comunitat educativa de l’escola dels Ganxets viu una tessitura semblant. Potser no tan traumàtica –l’escola no desapareix–, però sí preocupant: s’abandona el projecte d’escola-institut i, de moment, no es construirà el nou edifici del centre per manca de recursos. He seguit la reacció de l’escola, especialment de l’AMPA, i és per treure’s el barret. Ens han demostrat que ara, més que mai, és l’hora dels Ganxets. Lluny de tirar la tovallola, han decidit seguir lluitant per l’escola dels seus fills, convertint les amenaces en oportunitats i generant una  feina en equip per mantenir la referència del centre malgrat viure immersos en una situació que genera sorpresa i desconcert. De fet, és el mateix sentiment que ens envaeix sovint a tots els que hem fet una aposta, amb devoció i convicció, per l’escola pública i que sense saber com ens trobem sovint enmig d’un maremàgnum de decisions enrevessades que no afavoreixen l’estabilitat que hauria d’imperar en aquests centres educatius per desenvolupar la seva activitat de manera correcta i eficient.

Em permetran un exemple que, crec, pot ser molt exemplificant. Posem per cas que vostès han de dipositar la seva confiança en una empresa on els horaris canvien d’un any per l’altre, on el personal té una rotació continuada que sovint no respon a un criteri objectiu, amb un director que no pot triar els seus propis treballadors, ni consolidar el seu equip formant-lo en dinàmiques de motivació en positiu, on el sistema d’elaboració pot canviar constantment, i no sempre de manera racional sinó arbitrària, on les instal·lacions no tenen les prestacions adequades i on –també s’ha de fer autocrítica– els clients sovint no entenen ni volen entendre el rol que han de jugar per ajudar a fer possible que l’engranatge rutlli en condicions. Uns clients que ho són bàsicament per un criteri tan concloent com el de la proximitat geogràfica i que moltes vegades no en tenen ni la més remota idea de com és l’escola on porten els seus fills. Doncs bé, l’escola pública seria aquesta empresa. I per això, com a usuari d’aquest servei, un té la sensació que d’un any per l’altre anem a batzegades, generant notícies que l’únic que fan és devaluar la marca i provocant dubtes raonables en tots aquells que han de triar l’escola en una decisió tan vinculant com transcendent per al futur dels nostres fills. Notícies que gairebé mai es produeixen en l’àmbit de l’escola concertada on tot sembla una bassa d’oli.

A propòsit de tot això, fa unes setmanes un responsable municipal de visió global em descobria un article interessantíssim al New York Times en què s’explicava la manera de fer de l’alcalde de Chicago, Rahm Emanuel, que anteriorment havia ocupat el càrrec de cap de gabinet del president Obama. Emanuel s’ha trobat al consistori una situació econòmica molt complexa, que condicionarà durant anys la seva capacitat inversora i que obliga a fer dràstiques retallades per poder fer front als nombrosos deutes. Això sí, hi ha un àmbit de la seva competència on no ha aplicat cap tipus de restricció. Es tracta de les escoles que als Estats Units són coordinades directament pels municipis. Emanuel ha decidit potenciar-les, incrementant fins i tot les hores lectives per millorar la formació dels alumnes. I el perquè de tot plegat és molt senzill: atenent les hipoteques que ara mateix minen la nostra capacitat de desenvolupament, els que hauran de ser imaginatius i eficients per dibuixar un futur millor són els nostres fills i filles. I en la seva formació no hem d’estalviar recursos ni humans ni materials. Tant de bo a casa nostra algú fes com l’alcalde de Chicago. Els que –malgrat tot– encara creiem en l’escola pública li estaríem eternament agraïts.

 

Article publicat al número 7 de la Revista NW (Juliol de 2012)

Deixa el teu comentari

Nom

E-mail

Comentari