La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | ... ÉS EL MÓN

Botiguers en perill d'extinció

04/11/2012 | Per Josep Baiges

L’Albert Poy, responsable de l’acreditada Confiteria Poy, del raval de Jesús, comenta sovint que l’aparador de qualsevol comerç és el fidel reflex de l’estat d’ànim del seu propietari. I no li falta raó. Un aparador ben guarnit, equilibrat, amb gust, és la millor targeta de presentació per captivar el potencial client i fidelitzar-lo amb diligència. Al marge de l’elegantíssim aparador de la Confiteria Poy –que per molts anys pugui ser la millor demostració de l’òptim estat d’ànim del seu propietari– a Reus hi ha d’altres exemples destacadíssims d’aquest savoire-faire decoratiu. És el cas dels Papers Ribé. Les botigues del carrer de Sant Vicenç i del carrer de Jesús se’ns han representat com un somni fet realitat. Quantes vegades, de petits i de més grans, hem badat mirant les creacions delicadíssimes que ens han regalat els seus propietaris amb la mateixa afabilitat que sempre ha caracteritzat la seva atenció al client.

 

“De mica en mica

estem perdent una  

manera de fer 

d’entendre

el comerç que 

serà molt difícil

de recuperar”


L’altre dia vaig tenir notícia que Papers Ribé tanca. I em vaig quedar fotut. M’havia passat una cosa semblant dies abans en saber que la Gàbia, la deliciosa botiga de complements i decoració del carrer del Vent, plegava per la imminent jubilació del seu propietari. Són botigues que formen part de la nostra vida. Quantes vegades hem guaitat, amb el nas aixafat al vidre, resseguint aquests aparadors plegats de màgia. Per això, només pensar que els deixaré de contemplar em produeix un buit considerable. Perquè en aquesta ciutat hi ha botigues que són alguna cosa més.

Fa uns anys, en una de les sobretaules generoses i agraïdes que realitza sovint la meva família política (em refereixo a la de la meva dona, no pas a la de cap partit polític, no fotem) vam parlar de l’imminent tancament de la històrica Cartuja de Sevilla, al raval de Santa Anna. I una de les encantadores tietes Domènech va deixar anar un frase antològica: “No pot ser que tanquin la Cartuja. L’Ajuntament hauria de fer alguna cosa per evitar-ho!” La reflexió treta de context s’acostaria a l’absurd. Al consistori, només li faltaria preocupar-se d’això. Però traslladada a la realitat local, la del Reus de tota la vida, diu molt a l’hora d’entendre com, en aquesta ciutat, el comerç i els seus comerciants són alguna cosa més.  El nostre imaginari el conformen edificis, places, carrers, monuments i, naturalment, botigues i –sobretot– els seus botiguers. Per això, sap tan de greu la desaparició de la Gàbia o els Papers Ribé. Perquè es perden dos negocis de gent de Reus, que amb la seva activitat han ajudat a prestigiar el comerç local. Una marca que últimament vampiritzen aquestes cadenes mastodòntiques, amb aparadors vulgars, que no tenen res d’originals perquè es repeteixen de manera mimètica arreu del món. Els seus responsables, a més, distorsionen la dinàmica del comerç local, especialment en l’àmbit de la promoció de ciutat. No tenen cap mena d’interès a participar en campanyes de promoció de la ciutat –n’hi ha que ni paguen l’enllumenat de Nadal– ni contribueixen publicitàriament per ajudar els mitjans locals, aquells que, des de Reus, expliquen al món el que passa a la nostra ciutat.

Per això és encara més greu la desaparició d’establiments com els esmentats. Perquè de mica en mica estem perdent una manera de fer i d’entendre el comerç que serà molt difícil de recuperar. I, dissortadament, cada cop en queden menys, d’aquests botiguers amb un ADN tan definit. Queda clar que són una espècie en perill d’extinció. I una ciutat com Reus això no s’ho pot permetre.


(Article publicat al número 6 de la Revista NW (Juny de 2012)