La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Entrevista

David Tapias Monné

L'arquitecte de les persones

16/09/2012 | Per Cèsar Compte

David Tapias (Fotos: Carles Fargas)

David Tapias (Fotos: Carles Fargas)

A punt de lliurar la tesi doctoral sobre la casa, a Nancy, del constructor, ferrer, dissenyador i enginyer francès Jean Prouvé, l’arquitecte reusenc ha dedicat el darrer any laboral a finalitzar els projectes signats conjuntament amb Núria Salvadó i a repensar el seu futur professional. Passat el període de descompressió i amb les idees més clares, el 2012 és l’any de la represa i els primers projectes ja han començat a arribar.

Un any de reflexió amb menys encàrrecs però amb més feina?

—Sí. M’he dedicat a repensar què hem fet bé com a arquitectes i quines coses dèiem que fèiem bé però que no era així.

Alguna conclusió?

—Hem de construir ciutats on es pugui viure millor. Hem de fer canviar el paradigma d’ocupar territori per fer negoci. Les ciutats creixen massa sovint per qüestions econòmiques i així no es pot seguir. S’ha d’utilitzar més el sentit comú. Si tot ho fem pel negoci, potser que canviem de negoci.

Mentre doni…

—Sí, però ara ja es veu que no dóna. Si ho reduïm tot a vendre, jo plego. Molta gent ha decidit marxar fora per repetir un model que no funciona. És molt respectable anar a munyir la vaca als altres, però com a opció personal no la vull. A casa nostra hi ha prou temes per repensar.

Per quan torni a venir un bon moment.

—Allò important és seguir. La mateixa borratxera d’abans és la ressaca d’ara. Espero que la crisi ajudi a posar les coses al seu lloc. El negoci del totxo ha funcionat per als quatre que s’han folrat, però tot el que s’ha deixat darrere, no només pel territori sinó en el terreny humà, és dramàtic. Tots ens guanyem la vida, és evident, però l’única missió no pot ser només el negoci, sinó fer que les persones puguin viure en aquest món.

Quins temes s’han de repensar?

—Sobretot la funció de l’arquitecte i l’ús dels mitjans a través dels quals donem servei a la societat. No estem inventant res de nou. Hem de tornar a les beceroles de la professió. Intentar ser més honestos, més rigorosos amb el que diem i el que fem. Personalment vull entendre la professió com un servei que té sentit quan construeixes i tot el procés és tan o més important que el mateix projecte.

Per què no s’ha seguit aquest dogma?

—Per l’ego de l’arquitecte. Segurament parlem massa i escoltem poc.

Un dels paradigmes que ha canviat és el dels recursos i els excedents.

—Sí, molt. Fins fa poc, els arquitectes semblava que treballéssim amb un món amb recursos infinits i això s’ha vist que no és cert. En els últims cinc anys la nostra professió ha canviat molt més que en els darrers quaranta. L’arquitecte no pot viure d’una forma acrítica a la realitat. Anar reproduint blocs, sense tenir consciència de les limitacions.

Projectar l’ara i el demà, construir abans de construir o viure abans de viure, aquestes han de ser les seves funcions?

—Sí. La nostra feina és preveure. Nosaltres som tècnics, no artistes. Hem d’ordenar tot el procés de transformació de la matèria per arribar a una construcció final que ajudi l’usuari.

Però hi ha molts arquitectes que sí que es consideren artistes.

—Hi ha arquitectes que són artistes i n’hi ha que s’ho pensen. Però mai n’he trobat cap, ni que ho sigui ni que s’ho pensi, que m’interessi. L’arquitecte hauria de ser invisible. No ha de fer l’esforç conscient d’amagar-se, però no deixa de ser un tècnic. Aquesta projecció com a estrella és bastant perversa, venent uns valors que no se’ls creu per tenir més encàrrecs… i cada vegada més grans.

Generacionalment hi ha una nova manera d’entendre l’arquitectura?

—Hi ha una nova manera d’entendre i de fer, per l’educació que hem rebut i el moment que ens ha tocat viure. Crec que som una generació que signem projectes marcats més per l’esforç que pel pressupost, donem més del que se’ns demana i som crítics amb els errors que s’han comès.

Compromesos amb la societat.

—Sí. S’ha de pensar en l’encàrrec d’una forma humil i generosa. No pensant en la carrera personal ni en la fotografia final. És una qüestió d’actitud, no d’estil, aquest és el nostre ADN, la pell és diferent però els principis de creació són els mateixos. No podem anar al darrere d’una imatge, d’una inspiració, perquè el procés és tan complex, l’equació que hem de resoldre té tantes variables, que si perseguim una imatge seria un fracàs. En la societat que m’agradaria viure, l’educació, l’habitatge i la sanitat no haurien de ser un negoci.

En els darrers anys s’ha tingut més en compte la imatge que la funcionalitat?

—La pell ha estat més important que l’ADN, sí. L’arquitectura sempre ha treballat per la funcionalitat, els arquitectes no. L’arquitectura si no és humana no és… són pedres.

Perquè s’ha de continuar construint.

—O no. Els edificis són usuaris vius i tenen un període de vellesa i de mort. Molts es poden mantenir o reparar, però d’altres s’hauran de substituir, perquè el cost energètic de mantenir-los o reparar-los és molt elevat.

"Som una generació d'arquitectes que signem projectes marcats més per l'esforç que pel pressupost"

Construir el mínim per fer el màxim?

—Sí.

Respectant què?

—Les persones i l’entorn. Res més. Quan vam entrar a Cal Massó, per exemple, l’atmosfera que hi vam trobar era tan impressionant que vam decidir molestar el mínim. Qualsevol cosa que hi haguéssim posat, segur que hauria estat pitjor. Però hi ha altres llocs que, per molts motius, per l’ús, per l’estalvi, etc., el respecte ha de ser zero.

I al patrimoni…

—Jo no hi crec gaire. El patrimoni és una cosa viva, un concepte cultural. El patrimoni és la memòria, la transmissió de coneixements, però com a objecte no té sentit.

Tornarà a la Biennal de Venècia i amb aquesta ja en són tres.

—L’Institut Ramon Llull està preparant el primer pavelló català de la història a la Biennal de Venècia d’Arquitectura i, entre altres vuit obres, han seleccionat la llar d’infants de Pratdip que vaig fer conjuntament amb Núria Salvadó. Al 2000 hi vaig participar com a ajudant d’un despatx d’arquitectes i al 2008 hi vam mostrar els nostres treballs en format audiovisual. La biennal és una mica la “fira de les vanitats”, és espectacle, però un bon aparador.

També li acaba d’arribar un projecte del Brasil.

—És una col·laboració en la reconversió d’un mercat en casa de cultura a Mirassol, a l’estat de São Paulo, que farem conjuntament amb Susana Muntané, també de Reus, i Arthur Henrique Souza. Un projecte molt interessant per tal que els dos usos es puguin dur a terme, el de mercat i el cultural, i a la vegada es retroalimentin.

Dissenyarà, vostè, la casa on viurà?

—Sí. Quan pugui.

Ja ha triat el lloc?

—No. Ara he estat vivint durant dos anys a Porrera i hi he estat molt bé. És un lloc que té un ritme que em sembla més sa que el que tenim per aquí.

Reus és una bona ciutat, urbanísticament parlant?

—Reus, a part de la gent, el que està bé és l’entorn. Com a ciutat és millorable i en el terreny urbà no és cap exemple de res, malauradament.

 

La influència del pati de l'Escola Mowgli

Estudiar a la Moglwi, amb tres hectàrees de jardí per recórrer, ha marcat la carrera i la manera de fer de David Tapias. L’arquitecte reusenc reconeix que les hores de pati a l’escola eren cada dia una petita aventura i sempre té present que “abans que arquitectes som persones, per tant, qualsevol cosa viscuda la posem a la pràctica”. Parla de forma calmada, acostumat a exercir la docència a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili. Des de ben petit volia ser arquitecte, “jugava molt a fer construccions amb Lego i això crec que em va marcar”. Acabada la carrera, va decidir marxar a Austràlia amb l’objectiu de trobar feina, però, finalment, van ser tres mesos de vacances. El fet de viatjar i conèixer món “ha fet que la nostra generació naturalitzem la diferència”. Sensibilitats diferents, maneres de construir diferents. 

Portada del número 5 de la Revista NW

Precisament, aquesta diferència l’ha fet formar part de la proposta Matèria Sensible, un espai expositiu de divulgació de l’obra de deu despatxos catalans comissariat per Pere Buil, Joan Vitòria i Carlos Cámara, que ha viatjat a Lisboa (2009), Berlín (2010) i ara visitarà Barcelona. Una oportunitat de generar empaties amb altres professionals, com les que ha creat recentment amb el cicle Hipòtesis d’arquitectura al Centre de Lectura, juntament amb Bet Capdeferro, Ramon Bosch i Gustau Gili. 

Les primeres feines com a arquitecte estan vinculades a l’equip del reusenc Anton Pàmies i del 2002 al 2010 va compartir despatx amb la Núria Salvadó. Els seus treballs han rebut diferents reconeixements a la Biennal Alejandro de la Sota del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona i als premis FAD, entre d’altres. Una de les seves inquietuds professionals gira al voltant de l’arquitecte i l’habitant i, en breu, desenvoluparà un petit projecte d’investigació: la creació, en el mínim de temps, d’un hàbitat que es convertirà en una casa d’hostes. Un espai biodegradable en què es pugui viure amb el mínim d’aportació energètica de la xarxa i aprofitant al màxim l’entorn. Ja m’he apuntat per ser un dels primers convidats.

 Un lloc per anar a fer una copa...

—Al Pòrtia.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

 —A casa del meu amic Miquel Vilella.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—La celebració de Wembley, al 92.

El gegant que més li agrada?

—L’Indi.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—La meva companya.

Si fos alcalde...

—No ho seré mai.

 

Entrevista publicada al número 5 de la Revista NW (Maig de 2012)