La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | ... ÉS EL MÓN

La Ginesta una altra vegada

08/09/2012 | Per Josep Baiges

De tota la meva etapa educativa, on he tingut la sort de conèixer i reconèixer centres amb una forta implicació ciutadana, sempre he tingut un lligam afectiu molt important amb la primera escola bressol que vaig trepitjar, la Verdaguer, que enguany celebra tot just 40 anys. És cert que els records són vagues, ja que de petit la memòria és escadussera. Però sempre he mantingut el caliu i l’efecte de qui van ser les meves dues mestres a l’escola del barri dels Poetes, la Nuri Torruella i la Maria del Carme Biosca (a.c.s.). Totes dues van impulsar una escola que avui s’ha convertit en un referent, que han sabut mantenir i prestigiar els actuals responsables.

Per aquesta vinculació personal, a casa ens hauria fet gràcia portar els Baiges petits a la Verdaguer. Però per una qüestió de proximitat amb el nostre domicili, vam decidir matricular-los a la Ginesta, la primera escola bressol municipal, que havia obert portes feia poc aprofitant un espai adjacent del CEIP Ciutat de Reus, al barri Gaudí.

He de reconèixer que va ser una elecció complicada, no exempta d’algunes recances. Es parla molt del neguit dels pares a l’hora de triar l’escola o l’institut dels seus fills. Aquestes cèlebres preinscripcions són un autèntic patir-morir. Però res és comparable amb el sentiment que t’embarga a l’hora de deixar el teu nadó de pocs mesos en una escola bressol. En molts casos és la primera vegada que et separes d’allò que més estimes, que tant t’ha costat de portar al món. Gairebé res. Per això és tan important trobar-te amb gent sensible, atenta, que entengui i comprengui aquest sentiment de mares i pares davant d’una determinació tan delicada i transcendent com aquesta.

Però noi, nosaltres la vam encertar. A la Ginesta, des del primer dia, ens hi vam trobar un equip humà d’una vàlua impactant. La directora, la Carme Jordan –un ésser excepcional– va ser capaç d’envoltar-se d’un equip amb gent lliurada de manera generosa a la seva feina, com la Zoila Pintado, la Laura Salvat, la Mònica Bellido, la Riera Ciurana o la Carme Martí, entre d’altres. Unes professionals de l’alçada d’un campanar, amb una energia insultant, amb una empatia amb mares i pares que generava un bon rotllo extraordinari. Mai oblidaré aquella dosi d’il·lusió, passió i optimisme que et regalaven cada matí quan deixàvem els nostres fillets.

La Ginesta va ser la primera de les escoles bressol municipals. Però no va ser l’última, perquè el model va excel·lir des del primer moment. D’aquí l’elecció de la seva directora, la Carme Jordan, per dissenyar aquesta xarxa d’escoles bressol municipals que s’escampen per la ciutat i que tenen en el Mas Pintat –el Centre d’Atenció a les Famílies dirigida per l’encantadora Rosa Martí– la cirereta del pastís.

S’ha de reconèixer la feina de les professionals –amb l’equip que ara lidera l’Eva Viana– però també la decisió dels polítics que van fer una aposta inequívoca per aquest model. I naturalment a qui des de SAGESSA –que se n’encarrega de la gestió– va fer la selecció d’educadores de la Ginesta. Si aquell primer referent hagués estat un nyap per la poca implicació del seu personal, qui sap si el model hauria acabat fracassant.

No entraré a valorar com la crisi, la maleïda crisi, pot acabar afectant la realitat de les escoles bressol municipals. Una qüestió que també és objecte de debat polític durant aquests últims mesos. Però, per malament que vagin les coses, crec que els usuaris d’aquests centres educatius poden estar molt tranquils. El que no retallarà mai ningú és la il·lusió de les professionals de la Ginesta. Perquè, com en el poema de Maragall, aquesta il·lusió es renova altra vegada per atendre allò que més estimem, la nostra canalleta. Felicitats per la feina feta.

 

Article publicat al número 5 de la Revista NW (Maig de 2012)