La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Afers interns

Si Pedrol Rius aixequés el cap!

Reus recela de les intencions de Salou pel que fa al disseny urbanístic futur de la zona on hi ha el xalet que va heretar de Pedrol Rius

26/08/2012 | Per Joan Carrion

L'espectacular xalet que Pedrol Rius es va fer construir a la privilegiada zona de cala Morisca, a la Cala Crancs de Salou, fa anys que ofereix aquesta imatge de degradació i abandonament.

L'espectacular xalet que Pedrol Rius es va fer construir a la privilegiada zona de cala Morisca, a la Cala Crancs de Salou, fa anys que ofereix aquesta imatge de degradació i abandonament.

Si algú no hi posa remei aviat, els ajuntaments de Reus i de Salou i el Col·legi d’Advocats de Madrid hauran estat incapaços en vint anys d’arribar a un acord per tal de desbloquejar una de les herències de l’insigne advocat reusenc Antoni Pedrol i Rius. Parlem del xalet que aquest personatge –de difícil catalogació– va incloure en la desena de particions que va realitzar a l’hora de redactar el seu testament i que va provocar moltes dificultats als hereus dels seus béns mobles i immobles.

A Reus –a través del seu Ajuntament– li va llegar una quantitat d’accions d’empreses estatals que es van anar venent a poc a poc, un cotxe blindat força espectacular de la marca Dogde que va comprar un empresari del món del vi de La Rioja, una trentena de retaules gòtics, que –l’any 1993– s’havien valorat en prop de 200 milions de pessetes, exposats al Museu Comarcal, i, el més complicat i sorprenent, la meitat indivisa de l’espectacular xalet que aquest fill il·lustre de Reus es va fer construir a la privilegiada zona de cala Morisca, al número 34 del carrer de Cala Crans.

Segons consta en el Registre de la Propietat de Salou, es tracta d’una “pieza de tierra en término de Salou, partida ‘Cabo de Salou’, antiguamente Vedat de l’Arquebisbe o de la Il·lustrísima. Comprendre una superficie de seis mil cuatrocientos sesenta y nueve metros sesenta y ocho decímetros cuadrados”. El tema del vedat s’explicava antigament pel fet que l’advocat reusenc havia participat en la venda de terrenys de l’Església, que van ser adquirits per diverses multinacionals, on ara hi ha el polígon petroquímic de Tarragona.

Un cop Pedrol i Rius va morir, aquesta propietat va esdevenir propietat del consistori reusenc i del Col·legi d’Advocats de Madrid –del qual l’advocat reusenc va ser degà– amb l’excepció que hi havia nomenada una persona com a usufructuària de l’immoble. Segons diu el registre, “el usufructuario de esta finca fue legado en sus disposiciones testamentarias per don Antonio Pedrol Rius a doña María García Martínez, de quien no consta la aceptación, por lo que resta pendiente de inscripción”. I és en aquest punt on es van complicar les coses. Ni l’Ajuntament de Reus i ni els advocats madrilenys van aconseguir que la usufructuària es posés a l’abast per tal de vendre aquest dret i, mentre, la finca no va rebre cap mena de manteniment i es va anant degradant a poc a poc fins a partir una espoliació total.

Per la seva part, el consistori de Salou tampoc va posar les coses fàcils als dos hereus d’aquesta finca –inclosa dins el catàleg de béns protegits del municipi– i els intents de compra per part seva o d’expropiació sempre patien una valoració que res tenia a veure amb el valor d’aquest terreny, edificat sobre el mar i amb un embarcament privat des d’on arribaven els personatges que tenien la sort de ser convidats per Pedrol i Rius durant els mesos d’estiu. Com a curiositat, podem dir que l’advocat no hi feia gairebé mai nit, ja que no les tenia totes pel que fa a temes de seguretat i pujava cap a la seva casa rosa de Reus, situada al raval de Robuster.

Per acabar-ho d’adobar, aquest estira i arronsa a tres bandes entre propietaris, usufructuària i consistori salouenc es va veure torpedinat per la intenció de Salou de perllongar un projecte anomenat “Camí de Ronda” a partir del qual el seu consistori volia que el seu terme municipal –des de la Punta Daurada fins a la Pineda– es pogués recórrer a peu per un passeig que voregés la costa. Ara, en una nova fase d’aquest projecte, Salou es topa justament amb cala Morisca, on encara hi ha dempeus, i malmeses, les parets del xalet, en l’estat que il·lustra la imatge d’aquestes planes. 

Cala Morisca. Estat actual del xalet que havia estat de Pedrol Rius

Però Salou –com la resta de municipis– té els seus recursos econòmics ben limitats i per tal de no haver de fer front a cap pagament als dos hereus de la finca –prèvia a la modificació, es podria haver optat per l’expropiació–, s’ha tret de la màniga una modificació puntual del Pla general que opta per una reforma d’usos per canviar “el sistema de gestió en l’obtenció d’aquests sòls –diu la proposta– que tenen el destí de sòl públic, delimitant un polígon d’actuació urbanística, de manera que en incloure’ls dins un polígon d’actuació, serà obligatòria la seva cessió de forma gratuïta i lliure de càrregues, en comptes de l’expropiació inicialment prevista, la qual, tenint en compte l’actual situació econòmica, seria inviable per part de l’Ajuntament –de Salou–, impedint, així, l’execució de l’obra del Camí de Ronda.”

Un text extret de la modificació que es troba aquests dies a exposició pública per si algú hi vol presentar al·legacions. La situació ara per ara és ben peculiar: l’Ajuntament de Salou no ha fet gaire ressò de la modificació i, pel que fa als propietaris, una trucada al Col·legi d’Advocats de Madrid et deixa una sensació clara de les llargues que donen al tema o d’allò que en diuen “no sabe ni contesta”. I des de l’Ajuntament de Reus expliquen que “estem esperant analitzar què pot implicar una modificació d’aquestes característiques” i comenten –no sense resignació– que el nou govern va parlar d’aquesta finca amb l’alcalde de Salou l’agost de l’any passat i que aquest només oferia una quantitat que no arribava ni a la tercera part del preu que Reus considerava mínimament just si s’hagués realitzat una operació de compravenda.

Amb la nova modificació, la distribució de la superfície queda de la manera següent: dels 9.072 metres quadrats de l’àmbit esmentat, 2.838 es destinarien a zona verda; 3.113, a camins, fet que suposaria una cessió de 5.951 metres quadrats, i la resta, 3.120 metres quadrats, a ús privat edificable. En aquest espai, els usos admesos foren el de turisticohoteler, residència especial, bar, restauració, recreatiu, educatiu, cultural, sanitarioassistencial, esportiu i religiós. Segons relata el document, pel que fa a l’aprofitament dels interessos privats, “es pretén que no es vegin perjudicats pel fet de no considerar ja aquests terrenys com a expropiables. Altres alternatives podrien comportar que el particular, que s’ha vist privat durant més de 9 anys de tot aprofitament de la seva finca, i que ha hagut de suportar les càrregues econòmiques derivades de la mateixa (IBI i manteniment de la finca) és veiés privat de la seva propietat, sense rebre una compensació satisfactòria a canvi”. Unes paraules que no difuminen un cert recel en el consistori reusenc i una sensació d’oportunitat perduda si la finca s’hagués venut en els moments àlgids del boom de la construcció.

 

Reportatge publicat al número 5 de la Revista NW (maig de 2012)