La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | Fora de càmera

Tothom no té un Messi a casa

13/07/2012 | Per Cori Sebastià

Il·lustració: Christian Inaraja

Il·lustració: Christian Inaraja

Fa unes setmanes vaig anar un dissabte al matí al camp de futbol del Reddis. Eren gairebé les 9 i feia un fred intens. Això, però, no era cap entrebanc perquè ja hi hagués plena activitat. Hi havia un trànsit continu de pares i de mares amb els seus fills, carregats amb les bosses d’esport. A aquella hora es jugaven els primers partits de la quinzena que s’hi van disputar aquell dia, tal com passa cada dissabte. Hi jugaven nens de 8 i 9 anys. Hi havia molt de públic mirant-se’ls. Malgrat això, era fàcil detectar alguns dels pares i les mares dels qui eren al terreny de joc perquè cridaven els seus fills i els donaven instruccions sobre què havien de fer oblidant que a la banqueta hi havia un entrenador al qual corresponia fer aquesta feina.

Aquesta és una escena que es repeteix moltes vegades, sobretot, durant el curs escolar quan es juguen desenes de partits els caps de setmana. La situació resulta divertida quan l’observador és aliè al partit. L’espectacle que donen alguns pares fora del camp supera moltes vegades el que hi ha dins. Hi ha progenitors als quals els nervis els superen i, en molts casos, obliden que els jugadors són canalla.

Veure pares que assumeixen el paper d’entrenador no és nou. Hi ha coses que no canvien malgrat que passi el temps. Recordo haver presenciat situacions idèntiques fa més de 30 anys quan el meu germà jugava a bàsquet a l’escola. Molts, especialment, els entrenadors són de l’opinió que els pares són el pitjor. El dia que vaig ser al camp del Reddis, un d’ells em reconeixia que és el més difícil de portar. “Tothom es pensa que té un Messi a casa”, va sentenciar. Aquesta és una opinió molt compartida. Aquell dia mentre veia un dels partits vaig presenciar com l’entrenador d’un dels equips va haver de fer un toc d’alerta a un dels seus jugadors (de 8 anys). Li va dir que fes cas omís d’allò que li cridava el seu pare des de la banda. I és que la criatura estava atabalada entre les instruccions d’uns i altres.

Actualment, la normativa de futbol estableix que, en les categories inferiors, tots els nens i les nenes, siguin bons o dolents, han de jugar obligatòriament una de les quatre parts que té un partit. És la manera de fomentar la formació i no la competitivitat. Els entrenadors defensen que el principal objectiu és que la canalla aprengui a jugar i a compartir. I aquest és el missatge que molts paren han d’interioritzar. I és que, senyors pares, recordin que si el seu fill està cridat a ser un altre Messi ho detectarà algun dels diversos observadors dels principals clubs de futbol que cada cap de setmana es passegen, amb discreció, pels terrenys de joc, tal com va passar el dia que jo vaig anar al camp del Reddis.

 

Article publicat al número 4 de la Revista NW, l'abril 2012.