La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

MODA | Maquillatge

El maquillador de les estrelles

Baltasar González, reusenc maquillador de prestigi internacional

17/06/2012 | Per Cèsar Compte

El reusenc Baltasar González, treballant al backstage de la 080 Fashion Week de Barcelona (Foto:Xavi Jurio)

El reusenc Baltasar González, treballant al backstage de la 080 Fashion Week de Barcelona (Foto:Xavi Jurio)

Backstage de la 080 Barcelona Fashion Week. Cinc dies de desfilades que porten Baltasar González a tocar de casa. Amb la maleta sempre a punt, el maquillador reusenc serà nomenat, aquest mes de març, Director of Makeup Artistry per a Europa, Anglaterra, Orient Mitjà i Sud-àfrica de Make-up Art Cosmetics (MAC), o sigui, l’ambaixador i home de referència d’una de les marques líders de maquillatge al món.

  

El món del maquillatge i la moda són tan superficials com semblen?

—Ho poden ser. Però cal que entre tots el valorem i el dignifiquem com a professió. 

El maquillador se sent una mica el germà pobre del món de la moda?

—Sí, tot i que comencem a viure una època daurada. Si dignifiquem la professió des de la docència, tots ens creurem que el maquillatge és un art. És pura plàstica. Nosaltres no tenim una matèria primera per modificar… nosaltres l’hem de posar. Tenim unes directrius concretes per convertir una persona en un personatge i si ho reduïm tot a “que guapa que estàs”, sempre serà una professió coixa i molt indigna.

Tot neix a l’antic Egipte, amb els eunucs.

—I ells són els culpables de desvirtuar la nostra professió. En aquella època s’utilitzaven com a maquilladors els homenets petits, a qui es tallaven les pilotes. Eren persones repudiades. Som hereus d’aquesta història i massa sovint estem amagats sota l’aurèola que desprèn algú famós, i això sí que és molt absurd.

Parla amb molta passió…

—Sóc un gran lluitador i dins d’aquest món tan superficial, ho intento convertir en una lluita diària.

El maquillatge, per amagar o per sentir-se més còmode?

—El maquillatge deixa de ser-ho quan és una obligació. Té sentit per celebrar com ets, per mostrar-te diferent a la resta. Aquesta celebració moltes vegades passa pel maquillatge, pel color del cabell, per la roba… perquè si no, ets un tros de carn caminant pel món –amb uns pensaments, sí– però superficialment com et pots distingir? Interiorment tots som meravellosos i cal fer destacar aquesta meravella. El maquillatge és l’art de canviar, però mai per amagar-te, sinó per celebrar-te.

És un art que necessita molta tècnica.

Baltasar González

—Molta. M’agrada molt pensar en el món de la pintura i com els artistes, fins arribar al moment d’alliberar el traç, han hagut de passar pel domini total de la tècnica. Dominar, primer, el pinzell per, després, poder presentar-se totalment diferents. Dominar la perspectiva, la profunditat, la tridimensionalitat, el color, la forma… per, després, abandonar-ho tot i convertir-ho en l’art més abstracte. Nosaltres, igual que els artistes, hem hagut d’aprendre a controlar-nos per, després, alliberar totalment el pinzell, però sempre partint d’una tècnica, d’uns coneixements.

Qui marca les tendències?

—Les intenten marcar les passarel·les i els dissenyadors, però finalment és la gent qui tria allò que es posa. La gent sap el que vol i no es lliura als enganys. Cada dia la batalla és més crua, més de tu a tu.

El món de la passarel·la ha canviat molt a partir dels anys vuitanta. Hi ha molta publicació especialitzada, els fotògrafs entren als backstages i, per tant, s’exigeix que el maquillatge sigui molt més subtil. On se sent més còmode, dins d’aquesta subtilitat o en els maquillatges de creació?

—És evident que s’ha rebaixat el grau d’escenificació, però a mi mai m’ha agradat destacar per cap estil. Cada dissenyador t’exigeix coses diferents i aquests reptes són els que m’animen a continuar.

Les portades de Svarosvki per a la revista Elle són una altra història?

—Sí. Al principi sempre és una mica violent, perquè estàs en contacte en àrees molt privades de les models o de les actrius que les protagonitzen, però després és molt divertit i els resultats són espectaculars.

Som esclaus de la bellesa?

—Sí. És una pena, però sí. Hem convertit la bellesa en una tirana que et té esclavitzat.

Esclaus del maquillatge…

—El maquillatge neix en el ritual i després se sexualitza per marcar la fertilitat en el món tribal. Ara, el maquillatge pot ser marca de luxe, de posició social, de salut i encara continua exterioritzant una disponibilitat a la procreació, a una fertilitat inherent, a un estadi entre els 15 i els 25 anys. Tothom vol estar en aquesta franja. Trist, però és així.

Fertilitat també masculina, maquillatge masculí…

—L’home és un pobre rodamón en el maquillatge i sempre ha buscat l’estereotip femení. Els homes també hem de poder celebrar la masculinitat, i molt! L’home és més exhibicionista, li agrada lluir-se més que a la dona. Cada vegada s’utilitza més, però encara ens queda molt de camí per recórrer.

Ha treballat per als millors dissenyadors i en les millors passarel·les del món. Si n’hagués de triar un...

—Sense cap mena de dubte: Vivien Westwood. M’encanta. És una bogeria sàvia.

Ha participat en maquillatges de musicals com El Rey León, Hoy no me puedo levantar o Copélia, per al ballet de Víctor Ullate. Mai s’ha introduït en el món del cinema...

—El cinema m’atrau menys. La moda és la meva vida, tot i que el teatre també m’apassiona.

Què o qui maquillaria de Reus?

—La Casa Navàs, que està molt desmaquillada.


 

El maquillador de les portades de Svarosvky per a Elle


Portades amb actrius i models maquillades per Baltasar González.

La model Irina Sheik, dona de Cristiano Ronaldo, ha estat la darrera que s’ha lliurat, tal com va arribar al món, a les mans de Baltasar González, responsable de maquillatge de les portades de Svarosvki per a la revista Elle, que podeu veure a la imatge adjunta. L’assistent del maquillador reusenc ens ha vingut a buscar a la porta del Museu d’Història de Barcelona per deixar-nos entrar i veure què s’amaga al darrere de la passarel·la barcelonina. Glamur. Molt de glamur. Enmig d’un ritme trepidant, González està pendent de donar l’últim “ok” a les models abans d’anar a vestir-se. No perd el control de tot l’equip. Dóna els últims retocs. El seu mòbil no para de sonar. S’apropa un model i li fa un petó al coll. Li dóna les gràcies. Somriu. Arriba la responsable de la propera desfilada. Entren fotògrafs i més fotògrafs. “No m’imaginava mai seguir aquest ritme”.

Baltasar González (1977), amant del modernisme reusenc, encara conserva l’agenda d’estudiant de l’Institut Gaudí plena de dibuixos. Atret per l’anàlisi psíquica del retrat de Francis Bacon o la idealització de la forma d’Alphonse Mucha, reconeix que sempre li ha agradat pintar i que els seus pares li van posar tot molt fàcil quan va decidir dedicar-se de ple al maquillatge. En el món de l’estètica no amaga els seus referents més freaks i sent admiració pels looks de Barbra Streisand als anys seixanta i setanta, sense oblidar ElisabethTaylor, Devorah Kerr o la Montiel. Viu a Madrid i en els moments de més nostàlgia, repassa aquests dibuixos i li retorna l’olor de la fàbrica Virginias quan passejava pel passeig de Sunyer amb els seus amics. Ara viu plenament del món de la moda. Acaba d’arribar de Nova York per anar cap a París. Els inicis professionals a Barcelona van ser com a maquillador al Corte Inglés, “allò sí que era una festa tots els dies”.  Entre passarel·la i passarel·la té temps per impartir classes a la Universitat Carlos III en un màster de moda i comunicació. Un dia li va trucar l’Alaska perquè l’anés a pentinar, però el que realment li agradaria és treballar per Dagoll Dagom, “m’apassiona El Mikado”. 

 

Un lloc per anar a fer una copa...

—La Palma.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

—A la plaça de Prim.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—Un retrobament amb una amistat que feia molt de temps que no veia..

El/La gegant/a que més li agrada?

—La Japonesa.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—Antoni Gaudí

Si fos alcalde...

—Potenciaria d’alguna manera el carrer de les Galanes, perquè considero que és un carrer de novel·la.


Entrevista publicada al número 3 de la Revista NW (març de 2012)