La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

ECONOMIA | Construcció

El totxo emigra

Empresaris de la construcció de la ciutat i comarca emigren per poder continuar fent la seva activitat

04/06/2012 | Per Esteve Giralt

Detall d'unes edificacions a Reus (Foto: José Carlos León)

Detall d'unes edificacions a Reus (Foto: José Carlos León)

Sense pràcticament demanda privada d’habitatge, milers de pisos buits per vendre i l’obra pública sota mínims, ofegada pel deute dels ajuntaments, constructors, promotors i arquitectes s’han vist obligats emigrar a l’estranger, per buscar en països com el Brasil –amb una demanda de 8 milions de pisos–, Egipte, Algèria, el Marroc o Líbia, el que han perdut a casa i que no confien poder tornar a recuperar, com a mínim a curt i mitjà termini. Fins i tot es plantegen la fugida internacional constructores petites i mitjanes, ofegades per deutes i impagaments. La realitat, observada en detall, mostra aventures d’èxit, com la dels constructors reusencs Pedro López, a Rio de Janeiro, o Joaquín Jaldo, al Caire; però també projectes fallits i d’altres encara per concretar. Marxar fora no és sinònim d’èxit i fer-ho és tan complex com arriscat. “El mercat nacional està tancat. Per a les empreses, marxar a fora és una sortida, però no és gens fàcil”, alerta Manel Niñerola, president de l’Agrupació Provincial de Promotors Constructors d’Edificis de Tarragona.

Els Niñerola, pare i fill, de Cambrils, saben bé de què parlen. Fa anys que rastregen el mercat internacional de la construcció per cercar oportunitats de negoci, sigui a Amèrica del Sud o al nord d’Àfrica. Si hagués de fer-se una llista amb els millors països on buscar i trobar oportunitats per al totxo, Brasil seria ara mateix entre les destinacions d’èxit. El campionat del món de futbol (2014) i els Jocs Olímpics (2016) s’han convertit en dos potents motors per a una de les economies mundials amb més potencial de creixement. Però moure’s al gegant sud-americà no és senzill. Tampoc és fàcil fer-se un lloc en un escenari gustós, carregat de demanda però també saturat d’empreses famolenques de dins i fora del Brasil.

Pedro López, també pare i fill, amb més de trenta anys d’experiència al sector, han trobat al Brasil una gran oportunitat de negoci en l’habitatge social. El seu èxit no ha estat fruit de la casualitat, ni tampoc arribar i moldre. Al 2009 van desembarcar a Amèrica del Sud i ara comencen a recollir-ne els fruits. Els López, coneguts a Reus per ser els propietaris de la constructora Cotinsa, han aconseguit col·locar 900 apartaments a Rio de Janeiro, comprats sobre plànol per famílies brasileres de classe mitjana baixa, que, prèviament, han trobat el finançament creditici, amb l’ajuda del Govern brasiler. A finals d’any començaran a entregar els primers pisos. Un negoci segur en un escenari impensable ara a Catalunya, però molt habitual abans de punxar la bombolla immobiliària. L’operació dels constructors reusencs al Brasil descobreix un país en ple creixement, amb una demanda espectacular d’habitatge nou que està trobant el suport dels bancs i del Govern. El pastís que ha aconseguit mossegar Pedro López inclou ajudes de l’Estat brasiler per la compra de pisos de primera necessitat.

 Els constructors, que segueixen vivint a Reus, estan construint ara els 900 apartaments a Rio de Janeiro, però ja tenen en el punt de mira nous plans urbanístics al Brasil. A São Paulo estan esperant l’aprovació definitiva del pla parcial, amb el vistiplau de la Prefeitura, per començar les vendes, previsiblement a l’últim trimestre d’aquest 2012. Un escenari que els fa veure amb optimisme el curt i mitjà termini. A Reus i rodalies no han deixat de construir, amb promocions a Altafulla, Cambrils o Mont-roig, tot i que el ritme és lent i amb prou feines donaria per mantenir el negoci. For-cot Inmobiliaria, la divisió encarregada d’executar el negoci al Brasil, va aturar totes les obres que tenia en marxa al 2009; abans de prendre la determinació de marxar,  va centrar els esforços a vendre els habitatges que tenien en estoc i va aturar les noves promocions, tot i disposar de les llicències i els permisos.

Juan Carlos Armenteros és l’home fort de l’aventura de Pedro López al Brasil. Originari de Reus, Armenteros viu instal·lat permanentment a l’altre costat de l’Atlàntic. Director comercial de la divisió immobiliària de l’empresa (For-cot), al capdavant del projecte reusenc en versió carioca, està acostumat a moure’s en l’escenari internacional de les inversions immobiliàries. Abans del Brasil, va treballar en promocions d’habitatge de luxe a Mèxic, amb camps de golf, clubs de iots i residències amb vistes al mar. Si els diners no entenen de fronteres, en una economia globalitzada, el negoci del totxo encara menys. Armenteros parla amb naturalitat de països i possibles oportunitats de negoci i explica entusiasmat l’auge de l’habitatge social al Brasil. Els constructors reusencs, acostumats a casa a fer immobles de preu mitjà, han trobat l’oportunitat en un pla ideat pel Govern de Lula sota la denominació de “Mia casa, mia vida [la meva casa, la meva vida]”. Amb ajudes del Govern semblants als plans promoguts anys enrere per l’Incasòl a Catalunya i amb un tipus d’interès hipotecari relativament baix, pel que es paga al Brasil, milers de famílies que vivien fins ara en un habitatge precari han trobat un pis digne; els constructors de Reus, un suculent negoci.

Boulevard Carioca és el nom del projecte que significarà l’edificació de 900 apartaments fets a Rio de Janeiro amb idees i capital reusenc, a un preu mitjà d’uns 120.000 reales brasilers, al canvi uns 51.000 euros. Per optar als pisos, de dues i tres habitacions, famílies brasileres han hagut d’aconseguir abans crèdits a un interès hipotecari “baix”, segons Armenteros, per sota del 5 %. Al Brasil el 10 % és un tipus d’interès habitual pels préstecs hipotecaris destinats a l’habitatge. La demanda a tot el país arribarà en cinc anys fins als 16 milions de pisos, segons les estimacions fetes pel mateix sector. El Boulevard Carioca inclou la construcció a tocar dels habitatges d’un complex esportiu, amb piscines, pista de bàsquet i gimnàs, i un restaurant. Els immobles disposen d’un sistema de seguretat privada de vigilància les 24 hores del dia. No és estrany que les promocions de pisos nous, fins i tot de preu mitjà i baix, incloguin aquest servei en un país que té en la inseguretat i la delinqüència organitzada una de les grans xacres que s’han de resoldre, especialment amb vista als Jocs Olímpics i el Mundial de futbol.

Arribar a aconseguir fer realitat un projecte com Boulevard Carioca no és cosa fàcil. Abans d’abocar el primer litre de ciment, la constructora reusenca ha hagut de trobar la complicitat de l’Administració brasilera, que ha inclòs la promoció al seu programa d’habitatge social i que ha assumit un paper actiu. El finançament dels compradors potencials depèn de l’Estat brasiler, propietari del banc que atorga els crèdits tous. “El Govern facilita que l’oferta i la demanda es trobin”, sintetitza Armenteros. En trobar el terreny idoni on poder construir la promoció d’apartaments, la primera cosa que van fer els constructors reusencs és saber si el projecte era vist amb bons ulls pels governants brasilers. Ara s’està construint la doble promoció, de 420 i 480 habitatges, en una zona en expansió de Rio de Janeiro, a l’avinguda Cesário de Melo, al barri de Campo Grande, al final d’un camí que va iniciar-se l’estiu de 2009, amb les primeres vendes sobre plànol. Però l’habitatge social no és l’únic negoci que tenen obert. En total treballen amb un pla de negoci de 3.000 immobles, ja sigui en construcció o en projectes avançats. A Rio de Janeiro hi haurà 1.900 dels pisos –també tenen un projecte de cases adossades pensat per a l’emergent classe mitjana–, mentre que a São Paulo es construirà la resta, amb l’anomenat projecte Santa Matilde, a Campinas. En el cas dels apartaments que s’han d’aixecar a São Paulo, For-cot dubta si treure la promoció del pla social d’habitatge, ja que al mateix entorn s’estan edificant pisos de nivell mitjà i alt que han revalorat la zona en pocs anys. El negoci immobiliari al Brasil està garantit com a mínim a mitjà termini, segons el director comercial de For-cot. “No pensem per ara en altres països. Hi ha molta feina a fer al Brasil. El país està vivint una revolució amb el Mundial i les Olimpíades”, destaca Armenteros. Les ajudes per habitatge social està previst que es dupliquin fins a arribar als dos milions de pisos. Un pastís que el sector encara preveu que serà més suculent si el Govern acaba obrint el negoci a la banca privada. 

Que Brasil és un país ple d’oportunitats, ho veu a hores d’ara pràcticament tothom. La Cambra de Comerç de Tarragona acaba d’organitzar una sessió d’internacionalització (Oportunitats de negoci al Brasil) per orientar els potencials emprenedors locals. “És un dels països amb major potencial de creixement en els propers anys; per la qual cosa s’ha convertit en un dels principals objectius dels empresaris que entenen que, per superar la crisi que castiga Europa, és necessari invertir i exportar”, raonen fonts de la Cambra. Al Brasil no tot són flors i violes. El país americà també ha notat la sacsejada de la crisi mundial. El sector de la segona residència, especialment de luxe, va patir una sobtada frenada al 2008, amb la paralització d’alguns projectes. El sector es queixa d’un excés de burocratització i de les traves per aconseguir l’autorització mediambiental per tirar endavant segons quins projectes urbanístics, especialment a la costa. 

 

Malviure a casa o arriscar-se a sortir

 

El perfil de l’empresa de Pedro López, encara amb plena activitat als 63 anys, al capdavant d’un negoci familiar, podria convertir-se en un referent per a altres petites i mitjanes companyies que en anys de bonança van créixer i ara pateixen en alguns casos per no fer fallida. Els dubtes i les pors són un llast per a algunes petites i mitjanes empreses de Reus i rodalies que no disposen de grans capitals per emprendre aventures de risc.

Constècnia és una constructora familiar de la Selva del Camp amb un volum notable d’obra, pública i privada, als últims anys a Reus i arreu del Baix Camp. Però el negoci cada cop se’ls està fent més esquifit. Com a exemple, alguns concursos públics que arriben a atraure desenes de constructores. “Hi ha moltes empreses que potser són massa petites per sortir a fora, als mercats internacionals, però s’han fet massa grans per poder quedar-se a casa i subsistir en un entorn de crisi”, raona Gerard Prats, al capdavant de Constècnia, escollit recentment sotspresident del Gremi de la Construcció del Baix Camp. “Les comarques de Tarragona actualment no donen per fer gaire cosa”, corrobora Armenteros.

Moltes empreses del sector de la construcció es troben ara a la frontera, amb dificultats per plantejar-se marxar a fora i optar a projectes de gran abast, com els que s’estan movent en països emergents com el Brasil, i amb penúries per sobreviure a casa. Una de les alternatives és associar-se, per sumar recursos, o trobar inversors disposats a arriscar part del seu capital. Les aliances amb empreses locals, que coneixen el mercat intern, és una altra de les alternatives. La constructora VICSAN, de Torredembarra, va fer servir aquest sistema per optar a construir projectes d’obra pública a Algèria, al 2010, un país on abans ja havien desembarcat les grans constructores espanyoles (ACS, FCC, OHL o Sacyr). Tot i que VICSAN no era comparable per mida als gegants del sector, el seu volum de negoci, per sobre dels 40 milions d’euros anuals i més de 200 treballadors, convertien la constructora en una de les més potents de les comarques de Tarragona. La crisi l’ha acabat abocant ara a un concurs de creditors, tot i els esforços d’internacionalització.    

Sortir a competir al mercat mundial del totxo requereix molta feina prèvia, i analitzar possibles oportunitats. Si no hi ha treball abans de fer les maletes i desplegar inversions, els projectes queden en no res, en el millor dels casos, o fins i tot generen pèrdues, segons alerten els especialistes. No n’hi ha prou a conèixer l’idioma del país, cal entendre la seva cultura i, sobretot, com es fan els negocis i les inversions, destaca la Cambra de Comerç.

Els Niñerola, pare i fill, fa alguns anys que sondegen el mercat internacional a la recerca d’oportunitats de negoci. Han descartat en aquest temps algunes possibilitats per construir al nord d’Àfrica, en països com el Marroc i Líbia. “La situació política és massa convulsa”, destaquen. Ara estan esperançats de poder tirar endavant l’anomenat The Reef Club, un ambiciós projecte residencial i turístic, dirigit a l’emergent classe benestant brasilera. El projecte, encallat des de fa un parell d’anys arran de la crisi mundial, podria rebre l’empenta decidida dels seus inversors. Els Niñerola participen a The Reef Club amb un grup de socis (Qualta Resorts Brazil). El projecte, amb tots els permisos mediambientals del Govern brasiler, segons destaquen els promotors, preveu construir 3.710 habitatges a la costa brasilera, a Praia do Porto, a l’Estat de Pernambuco, a 500 quilòmetres de Recife, la capital. Una regió que ha apostat els últims anys pel turisme aprofitant com a gran reclam el seu patrimoni natural per atraure l’interès de grans cadenes hoteleres internacionals. En una extensió de 450 hectàrees no s’ha planificat només la construcció de residències, també s’aixecaran dos hotels amb 450 habitacions i dos camps de golf. “Al Brasil tot és molt lent”, adverteix Niñerola.

Brasil a banda, els Niñerola veuen possibles negocis en altres països sud-americans, com Panamà o Xile. Una de les claus, per la seva experiència, poder aportar un valor afegit, aliant-se amb qui pugui aportar I+D. L’exemple, el cas de l’empresa catalana Teyco, que acaba de guanyar un concurs per construir dos nous hospitals a Xile. “Això no ho pot construir tothom”, destaquen. Per aconseguir-ho, però, cal saber captar un volum d’inversió notable. “Hi ha una manca de suport en la internacionalització de les institucions a la petita i mitjana empresa. Tenim molt que envejar a països com Alemanya o la Xina”, critica Niñerola. Els constructors asseguren que, quan surten a fora, ho fan “a pèl”, sense cap mena de suport institucional. 

            En la recerca de països emergents i economies en creixement, alguns constructors han fet cap a països on la democràcia no està prou consolidada o el sistema polític és massa inestable. És el cas de la constructora Selprats, de la Selva del Camp. Amb una dilatada experiència en la construcció de camps de golf a Catalunya i arreu de l’Estat, fa tres anys que van decidir apostar per la internacionalització. En la recerca de nous negocis van trobar una oportunitat a Líbia i van arribar a iniciar la construcció d’instal·lacions esportives al país nord-africà. Fins i tot van acabar algun dels projectes abans que esclatés la guerra, la primavera de l’any passat. El conflicte bèl·lic va acabar forçant la marxa de la ciutadania estrangera que hi estava treballant i va interrompre, lògicament, negocis posats en marxa en moments d’estabilitat política i bonança. El país africà, un cop derrocat el règim de Muamar el Gadafi, intenta recuperar ara la normalitat. Selprats treballa per acabar els projectes que van quedar interromputs per la guerra, segons explica Xavier Prats, al capdavant d’aquesta constructora familiar. Algunes de les seves obres van quedar inacabades i d’altres estan pendents del manteniment, responsabilitat de l’empresa selvatana. 

No és l’únic projecte internacional de Selprats, que abans d’aconseguir posicionar-se a Líbia, va fer una prospecció en d’altres mercats del nord d’Àfrica, com és el cas d’Algèria, precisament un dels primers països a entrar en conflicte per la revolució social viscuda al món àrab. La constructora, especialitzada en obra civil, té en cartera una planta depuradora al Marroc, un dels països emergents que també han despertat l’interès del sector. Noves oportunitats de negoci per una constructora que durant anys va aconseguir fer-se un nom de referència en el món dels camps de golf, un sector molt lligat a l’auge de la construcció, especialment de segones residències i complexos turístics. Més d’una trentena de camps de golf a la Costa Daurada, però també a Barcelona, al Garraf, Múrcia o l’Aragó porten el segell de la constructora de la Selva del Camp.

 

Perjudicats per la Primavera Àrab

 

Selprats no és l’única empresa del Baix Camp que ha vist com un conflicte extern, vinculat al que s’ha anomenat la Primavera Àrab, ha interromput els seus negocis internacionals. El constructor reusenc Joaquín Jaldo va trobar a Egipte un país on poder refundar la seva empresa, després de fer fallida a Reus i acomiadar els seus treballadors, i deixar part dels seus proveïdors pendents de pagament. Precisament el nom de l’empresa va saltar als mitjans a l’estiu del 2010 després que els seus empleats comencessin una vaga per reclamar els impagaments. 

Jaldo, fins fa poc president del Gremi de Constructors del Baix Camp, va trobar a Egipte un sector de la construcció en expansió, amb més de tres milions d’habitatges en marxa al 2011, segons els càlculs fets públics abans que el país nord-africà entrés en conflicte. La nau de Construcciones Jaldo al polígon Agro-Reus té baixada la persiana de forma permanent. Joaquín Jaldo ja advertia al 2008, amb l’esclat de la crisi, que el sector moriria al país si l’aixeta del crèdit es mantenia tancada durant gaire temps. La realitat li ha acabat donant la raó. De fet, l’empresa s’ha refundat literalment a Egipte i ha creat una nova societat, ja que s’ha aliat amb una companyia francesa. Un dels objectius del desplegament de Jaldo al país africà va ser fer-se fort en el negoci del morter, amb una nova tècnica sense competidors directes al país africà. El fenomen del totxo a Egipte, que es recupera després dels mesos de dubtes i inestabilitat política, va trobar el suport del sistema financer nacional, disposat a invertir i guanyar diners ràpidament en el sector de la construcció, reproduint en part el model de la bombolla immobiliària viscut a Espanya abans de l’esclat de la crisi. Un negoci llépol que també ha atret inversors internacionals disposats a apostar pel sector residencial. 

L’empresa tarragonina VICSAN, amb serioses dificultats econòmiques per la caiguda del negoci a Catalunya i immers en un concurs de creditors, té interessos en alguns dels països sacsejats per la revolució social viscuda al nord d’Àfrica. A Algèria, al 2010, va començar a treballar en projectes d’obra pública de gran abast; al mateix país VICSAN, amb seu a Torredembarra, va trobar oportunitat de negoci al sector de la residència de luxe o en l’industrial agroalimentari i va construir una factoria de tractament de fruita per a iogurts. Els projectes han quedat paralitzats per la situació de fallida de l’empresa i la situació està “molt complicada”, segons confirmen fonts del consell d’administració de VICSAN. A Algèria va començar l’aventura internacional de la constructora torrenca, ara fa dos anys, buscant l’obra pública d’un país en creixement i el seu sector residencial; el govern algerià preveia aleshores la construcció d’un milió d’habitatges fins al 2015, uns números condicionats ara per la situació política de la regió. VICSAN va obrir negocis també a l’Aràbia Saudita, on va firmar l’estiu passat un contracte de 14 milions d’euros per construir-hi un centre comercial, i a Nigèria, amb l’adjudicació d’un centre de convencions pressupostat en 5 milions d’euros que no s’ha pogut començar a construir per problemes de liquiditat, confirmen les mateixes fonts. El futur de la constructora està carregat ara d’incerteses.

 

La recuperació de Reus

 

Tot i el pessimisme generalitzat instal·lat en el sector de la construcció, Reus és una de les ciutats més ben situades si es produís una represa del negoci. “És una de les places que han de recuperar-se perquè hi ha poca oferta d’habitatge nou i molt sòl apte per urbanitzar”, explica l’arquitecte Josep Frederic Pérez, del Consell Comarcal del Baix Camp. La manca d’oferta a Reus explica, en part, perquè els preus dels pisos a la capital del Baix Camp no han caigut més, com sí que ha passat en d’altres ciutats amb més pisos nous per vendre.

La crua realitat, prediccions de futur al marge, mostra un panorama desolador, amb una caiguda imparable de la construcció d’habitatge nou. El nou president del Gremi de la Construcció del Baix Camp, Gregori Salvat, admetia poc després de prendre possessió del nou càrrec que el sector viu el seu pitjor moment. Així ho reflecteix l’evolució de les llicències urbanístiques sol·licitades a l’Ajuntament de Reus. L’any passat només es van demanar onze permisos per iniciar habitatge nou. “El sector residencial està mort”, corrobora Prats (Constècnia). Una situació que es repeteix arreu de la comarca i de la demarcació de Tarragona, amb descensos espectaculars allí on precisament més es va construir amb el boom immobiliari, com pugui ser Cambrils o Mont-roig. “El sector està sota mínims”, destaca Pérez.


Estadística de les llicènceis d'obres concedides a Reus els últims anys

 

L’obra pública, que durant els primers anys de la crisi apareixia com un possible refugi per al sector, es troba sota mínims en ciutats de referència com Reus, però també a la resta de municipis de la comarca. Els escassos concursos públics generen una expectació enorme, amb la presentació de desenes d’ofertes d’empreses de dins i fora del Baix Camp. A Riudecols, poques setmanes enrere, es van presentar gairebé quaranta constructores a la licitació d’una obra pública pressupostada en només 164.000 euros. La situació no només ha provocat la migració de constructors i promotors d’obres o la fallida de multitud d’empreses. Professionals dependents directament del sector, com és el cas dels arquitectes, s’han vist obligats també a marxar o bé, fins i tot, a canviar de feina, tal com certifiquen fonts del Col·legi d’Arquitectes a Reus.

Mentrestant, el sector seguirà rastrejant per força el negoci de la construcció a fora per la manca d’oportunitats a dins de casa, enyorant els anys de bonança, quan qualsevol inversió era rendible i el totxo representava el 12 % del producte interior brut (PIB) espanyol, amb un milió i mig de treballadors. Una màquina que semblava no tenir aturador, capaç de generar més de la meitat dels ingressos que entraven a la majoria dels ajuntaments. 

 

Reportatge publicat al número 3 de la Revista NW (març de 2012)


Notícies relacionades
ECONOMIA | Construcció
La Ciutat té 5.807 pisos buits

04/06/2012 | Per Toni Orensanz | comentaris comenta

Un estudi d'Enric Suárez basat en la mesura dels comptadors d'aigua fixa els pisos buits que hi ha en diversos municipis del Camp de Tarragona.