La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Cinema

Aida Folch, la "model" de Fernando Trueba

L'actriu reusenca protagonitza "L'artiste et son model", pel·lícula francesa a punt d'estrenar-se.

03/05/2012 | Per Cèsar Compte

L'actriu Aida Folch, fotografiada a l'estudi de Carles Fargas (© Carles Fargas)

L'actriu Aida Folch, fotografiada a l'estudi de Carles Fargas (© Carles Fargas)

Seguint els consells del seu pare cinematogràfic, fa sis anys que va marxar cap a París per estudiar francès, per protagonitzar L’artiste et son model. Van ser uns mesos d’immersió intensa, però quan va tornar, el projecte s’havia aturat. Ara, ja està tot a punt. La pel·lícula entra en el darrer procés de muntatge.

 —Als 25 anys li ha arribat el paper de la seva vida?

­—És la millor pel·lícula que he fet. Sis anys per preparar-me el personatge: una noia de poble, una noia de Reus que fa de model i que, a partir de la relació amb l’artista –interpretat per Jean Rochefort–, descobreix l’essència de la vida. 

 —Què és l’essència de la vida?

—Que en un arbre hi ha milions de fulles i cap d’igual.

 —És una pel·lícula que parla de valors.

—Parla de valors que s’estan perdent. Parla de persones, de coses petites que et poden fer gran. No és un producte comercial i no sabem quina serà la seva acollida, però estic cansada de pensar en la crítica i el recorregut que puguin tenir les pel·lícules que fas.

 —Fernando Trueba escriu aquest paper pensant en vostè.

—Sí i li he d’agrair això i tot el que estic vivint. A la propera pel·lícula que dirigeixi, si vol, li faré la foto fixa o el que sigui, però vull ser al rodatge.

 —Ara és el seu moment.

—Per generació, ara em toca tenir papers protagonistes. Tinc més competència que abans, però si estem ben preparades tot arribarà.

 —Tot i que la indústria cinematogràfica al país no brilli gaire...

—Hi ha pocs projectes, però hem de lluitar pel nostre cinema. L’artiste et son model s’ha fet amb poc pressupost i molt d’esforç. Al nostre país hi ha talent, però el públic en general no el valora. La pirateria ha fet molt de mal i hem de fer entendre a la gent que la cultura no es roba. Vivim d’això.

 —Ara fa deu anys va agafar el primer avió per anar a Madrid i ser escollida d’entre 3.000 noies per formar part d’El embrujo de Shangai, la pel·lícula que li canvia la vida.

—És la pel·lícula més especial que he fet i sempre la tindré en el record, no per ser la primera, sinó perquè em va donar la força necessària per dir això és un somni i el vull viure tota la meva vida.

 —I l’està vivint?

—Totalment.

 —I el dia que s’acabi?

­—No s’acabarà.

 —Dos mesos més tard, li arriba Los lunes al sol, de Fernando León.

—És curiós, perquè quan vaig llegir el guió no em va interessar gens. Ara sí que és molt actual parlar de l’atur, però en aquell moment, per a una noia de 14 anys, no.

 —Un any per recordar, el 2002. Dues estrenes i molts premis.

—Entre les dues pel·lícules es van recollir deu Goyas i des d’aquell any que no he parat de treballar.

 —El 2012 també serà un any per recordar.

—Esperem. No em vull fer il·lusions.

 —Ho dic perquè també l'hem vista a Tornarem, una de les produccions més ambicioses de TV3 que es presentarà a Cannes.

—Sí, una minisèrie històrica que explica la gesta dels republicans a la Segona Guerra Mundial… i també continuarem a Cúentame, on vaig entrar per fer cinc capítols i ja fa quatre temporades que hi sóc.

 —No va fer cas de la recomanació de Fernando Trueba de no fer televisió...

—Sí, sí que li vaig fer cas en aquell moment. Però ara em diu que faci tele i el que convingui. A Cuéntame és un personatge secundari i m’ho puc combinar amb el cinema. La televisió et pot destrossar com a actriu, perquè et veuen cada dia. Les cares s’esgoten… guanyes molts diners, t’apalanques… però has de treballar. Em moro de ganes de fer cinema de qualitat sense parar.

 —També s’estrena internacionalment.

—A Mi universo en minúsculas, d’Hatuey Viveros, faig el meu primer paper protagonista fora d’Espanya, un tribut a la ciutat de Mèxic a través del viatge iniciàtic d’una estrangera.

 —Com a actriu, el teatre li arriba abans que la televisió amb dos directors reusencs.

­—Sí, amb Lluís Pasqual, Roberto Zucco, i amb Ferran Madico, Conte d’hivern. Però, la veritat, és que no tinc pressa per fer teatre. Estic menys còmoda, menys preparada i no tinc tantes ofertes.

 —En canvi, sí que l’atrau fer el pas cap a la direcció.

—M’agradaria molt dirigir cinema. Sóc una actriu que li agrada posar el nas en tot el procés d’un rodatge i la direcció m’atrau molt. És un altre somni.

 

Reus al cor i París a l’ànima

Aida Benítez Folch va començar a fer teatre com a activitat extraescolar al col·legi Pare Manyanet, de la mà de Josep M. Llop. Afirma que “era molt tímida i vaig descobrir que allò era el que volia fer en aquesta vida”. Va passar per l’Aula de Teatre del Centre de Lectura i va intentar continuar estudiant a Reus, però, finalment, va decidir marxar cap a Madrid i formar-se a l’escola de la Cristina Rota i després a Corazza, els dos centres d’interpretació més reconeguts de l’Estat.

Fa uns mesos que viu sola. Nessun dorma, de Turandot, forma part de la seva banda sonora matinal, mentre pren el primer cafè. A Madrid consumeix cultura sense parar i va un parell de dies a la setmana al cinema. Sempre en versió original, “la veu d’un actor és el 80 % de la seva interpretació”. Li agraden molt els esports de risc. És impulsiva i vol viure la vida al moment, malgrat ser conscient del risc que comporta.

Li agradaria ser dirigida pels germans Dardenne, de qui admira L’enfant (2005), un títol que pronuncia amb un francès impecable. Acaba de compartir rodatge amb Jean Rochefort i ja s’ha buscat un agent per intentar obrir carrera a França. Li agrada la vida nòmada i el ritme frenètic dels rodatges, “tot i que també necessito la meva soledat”. Es nega a fer plans, “vaig al tran tran”, però “m’imagino un dia vivint a París”. Porta Reus sempre dins el seu cor, al costat d’una estrella de nacre que li penja del coll.

 

—Un lloc per anar a fer una copa... —La Ferreteria.

—En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada? —Lluny, ben lluny. Ara ja no l’escolto.

—Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim? —Alguna festa amb amics.

—El gegant que més li agrada? —No m’agraden.

—Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut. —Andreu Buenafuente.

—Si fos alcaldessa... —Hauria de preguntar als meus amics què hauria de fer, perquè visc molt desconnectada.

 

Entrevista publicada al número 2 de la Revista NW, el mes de febrer