La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | CIUTADANS

Enriqueta Prats: Reus dansa, balla el món

"La dansa no és un simple passatemps i una qüestió de fer bonic, té un abast educatiu insospitable"

24/01/2022 | Per Isabel Martínez

Corria l’abril de 1977 quan la fundadora de l’escola Artis va redactar l’informe “La dansa a Reus”, una ponència adreçada al Congrés de Cultura Catalana en què s’afirmava que calia mentalitzar la gent sobre el fet que la dansa clàssica no era “un simple passatemps i una qüestió de fer bonic” sinó que tenia “un abast educatiu insospitable”. Fundada el 13 de desembre de 1947 per Enriqueta Prats amb l’assistència inicial de 13 alumnes, l’escola reivindicava, als inicis de la transició, les conseqüències socials d’una disciplina que encara era vista com “una cosa supèrflua i intranscendent” a la qual se li donava una “categoria anecdòtica” i que havia d’estar “a l’abast de tothom”. Unes afirmacions que -més de quaranta anys després- continuen sent de plena vigència i recorden la capacitat formadora de les persones que té l’expressió artística.  

Convertida avui en l’escola de dansa més antiga de la demarcació de Tarragona amb més de set dècades d’existència, l’acadèmia Artis és impossible de deslligar de la trajectòria de la seva ànima mater, Enriqueta Prats, qui va tenir la gosadia d’obrir un centre destinat a la dansa en plena postguerra. “Que una dona anés sola a Barcelona a estudiar dansa era un escàndol” va explicar la seva filla i també escriptora Isabel Olesti l’abril de 2018 en l’acte públic de donació del fons personal de Prats a l’Arxiu Municipal de Reus. Un fons integrat per 400 documents d’entre els anys 1944 al 2014, una xifra en què 210 són fotografies i on es guarden multitud de cartells relacionats amb els festivals de l’escola des de la primera actuació al saló d’El Circol en el II Festival de la Primavera el 1949.

Abans de la primera dècada de vida de l’acadèmia, Prats va aconseguir un altre mèrit notable per l’època: reivindicar la figura de l’aleshores oblidada ballarina Roseta Mauri qui havia brillat com a estrella a l’Òpera de París. D’aquesta forma, el 1955, durant el festival de final de curs, l’escola Artis va homenatjar-la amb la representació de la coreografia “Sylvia”, una de les moltes obres que va interpretar durant la seva dilatada carrera artística a la ciutat de la llum. “…En aquell temps, les ballarines eren menystingudes del tot. Més tard, però, una mica amb l’enrenou que hi havia hagut, l’Ajuntament es va adonar que realment la seva trajectòria havia estat important…” explicava Prats, el 1999, al llibre 20 dones parlen del segle XX. Converses a Reus. Han calgut encara vint anys més perquè el consistori actual li dediqui un any i divulgui entre la ciutadania la importància de Mauri en les arts escèniques.

Tot i aquests exemples, la trajectòria de Prats per prestigiar la seva disciplina a ulls locals no sempre va ser exitosa. Sota el pseudònim d’Honesta, un dels col·laboradors del ‘Semanario Reus’ va posar el crit al cel per la indumentària de les ballarines d’Artis durant el festival de Santa Cecília de 1958. “Hagués volgut gosar amb les vostres danses però no vaig poder. Tot l’encant de la gràcia dels petits i altres excel·lents demostracions d’art i bon gust, van quedar desvirtuades i arraconades per unes exhibicions sobre les quals val la pena que reflexioneu perquè heu de comprendre que no em poden honorar de cap manera ni a mi ni a vosaltres” escrivia el redactor escandalitzat pel suposat atreviment de les artistes. 


Noves disciplines artístiques 

Per sort, aquests estirabots morals no van espantar els integrants de l’acadèmia que va convertir-se amb el temps en introductors de noves disciplines artístiques i expressives a la ciutat. “La base de l’acadèmia és la dansa clàssica” reconeixia Prats el 1977 tot i que “l’expressió corporal” havia pres un paper important “per a una millor assimilació de la dansa”. Fent memòria del que això va representar al Reus dels anys seixanta es pot recordar, per exemple, que professors com Arcadi Carbonell o Madeleine Arís (Madó) van passar per l’escola i que membres d’Els Joglars com Esperança Fonta i Enric Roig van impartir les classes de mim durant el curs 1968-69. Com altres entitats i centres arrelats en la identitat pròpia, el primer programa de mà del festival de fi de curs de l’escola, editat en català, seria també denunciat.

Permeable als canvis socials que se succeïen a la societat, la introducció de noves disciplines a l’escola com la dansa moderna i la dansa jazz es va produir a finals dels anys setanta, una aposta artística que als anys vuitanta se centraria en el claqué. El revers d’aquestes tendències seria que tan sols un 6%  de l’alumnat hi aprenia ball clàssic espanyol el 1977 a causa, segons la ponència, de “la falsa imatge creada per la proliferació de tablaos que el turisme estranger ha quasi bé exigit”, s’apuntava.

D’acord amb un món on l’expressió artística també canvia, les danses urbanes són, ara per ara, una de les disciplines principals d’una escola que continua buscant alhora el talent i l’expressió dels seus alumnes. Uns assistents que ha crescut fins a arribar pràcticament al mig miler i on els ballarins masculins ja no són una excepció. Inevitablement, Prats va penjar les sabatilles fa temps però el seu impuls vital i professional continua més present que mai en una ciutat que dedica el 2019 a la ballarina que fa més de mig segle va contribuir a rescatar d’un oblit immerescut.  

 

--------

Aquest article d'Isabel Martínez va ser publicat a la revista número 82, el maig de 2019, disponible al nostra quiosc virtual.