La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | CRISI DEL CORONAVIRUS

Passeig per un Reus sense ànima

Crònica d'un recorregut pel centre de la ciutat en ple confinament

19/03/2020 | Per Francesc Domènech

El carrer de Monterols, el dimarts 17 de març a quarts d'una del migdia

El carrer de Monterols, el dimarts 17 de març a quarts d'una del migdia

El silenci, corprenedor, és el que més sorprèn caminant pel centre de Reus el primer dimarts del confinament pel coronavirus, cap a quarts d’una del migdia. A la revista NW no prevèiem la setmana passada que el confinament arribaria. No n’havíem viscut mai cap i la veritat és que no imaginàvem que fos tant general, fins al punt que divendres donàvem ordres a la impremta de tirar endavant l’edició de març, com cada mes, amb la mateixa il·lusió de cada número, però amb un no-sé-què que ens generava el dubte de si fèiem bé fent-ho o no. 

Dilluns ja va ser massa tard i, després de confirmar que els quioscos estaven oberts (està bé que es consideri la informació i la premsa com un servei bàsic) i que Correus operava, decidíem distribuir la revista. Això va implicar que servidor trenqués el confinament: calia sortir de casa, anar a la impremta i portar les revistes a l’oficina de Correus. Va tocar fer un recorregut que permetia descobrir un Reus inèdit, desconegut. Un Reus silenciós, aturat, tancat. Ni un diumenge a primera hora del matí la ciutat presenta l’aspecte que presentava dimarts al migdia.

A l’oficina de Correus del carrer de Bahía Blanca, mitja dotzena de persones esperaven tanda per poder entrar, al carrer. Ningú no deia res i esperàvem el nostre torn a més de dos metres de distància l’un de l’altre, mentre un eficient treballador entrava i sortia per anar indicant quan podíem entrar a l’oficina, amb mitja dotzena de treballadors atenent a la gent. També està bé que Correus sigui un servei essencial. A dins, silenci, tothom parla molt fluix i es va per feina, que tanquen aviat, a dos quarts d’una.

La casualitat fa que qui m’atén és una noia, exalumna de la facultat de Comunicació de la URV. Em reconeix...

- Hola! Vostè va ser profe meu!

- Ostres... sí! Ara et reconec! Què hi fas, aquí?

M’explica les circumstàncies que li van fer abandonar una incipient carrera professional en el periodisme i optar per una feina que ja coneixia i que li agrada, a Correus. I m’ho explica mentre va fent les gestions que li demano amb eficàcia. La convido a que no renunciï a fer alguna cosa que li permeti no oblidar l’ofici que va estudiar, i ens acomiadem. La revista ja és a mans de la gent que l’haurà de repartir, carteres i carters que aquests dies, amb activitat reduïda, són dels pocs que tenen carta blanca per anar pel carrer i són testimonis privilegiats d’un Reus desconegut.

El Mercadal, dimarts 17 de març al migdia, a quarts d'unaFeina feta. Ja podria anar cap a casa, però surto de Correus i decideixo anar al centre. He pres la càmera de casa: ens calen imatges d’aquest Reus confinat, que segur que necessitarem a la revista. Per l’avinguda de Sant Bernat Calbó hi ha molt poc trànsit, bona part del qual, furgonetes. Faig cap a la zona blava de la Riera de Miró, conscient que l’Ajuntament ha decidit no cobrar per aparcar. Hi ha força places lliures, gens habitual a aquesta hora, i m’adono que en un dels parquímetres hi ha qui intenta pagar. O és de fora, o és un reusenc dels que no estan al cas de la informació local. És massa lluny d’on soc, i no li dic res. 

Entro al raval de Sant Pere. No em costa gens fer una foto en la que no es vegi cap cotxe circulant, i observo com una noia penja en cartell a la part exterior del seu establiment, un contacte per urgències, perquè és una botiga especialitzada en animals. Enfilo el carrer de la Mar i, en entrar al Mercadal, és quan m’adono més que el que passa és molt gros: Compto la gent que veig: Una única persona i és un quart d’una d’un dimarts. Tot tancat, excepte el quiosc Roslena, que l’endemà rebrà la revista, la farmàcia, l’oficina bancària i la botiga dels ordinadors dels baixos del Gaudí Centre, que la tecnologia també s’ha considerat un servei essencial. L’absència de terrasses es fa notar. 

Travesso la plaça en diagonal per enfilar el carrer de Monterols. L’aspecte és increïble: ni una ànima en entrar al carrer. Insisteixo: estem en un dimarts laborable a quarts d’una. 

Cartell a l'establiment de La Creu Blanca al carrer de MonterolsI al carrer de Monterols, tot tancat i observo un detall que em crida l’atenció: Les botigues on hi ha cartells que indiquen que estan tancades pel coronavirus són principalment les que estan a mans de botiguers locals, dels de tota la vida, per entendre'ns. Les botigues de grans marques tenen, simplement, les persianes baixades, sense cap indicació per als clients. Interessant. 

Continuo carrer amunt tot reflexionant sobre l’històric eslògan “on hi ha comerç hi ha vida”... Amb botigues tancades, la vida desapareix literalment del carrer que més simbolitza el Reus comercial. Veig que entra al carrer una noia des de la Plaça Prim. Com jo, va amb càmera i, casualitats de la vida, és la companya Olívia Molet, que fa el mateix que jo. Treballa al diari Més, i els diaris surten cada dia, han de sortir cada dia.  Ens saludem i la fem petar una estona molt curta, que anem per feina. Ella tira avall, i jo amunt, fins a la plaça Prim. Un mas robat. Res. Ningú. Sense terrasses, un altre cop. Algú surt d’alguna de les oficines bancàries. Faig les fotos que constaten aquesta buidor, i tiro avall novament pel carrer de Monterols, que se’m fa tard i tinc una certa sensació de culpabilitat pel simple fet d’anar pel carrer.

Quan ja sóc al carrer, miro amunt en sentir un motor i veig un cotxe dels Mossos al que li faig la foto i, en veure’m, entra al carrer i ve cap a mi. Em para, i un mosso amb barba em dirigeix la paraula:

- Bon dia. Vostè és reporter o alguna cosa semblant?

- Sí. Soc periodista, i estic treballant.

- Es pot acreditar?

- Sí, i tant...

Li ensenyo el carnet del Col·legi de Periodistes i em diu que d’acord, però que millor que vagi cap a casa, que hi ha ordre de confinament. Li explico que ja me n’anava, li dono les gràcies i li desitjo bona feina. Concloc que l’autoritat, competent o no, es pren seriosament l’ordre que ella mateixa ha donat, o això sembla.

Plaça Prim, a les 12:38 del dimarts, 17 de marçAl Mercadal em ve a la memòria el vídeo que el dia anterior havia vist, un time-lapse que redueix a pocs segons llargues hores de vida al Mercadal, obra del productor audiovisual Ramon Masip, veí de la plaça. Se m’acut mirar al balcó de casa seva, i observo el muntatge que té fet per poder fer aquests vídeos, una petita joia que documenta perfectament l’estranya vida quotidiana d’aquests dies al Mercadal. Per si ningú li agraeix aquesta aportació, ja li agraeixo jo: Gràcies, Ramon!

Vull anar a veure el Pallol i, a la cruïlla entre els carrers de les Carnisseries Velles i de la presó, es produeix el fet més curiós d’aquesta passeig estrany. De sobte, se sent un crit, fort, que trenca el silenci espès del carrer:

- “¡Me aburroooooooo!”

És una veu femenina, d’aspecte jove (no l’arribo a veure) que prové d’algun balcó o finestra de la part de dalt del carrer de la Presó, ja tocant al de les Galanes. Deu tenir tantes ganes d’activitat després de tres dies a casa, que repeteix el crit un parell de vegades més, i em fa somriure per primer cop des de l’inici del recorregut. Penso: si al tercer dia de confinament ja estem així, què pot arribar a passar si la cosa, com sembla, s’allarga! Paciència, noia!

El Pallol, buit, dimarts 17 de març al migdiaEl Pallol és també un mas robat. Faig la foto i accelero el pas ja cap al cotxe, a la riera. Al raval, però, un home travessa el carrer per venir-me a trobar i em demana monedes “per poder-me pagar un entrepà o un cafè amb llet”. No porto monedes, però em dona les gràcies igualment. Li dic si ja ha vist que està tot tancat, i em diu que ja s’espavilarà. Marxa. I em pregunto si la societat té tots els mecanismes per atendre a tothom, fins i tot els qui la mateixa societat acaba marginant.

Arribo al cotxe, i cap a casa a confinar-me. Un servidor, que és un gran escèptic que tendeix a no creure’s res, ha pogut observar un Reus sense ànima durant poc més de mitja hora. Un Reus que retrata molt bé la gravetat de l’episodi global que estem vivint i que, després de passejar-m’hi, fa que sigui conscient encara més de l’excepcionalitat d’aquest moment històric. Que, per cert, se’ns farà molt llarg.