La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | reportatge

Terra de Refugi

En plena crisi europea dels refugiats, recordem l'acollida que la ciutat va donar als bosnians als anys noranta

23/03/2016 | Per Esteve Giralt

Misarda Kuckovic va arribar a Reus, fugint de la guerra de Bòsnia, el desembre de 1992. Foto: José Carlos León.

Misarda Kuckovic va arribar a Reus, fugint de la guerra de Bòsnia, el desembre de 1992. Foto: José Carlos León.

La Mirsada Kuckovic aprofita el migdia lliure, després d’una nit de guàrdia a l’Hospital Universitari Sant Joan, per tombar pel centre de Reus. “Vam arribar un 18 de desembre d’ara fa 23 anys”, recorda. La fortalesa i somriure d’aquesta catalano-bosniana es trenquen quan, rememorant el passat, se li humitegen els ulls i se li entristeix la mirada. La guerra dels Balcans, que va commocionar Europa i el món a finals del segle XX, a ella la va deixar sense casa i li va prendre el marit, assassinat a trets al seu poble mateix. La Mirsada va fugir amb els pares i els fills, que aquell fred hivern de 1992 tenien 4 i 11 anys. “Vaig marxar sense res per salvar els meus fills”, explica. Durant molt de temps va portar a sobre la clau de casa, destruïda durant la guerra. “No sé per què la guardava”, diu. La Mirsada va ser una de les primeres bosnianes acollides al Baix Camp com a refugiada d’una guerra cruel, que va convertir en enemics amics i veïns de tota la vida. De fet va arribar amb el primer avió que va aterrar al Prat procedent de Belgrad, amb un centenar de refugiats més, el desembre d’aquell any olímpic. “Recordo que no vaig poder dormir pensant què acabava de fer, si m’estava equivocant. Ningú vol marxar del seu país”, diu.

El seu poble, Kozorac, va caure en mans dels serbis, que van ocupar les cases o bé van destruir-les, com passar amb casa seva. Reus va ser pionera en l’acollida de refugiats com la Mirsada gràcies a la implicació, ràpida i decidida, de tota la societat civil. La feina de voluntaris reusencs com el Joan Carles López, propietari del restaurant Absis, coordinador aleshores de les campanyes de refugiats bosnians del Ciemen, o la Judit Aixalà, també al capdavant d’aquesta ONG, va convertir la capital del Baix Camp en referent de l’ajuda als desplaçats de la guerra dels Balcans. De Reus van sortir dos dels primers combois humanitaris carregats amb medicaments i aliments que s’enviaven des de Catalunya amb destinació als camps de refugiats.

“La inconsciència i la ignorància et fa valent, ens hi vam jugar el coll sense pensar-ho”, destaca el Joan Carles des de la barra de l’Absis. Encara recorda com van travessar Europa amb un comboi carregat de refugiats, després de fer mans i mànigues per aconseguir els permisos necessaris per poder salvar els controls. “Ens podrien haver matat o acusat de tràfic de persones, vam assumir molts riscos”, explica serè. El Joan Carles encara recorda que van aprofitar l’operació sortida d’agost de 1993 per eludir els passos fronterers a les carreteres, amb dos autocars carregats de refugiats, sense aixecar massa suspicàcies. La Mirsada, ara una reusenca més, no va venir per carretera. Ella va volar en un dels primers avions amb refugiats que van poder aterrar a Barcelona, gairebé un any abans. La seva primera ciutat refugi va ser Cornudella de Montsant abans de fer cap a Reus. Altres compatriotes van ser acollits a Riudoms, la Selva del Camp, Alforja, Riudecanyes o Cambrils. “Vam preferir enviar els refugiats als pobles perquè sense recursos l’acollida era més factible que no pas a les ciutats”, recorda la Judit Aixalà, que segueix implicada en projectes humanitaris a Bòsnia, ara a través de l’ONG Igman. Igman és el nom del turó situat a prop de Sarajevo, enclavament de resistència des d’on els bosnians van fer front al setge de l’exèrcit serbi, durant gairebé dos anys.

La preferència pels entorns rurals explica per què Reus, tot i liderar la campanya d’ajuda als refugiats bosnians, no va acollir físicament els desplaçats en un primer moment. “Vaig pensar, ¿però on ens estan portant?”, recorda la Mirsada d’aquell trajecte per carretera des de l’alberg de Coma-ruga, on van passar els primers dies, fins al Priorat. Ella, els seus dos fills, els pares, i dues persones més van canviar els Balcans per una comarca amb molt bosc i vinyes. “Pensàvem que hi estaríem poc temps aquí, que en uns mesos podríem tornar a casa”, recorda. Aquesta és una de les grans diferències amb els qui ara fugen de la guerra de Síria i busquen refugi a Europa. “Els refugiats que ara escapen de Síria, Afganistan o Eritrea saben que no és una acollida temporal, demanen on volen quedar-se a viure, saben que ja no podran tornar mai més als seus països, que escapen per sempre. En canvi, aquella va ser una acollida d’emergència, la majoria ja han marxat, i els que s’han quedat ha estat per les causes col·laterals de la guerra”, destaca Aixalà. Els refugiats bosnians van acabar vivint alguns anys a pobles del Baix Camp, el Priorat o el Montsià, però gairebé tots han acabat tornant a casa.

La majoria dels qui van venir eren dones amb els seus fills petits i algunes persones grans, de classe treballadora. També hi havia funcionaris i alguna família benestant. Acabada la guerra i recuperada a poc a poc la normalitat, les famílies es van tornar a agrupar als seus pobles i ciutats d’origen. No va ser però un procés fàcil ni ràpid. A finals de 1997, cinc anys després de la seva arribada, més d’un terç dels refugiats, gairebé 60 persones, seguien vivint a les comarques tarragonines, després d’haver pogut trobar una feina estable, amb casa seva en molts casos ocupada per estranys. Disset d’aquelles famílies es van quedar a viure aquí fins a finals del segle XX, repartides entre Reus, Cambrils, Tarragona, Riudecanyes o el Vendrell. Amb el pas dels anys la majoria, però, va anar tornant i ara són casos aïllats els de desplaçats que s’han quedat a viure a Catalunya, com la Mirsada, que després d’estar-se a Cornudella fins a 1997, va baixar a Reus per establir-s’hi ja de forma definitiva. Dels pocs que s’han quedat a viure aquí, una família a Cambrils i una altra a Riudecanyes, i l’Almir Hyzic, propietari del bar La Taverna de Reus. Ell també s’hi ha quedat a viure, després de veure com la guerra li prenia molts familiars i amics. L’Almir, però, va arribar a Reus més tard, el 1996. 

“Si em sento bosniana?”, diu emfàticament la Mirsada. “Sóc catalana, he donat molt pel meu país però en canvi el meu país m’ha donat ben poc ”, reflexiona. La seva formació d’infermera li va servir, tot i no poder acreditar llavors amb cap document la professió, per començar a treballar pocs mesos després de la seva arribada com a refugiada, a l’agost de 1993, a l’antic Hospital Sant Joan: “Van ser molt generosos amb mi, la meva paraula valia molt. Sempre estaré agraïda amb la gent que em va ajudar”. Sense recursos, les famílies de refugiats es van haver de moure ràpidament per trobar feina i començar a guanyar-se la vida, passats uns mesos de la seva fugida fins a Catalunya. “Des d’un primer moment que vaig tenir molt clar que volia treballar, no volia ser cap paràsit”, raona Mirsada. Moltes famílies, a Reus i d’altres poblacions del Baix Camp o el Priorat, es van implicar econòmicament per ajudar els refugiats en el dia a dia, a través dels apadrinaments, especialment els primers mesos, per omplir-los la nevera o escolaritzar els seus fills. “No van rebre subvencions de les administracions, l’únic que els van donar va ser una targeta sanitària. No tenien l’estatus de refugiat, com passa ara”, recorda la Judit Aixalà.

Abans de l’arribada dels exiliats, els primers camions amb ajuda humanitària que van arribar a Sarajevo, a Bòsnia, des de l’inici de la guerra, l’octubre de 1992, van sortir de Reus (dos combois plens fins dalt), i Barcelona, tres. “Tothom va respondre, la societat civil es va mobilitzar, des de Reus va sortir la primera ajuda que s’enviava des de Catalunya i Espanya”, destaca el Joan Carles López. Es van fer arribar milers de quilos d’aliments i medicaments, gràcies a les campanyes organitzades per recollir donatius. Reus es va abocar amb les víctimes d’una guerra que es va sentir com a propera. “La gent quan mirava les notícies a la televisió s’hi veia reflectida, podien ser ells mateixos. A més hi va haver una campanya molt mediàtica, amb persones claus com el Pasqual Maragall i José María Mendiluce. Hi havia també un cert mite amb l’antiga Iugoslàvia, un dels països comunistes més avançats”, argumenta Aixalà. Mendiluce, ex eurodiputat socialista, mort el passat estiu, va ser un dels grans impulsors de la campanya Catalunya per Bòsnia.


Trobar famílies acollidores

En una de les seves incursions als Balcans, el Ciemen va entrar en contacte amb un camp de refugiats, amb prop d’un centenar de persones. “El Joan Carles va ser qui va detectar els refugiats i la meva feina va ser fer papers”, resumeix la Judit. La primera tasca va consistir llavors a trobar famílies disposades a comprometre’s formalment a acollir els refugiats, garantint-los un sostre i la manutenció; s’havia de fer per escrit, a través d’una carta de petició que encara avui té validesa legal quan es vol donar acollida a un refugiat de guerra. “Tothom va col·laborar a Reus, tot va ser molt senzill”, afegeix. En paral·lel es va parlar amb l’organització Amics de l’Acnur, que va segellar les peticions per facilitar la tramitació i evitar problemes burocràtics als camps de refugiats. “Una de les persones que ens va ajudar més va ser l’alcalde de l’època de Cornudella, l’Àlvar Busquets”, explica.

La guerra va provocar 3,5 milions de desplaçats; mig milió va aconseguir instal·lar-se en altres països europeus. Molts dels refugiats van haver de pagar, com passa ara amb els exiliats sirians, grans quantitats de diners a grups mafiosos que els ajudaven a poder fugir de la zona de conflicte. Altres, com és el cas de la Mirsada, van viatjar sense diners a les butxaques. “En un primer moment vam fugir tres dies del nostre poble cap a les muntanyes, per por als bombardeigs”, recorda. Ja no van poder tornar. Dies després entraven en un camp de refugiats, on recorda que va perdre deu quilos en cinc dies, en una de les parades d’un trajecte carregat d’horror i misèria. “Tenia 32 anys i en una setmana em van sortir canes”, explica. A la Mirsada se li entretalla la veu quan recorda aquell viatge de fugida, un mes de maig de 1992. “Ens van aturar quan escapàvem dins un camió i ens van dir que els donéssim tot el que portàvem, diners o joies, que si no ens matarien a tots. Era una neteja ètnica. Va ser el viatge més llarg de la meva vida”, relata.

Recorda amb precisió l’últim dia que, aleshores sense saber-ho, va veure el seu marit, musulmà. La seva era una parella mixta, com tantes d’altres de l’època a l’antiga Iugoslàvia, on la religió no havia estat fins llavors motiu de conflicte. “Jo no practico cap religió, moltes famílies estaven barrejades, amb cristians, ortodoxes i musulmans”, subratlla. La majoria dels refugiats acollits a les comarques de Tarragona eren bosnians i musulmans. “Va ser una guerra absurda, provocada per l’afany d’uns polítics de voler controlar més territori”, sosté. “La religió no era un símbol d’identitat, molts van saber que eren musulmans quan els van matar”, raona el Joan Carles. Després de patir calamitats en un dels camps de concentració va decidir fugir amb l’esperança de poder abandonar el país enrolada en un dels primers avions organitzats per l’Acnur (ONU) en col·laboració amb la Generalitat. “Vam tenir molta sort”, assegura. Després d’aterrar a l’aeroport del Prat van ser acollits, temporalment, a l’alberg de Santa Maria de Coma-ruga, de titularitat pública, abans de ser repartits ja per diferents poblacions catalanes implicades en l’acollida voluntària. 

El Pere Estivill segueix anant cada dia, com feia a principis dels anys 90, a la Fonda de Cornudella. Ara és el seu fill Jordi qui porta el negoci familiar. Els seus fills van fer amistat amb els fills dels Kuckovic. “Vam fer tot el que vam poder per ajudar-los, qualsevol hagués fet el mateix”, diu el Pere, traient-se mèrits. Els habitatges d’acollida es van gestionar a cada poble, com es va poder. A Cornudella es va arreglar l’antiga casa del capellà per acollir la família de la Mirsada. “Els refugiats es van haver de buscar la vida per trobar feina, no hi havia recursos públics”, recorda la Judit.  Els fills de la Mirsada ara ja són grans i han marxat de Reus. Un viu i treballa a Suïssa, on acaba de néixer el primer nét de la família. El fill petit treballa a Barcelona. Noves vides per a dos nens que van poder escapar de la guerra pels pèls, però que hi van deixar el seu pare. “Vaig marxar pels meus fills”, insisteix la mare, ara àvia, contenint les llàgrimes als ulls. Amb el seu marit mort i sense casa, la seva família ja no es va plantejar el camí de tornada. “No puc tornar”, assegura. Només tres cops han tornat al seu poble, ara de domini serbi; fins al 2007 que no va viatjar per enterrar les poques restes que van localitzar del seu marit en una de les fosses comunes, amb 200 cossos més. “Quan hi vaig estar em sentia trista, no tenia res a veure amb el meu poble, tenia ganes de tornar a casa, a Reus”, explica.

El paper de Reus, el Baix Camp i altres pobles catalans en l’acollida de refugiats va ser més qualitatiu que no pas quantitatiu. Entre el Ciemen i el govern català, en col·laboració amb l’Acnur, es va promoure l’acollida a les comarques tarragonines de 150 refugiats. Aquesta ONG va portar fins a Catalunya en total 109 bosnians, que van arribar l’agost de 1993, pràcticament tots mares amb els seus fills petits i avis, que vivien en camps de refugiats a pocs quilòmetres de Split (Croàcia) quan Bòsnia i Croàcia van entrar en conflicte. De tots aquests, 39 es van distribuir a diferents poblacions tarragonines. “Els primers refugiats que van fer la demanda per marxar eren sobretot matrimonis mixtos, els iugoslaus, per entendre’ns, el pare bosnià, la mare sèrbia, que vivien per exemple en una zona controlada pels bosnians; els que eren bosnians i estaven en un territori seu, sí que hi havia peticions, però en tots els viatges humanitaris que vam fer només ens vam trobar el cas d’un home que volia desertar”, exemplifica Aixalà.  

Des de l’esclat de la Guerra dels Balcans fins a finals de 1993, a tot l’Estat espanyol es van acollir prop de 2.000 refugiats, segons dades facilitades per l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (Acnur). Només a Catalunya es van promoure tres programes d’acollida que van treure de la zona de conflicte prop de 700 persones, bàsicament dones i infants de Bòsnia i, anys més tard, també de Kosovo. En total es calcula que no més d’un miler de persones es van aixoplugar a Catalunya escapant de la guerra dels Balcans. Altres països europeus, com és el cas d’Alemanya, van arribar a rebre uns 200.000 desplaçats.


Reus, ciutat refugi

Tot i que encara és una incògnita saber com s’acabarà articulant l’acollida de refugiats sirians als diferents països europeus, Reus ja s’ha declarat com a ciutat refugi i està pendent del pla de recepció que es coordina a través de la Diputació de Tarragona. A escala interna, Reus s’està coordinant entre els diferents àmbits municipals (educació, immigració, ocupació ...) per poder actuar de forma conjunta quan arribin les primeres famílies de refugiats i les seves necessitats. “Estem a l’espera, però per ara no hi ha cap previsió, no sabem quan arribaran, i això és el que més ens desespera. Hi ha molta il·lusió, quan arribi al moment ens posarem en marxa, estarem a punt”, assegura, engrescada, Montserrat Vilella, regidora de Serveis Socials de l’Ajuntament de Reus. No es coneix encara tampoc el nombre de famílies que haurà d’assumir cada municipi. “Serà un nombre de famílies que podrem acollir fàcilment, Catalunya té una capacitat de reacció brutal i ho ha demostrat, crec que ho farem molt bé”, afegeix Vilella.

El pla està integrat pels deu municipis més importants de la demarcació (Tarragona, Reus, Valls, Salou, Cambrils, Vila-seca, el Vendrell, Calafell, Amposta i Tortosa); es crearà un mapa amb els recursos disponibles, bàsicament d’habitatge, per articular l’acollida de les famílies refugiades. Catalunya haurà de rebre globalment uns 3.000 refugiats en els pròxims dos anys, segons els càlculs del Comitè per a l’acollida de les persones refugiades de la Generalitat. La distribució de les famílies es coordinarà des de Barcelona i es repartirà des d’aquí pel conjunt del territori. El pla de la Diputació tarragonina preveu que els deu municipis amb més població, inclòs Reus, acollin els refugiats en una primera fase; si calgués, s’ampliaria el pla a més municipis, ja en una segona fase. Cada població rebrà unes cinc famílies. Tot i que encara no s’ha fet de manera organitzada, Catalunya ja ha començat a rebre des de fa mesos refugiats sirians que arriben per compte propi, sobretot a Barcelona.

Dues dècades després, el Ciemen (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), ha hagut de tornar a promoure l’acollida de refugiats, ara dels qui fugen de la guerra de Síria. L’ONG ja va demanar al setembre que Catalunya liderés l’acollida de refugiats sirians al sud d’Europa a través d’un manifest. La història, tossuda, es torna a repetir. “Quan veig les imatges per televisió, amb milers de persones fugint per Europa, em cauen les llàgrimes, recordo tot el que vam patir nosaltres”, explica la Mirsada. Els qui van viure la fugida i l’acollida dels refugiats de la guerra dels Balcans troben diferències notables entre el que es va viure a Europa a principis dels anys 90 amb el que passa ara amb els refugiats procedents de Síria i altres països en conflicte, com és el cas de l’Afganistan i de països africans. “La societat civil en aquell moment va demanar acollir refugiats, no vam ser nosaltres sols; molts col·lectius van portar famílies de refugiats, com és el cas de Cornudella, que el poble sol es va fer càrrec d’una família sencera”, explica Aixalà. “Ara en canvi la demanda ha anat de dalt cap a baix, la societat no entén massa bé què està passant. A l’hora de solidaritzar-te és complicat perquè no entens què està passant, s’està confonent a la gent”, afegeix la Judit. “No estàvem acostumats a principis dels anys 90 a viure guerres a dins Europa, ara ja estem vacunats. Tampoc hi havia hagut la gran onada migratòria ni existia el terrorisme islamista”, destaca el Joan Carles.

Les ferides d’aquells qui van haver de fugir de casa ara fa més de dues dècades no cicatritzen fàcilment. “Ara em sento bé, han passat molts anys. Però sempre queda alguna cosa a dins, cada dia trobo a faltar el meu marit”, explica la Mirsada, als seus 54 anys, instants abans d’acomiadar-se. Ella i el seu fill, l’Amir, porten tatuada la data en la que la guerra dels Balcans els va prendre per sempre el Samir, el marit i el pare: 26-05-92.


 

(Nota: Aquest reportatge va ser publicat a la Revista NW número 44, de Desembre de 2015. Podeu accedir al reportatge sencer, i a la revista sencera, clicant sobre aquest enllaç)