La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Joan Magrané, a la recerca del so perfecte

El músic Joan Magrané obté el Premi Reina Sofia de composició musical

"En les meves composicions busco la llum, les harmonies. Intento crear una música més de plaer que de pensar"

18/10/2014 | Per Cèsar Compte

Joan Magrané, després de rebre el guardó de mans de la Reina Sofia, dijous passat a Madrid

Joan Magrané, després de rebre el guardó de mans de la Reina Sofia, dijous passat a Madrid

El Teatro Monumental de Madrid vivia aquest passat dijous l'estrena d'una de les obres musicals composades pel jove músic Joan Magrané (Reus, 1988), guardonat amb el Premi Reina Sofia de composició musical el mes de març passat. El concert, amb Sofia de Grècia a la llotja presidencial, es convertia, així, en l'èxit més sonat d'aquest compositor de música clàssica contemporània. La peça guanyadora ("...secreta desolación...", de 12 minuts de durada i inspirada en un poema de José Ángel Valiente, a qui va conèixer mentre feia un Erasmus a Àustria) va ser intepretada per l'Orquestra Simfònica de Radiotelevisió Espanyola. La Revista NW publicava el mes d'octubre de l'any passat, fa un any, una entrevista amb el compositor, que ara viu a París. Aquí teniu l'entrevista:

Joan Magrané (Reus,1988) estrenarà el proper mes de desembre Alguns cants òrfics, una nova composició musical per a quartet de corda. El jove compositor, premiat internacionalment, forma part d’una generació emergent de creació contemporània que destaca, sobretot, per fer una música que s’apropa al públic a partir d’imatges sensorials elaborades i que prenen com a referent la tradició cultural. Lluny de l’abstracció, amb més d’una vintena de peces creades, el compositor reusenc continua la seva formació al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París a la recerca del so perfecte.

 El reusenc Joan Magrané es va traslladar amb tota la família a la Selva del Camp quan tenia 4 anys. L’edat perfecta per començar a estudiar música a l’escola municipal del poble. La seva passió era la bateria. De la mà del seu primer professor, Quim Solé, va descobrir la música clàssica i el va conduir cap al Conservatori de Vila-seca, tot un referent de la formació musical al Camp de Tarragona. Estudiar harmonia amb Ramon Humet li va servir per començar a interessar-se per la composició, però sobretot escoltar George Benjamin li va canviar el rumb de la seva vida. 

Què té At first light, de George Benjamin?

—No sé què té, però quan la vaig escoltar, vaig veure la llum. S’inspira en un quadre de Turner. No és només bona música, sinó que també apel·la a altres arts per captivar l’oient. Era música d’ara però que tenia una connexió amb el passat, que no era pura abstracció. No era res intel·lectual. Era música i res més.

Era un bon exemple del que vostè volia compondre?

—Era un bon exemple. Tenia una sonoritat especial. Jo també busco més la llum, les harmonies. Intento crear una música més de plaer que de pensar. Vull retrobar la connexió amb el públic com ho va fer amb mi Benjamin. No podem oblidar la tradició, sempre n’hem d’aprendre.

A Catalunya i a Espanya no hi ha hagut continuïtat en creació musical com en altres països com França o Itàlia.

—Mai ens hem sentit la música com a nostra. Cal buscar què és la música clàssica mediterrània, emmirallar-nos molt més amb Itàlia i no tant en Alemanya, on està molt de moda la creació contemporània però on tot és abstracció. El so més mediterrani és diferent, amb més color, menys cerebral.

El reconeixement dels compositors i més de creació contemporània passa pels premis i certàmens?

—En un principi, sí. És un passaport per tenir una targeta de presentació per a les orquestres o festivals i puguin estrenar la teva música i tenir l’oportunitat d’entrar al circuit.

Les seves obres han estat estrenades pel Quartet Diotima, el BCN216, la JONDE i en ciutats com Viena, París, Ginebra o Barcelona. No es pot queixar.

—No, gens. He tingut molta sort, la veritat. La meva música ha agradat i no s’ha mort l’endemà de l’estrena, que passa molt sovint.

Hi ha una forma de compondre amb el segell Magrané?

—És una música direccional que juga amb la tensió i la distensió i on l’element melòdic és molt important. Sóc totalment contrari a l’abstracció, sempre necessito algun referent extramusical per crear.

Referents com la poesia?

—Sí. El so de la poesia el trobo molt proper a la meva manera de pensar. L’obra de Jose Ángel Valente, Pere Gimferrer o l’italià Dino Campana són font d’inspiració a l’hora de posar-me a compondre. La poesia dóna la forma, suggereix.

Precisament aquest darrer poeta inspira l’obra que estrenarà el Quartet Gerhard, el proper 1 de desembre a Banyoles.

—Sí. La peça Alguns cants òrfics es basa en els poemes d’aquest escriptor italià del segle XIX i és un encàrrec de les Joventuts Musicals de Banyoles. Per a mi, és un plaer que l’estreni una de les formacions musicals de més prestigi tant en l’àmbit nacional com en l’internacional.

El seu primer quartet, Madrigal, va rebre diferents distincions internacionals.

—Sí, va ser tota una sorpresa que el premiessin al Franz Josef Reini-Stiftung, un dels certàmens més prestigiosos de música contemporània que es du a terme a Viena.

Sempre busca crosses literàries per crear?

—També pictòriques. M’interessa molt Miquel Barceló. Ell fa figurativisme, però en canvi és abstracte, no és pintura realista i aquesta contradicció també la mantinc jo a l’hora de fer música.

Pictòriques com a la peça Grabado de Durer, premi Promoción de Estrenos para Jóvenes Intérpretes de la JONDE, la Joven Orquestra Nacional de España, el 2011.

—Em vaig inspirar en el gravat de Durero Melancholia I i en la primera frase del poema Serán ceniza, de José Ángel Valente. Les dues coses em suggerien una línia recta, un horitzó dessolat i secret per on llisca l’entramat musical.

Ha canviat molt la seva composició des de la seva primera peça Kadosch, Premi Injuve, l’any 2009?

—Molt. Aquella peça estava molt influenciada per la música que es feia en aquell moment, molts decibels, molt soroll... Ara faig música més calmada, com si anéssim passejant per un jardí, amb més ressonàncies. Cada vegada sóc més radical en la no-abstracció. Busco més direcció, més comunicació.

La projecció de la música cap a altres arts inclou l’òpera?

—Sí, i tant! Aquest mes d’octubre, precisament, estrenaré una obra col·laborativa amb tres compositors més dins al festival Òpera de Butxaca a Barcelona, basada en l’òpera barroca Dido i Eneas de Purcell. M’hi he sentit molt còmode component per a òpera, però de moment és una anècdota dins el meu currículum.

Es té en compte el públic a l’hora de crear?

—Normalment crec que no. La música contemporània s’escriu primer per a un mateix, després per a altres compositors i finalment per agradar als crítics o directors de festivals. Jo no entro en aquest joc i aquesta dinàmica cada vegada està canviant més.

Joan Magrané (Foto: Carles Fargas)

El test

Un lloc per anar a fer una copa?

—Al Keyboard.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

 —Al davant del Gaudí Centre.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—Una Copa d’Europa que va guanyar el Barça i va desaparèixer l’espasa del general.

El gegant que més li agrada?

—El Carrasclet.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut?

—Antoni Gaudí.

Si fos alcalde...

—No ho seria mai.

 

La primera peça

 Durant tots els anys d’intèrpret, el reusenc Joan Magrané ha format part com a bateria de grups de hardrock, de jazz fusió, de formacions clàssiques. Quan tenia 12 anys, la Jove Orquestra de Sant Cugat li va estrenar la primera peça i, en aquell moment, ja va buscar referents literaris, com Les tombes flamejants, de Ventura Gassol. “Però allò era una cosa molt academicista, molt tonal”, comenta el jove compositor. Ara fa molt de temps que no escolta gaire música. Li agrada compondre per a l'emissora RAC 1 i Toni Clapés.

Considera Wagner una obra d’art i se sent molt atret per Beethoven, però a l’hora de triar un referent de creació contemporània es queda amb el compositor italià Salvatore Sciarrino. Per a Magrané, en aquests moments, a l’hora de crear són més importants les orelles que les mans, “la creació ha d’anar del so a la partitura. Treballs que sorgeixen més de la matèria i que pugen a l’escenari. No des del paper. Allò són documents, no és música”. Precisament aquesta percepció el fa sentir molt més a prop de la música antiga, sense regles escrites i molt més lligat a  una experiència auditiva mística única i irrepetible.

Després de passar per l’ESMUC, Magrané continua la formació a París, un bon lloc per instal·lar-s’hi, reconeix. Té molt clar que la sortida final serà la formació, “no sempre podem estar pendents d’encàrrecs”. De moment, però, d’encàrrecs no n’hi falten. L’any 2014 serà el compositor resident a l’Ateneu Barcelonès i espera poder estrenar un nou projecte musical, una peça per a piano: el final d’una sonata que Shubert va deixar inacabada.