La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Entrevista

Jordy Cox: Altruisme mèdic

La vocació solidària li va néixer a Reus mentre estudiava, participant en la creació de "Metges solidaris de Catalunya"

13/08/2014 | Per Cèsar Compte

Jordy Cox, retratat per Carles Fargas

Jordy Cox, retratat per Carles Fargas

Jordy Cox (Tarragona, 1972) va iniciar els estudis de medicina a Reus després de descartar la possibilitat de ser especialista de pel·lícules d’acció. Finalitzada la carrera, el metge tarragoní va decidir cursar les especialitats de cirurgia, trauma i cures intensives als Estats Units, on viu des de 1997. Però lluny d’oblidar la seva primera vocació, fa deu anys va decidir fer-se voluntari de Metges Sense Fronteres, una de les organitzacions humanitàries independents més grans del món, i viure i veure el risc de ben a prop. El seu telèfon sempre ha d’estar connectat. Cox, a l’hora d’emplenar la butlleta de Metges Sense Fronteres, va marcar la casella: “Prestar assistència humanitària en zones de conflicte i en zones afectades per desastres naturals.”

No s’ho va pensar dues vegades a l’hora de marcar aquesta casella?          

—No. Gens. Sempre he tingut al cap el tema de la cooperació. Si tens la sort i el privilegi de néixer i créixer en un país sense problemes, crec que tens l’obligació de compartir aquest privilegi. I si, a més a més, tens la capacitat de poder treballar en situacions una mica extremes, tens el deure de fer-ho.

Jordy Cox (Foto: Carles Fargas)Unes capacitats especials.

—Has de ser molt adaptable i saber treballar en equip. Has de tenir una actitud molt positiva i saber reaccionar molt ràpid.

Amb el risc de salvar altres vides i potser perdre la seva.

—Sí, és clar. Moltes vegades. Quan cauen bombes al teu costat i sacsen l’edifici, tu ets allà.

Però el benefici s’ho val.

—Crec que sí. Vaig sentir l’obligació de formar part de la cooperació mèdica.

Una obligació que neix a Reus amb Metges Solidaris de Catalunya?

—Sí. Metges Solidaris de Catalunya va ser un invent que va sorgir d’un anestesista de l’Hospital de Sant Joan, Jesús Pérez, per intentar iniciar una aventura solidària, però no va tenir continuïtat. Vam fer un viatge a la República Dominicana, a Cuba i a Haití.

A Haití, anys després, hi va tornar en altres circumstàncies.

—Sí, molt diferents. Després del terratrèmol de 2010 vam ser dels primers equips de rescat que va arribar a l’illa i hi vam poder entrar per Santo Domingo recordant el viatge que havia fet l’any 1996 amb Metges Solidaris.

I a l’arribada?

—La situació era dantesca. De l’hospital de cinc plantes, només en quedaven dues. Hi havia malalts, metges, infermers morts per tot arreu, i a fora, una mar de ferits sense fi.  Només veies gent. Vam baixar del cotxe i vam començar a operar sense establir cap mena de triatge. Atens el primer que tens al davant. Vam establir tres sales d’operacions de campanya a cel obert i no vam parar d’operar durant tres dies.

El miracle apareix?

—I tant! sense quasi instrumental mèdic, amb poques condicions higièniques… i toca salvar vides.

No és fàcil enfonsar-se quan veus tot el que hi ha al voltant?

—Nosaltres som l’accident. Arribem i marxem, no tens temps de col·lapsar-te, ni d’enfonsar-te. Nosaltres arribem per ajudar, però els que realment haurien de rebre un reconeixement són els metges del país, que van perdre l’hospital, la casa, familiars, amics i, malgrat això, continuaven treballant al nostre costat. 

I quan marxen?

—Horrorós. Sembla una traïció i això a cada missió, perquè els estàs abandonant. No tens cap més remei. La teva realitat és diferent, però sempre hi ha el sentiment de culpabilitat, com el d’aquell que sobreviu a una catàstrofe i pensa que no s’havia d’haver salvat. Quan marxa el cooperant deixa al darrere unes relacions molt intenses i un sentiment universal d’abandonament.

Sempre pensa que podria haver fet més.

—Sí, és clar.

La mort s’accepta o es viu de manera diferent en llocs de conflicte?

—No. Perdre un fill per a una mare és igual de dur en pau que en guerra. Tot i que, per exemple, al Congo, que fa 25 anys que estan en conflicte, hi ha dues generacions que han viscut en guerra des del moment que han nascut... i quan tu vius així tota la vida, perdre algú en el conflicte ja és el que esperes, forma part de la realitat.

Al Congo li van posar una pistola al cap i a l’Afganistan ha vist com les bombes queien al seu costat, on és la por?

—Sempre va amb tu. Mai n’he sentit tanta com a la frontera entre l’Afganistan i el Pakistan, on va explotar una bomba suïcida al mercat que hi havia just davant de l’hospital. Van començar a arribar ferits, fas el triatge com pots i comences a operar, però el que et fa més por és un possible segon atemptat que sempre té com a diana el personal sanitari i de rescat. Si el que es vol és causar terror, el que es fa normalment és destruir les infraestructures que ajudaran la gent quan aquesta estigui ferida.

Quan s’acabarà aquest altruisme?

—No ho sé. Mentre l’experiència personal quedi en segon terme, tot és correcte. L’altruisme ha de ser sempre el primer, l’experiència personal ha de quedar en segon terme. Si ho fas només per al que a tu et pot representar i no per ajudar els altres, ho has de deixar. No hi vas per a tu, hi vas per a ells. Un dia d’aquests em sortiran els queixals del seny i diré que no.

Aquesta visió de cooperant li fa veure diferent el seu dia a dia?

—Espero que no. M’agrada molt formar i fins ara he estat ensenyant metges joves, intentant transmetre aquest esperit. L’altruisme forma part de l’ADN mèdic.

Quantes vides han salvat aquestes mans?

—Milers. Sense cap mena de distinció entre ètnia, religió o actitud política. Segur que he tractat talibans, sense saber-ho. No pots tenir en cap moment un prejudici sobre qui són o el que fan. Prefereixo que no m’ho expliquin. Però més que salvar vides el més important és alleugerir el patiment perquè tots són éssers humans.

 


 

Medalla d’Honor de la Fundació del Congrés dels EUA

Jordy Cox acaba de deixar la plaça de metge a l’hospital de Maricopa, a Phoenix, per iniciar els estudis d’una nova especialitat: cirurgia cardíaca i toràcica a la Universitat de Califòrnia, a San Francisco: “Serà la tercera i complementarà molt millor les meves capacitats per continuar col·laborant amb Metges Sense Fronteres”. Seran tres anys més de formació amb els quals deixarà una mica aparcades les expedicions solidàries. La primera va ser fa deu anys a Costa d’Ivori: “Només arribar-hi, vaig haver de fer una cesària, però jo no sóc obstetra. Aquesta va ser la meva benvinguda a l’Àfrica. La comoditat s’oblida i toca fer de tot per salvar vides”. Al Congo no va poder sortir de l’hospital durant un mes seguit i ara acaba d’arribar del Iemen, una missió que considera tranquil·la perquè no es veien els combats, només arribaven els ferits.

            Com a metge voluntari, Cox també ha format part dels SWAT, una unitat d’elit de les forces de seguretat americanes, entrenada per dur a terme operacions d’alt risc i fa tres anys va rebre la Medalla d’Honor de la Fundació del Congrés dels EUA, la màxima distinció civil dels Estats Units per la seva feina com a cooperant, especialment a Haití. Cada any intenta demanar un parell de mesos de descans laboral per dedicar-se a la cooperació i durant les vacances familiars crema adrenalina a la muntanya practicant l’escalada o fent algunes de les curses de l’Iron Man. Després de voltar mig món, el metge tarragoní continua pensant que, malgrat veure molts conflictes, “sempre hi ha coses que t’impacten i si no t’impacta el patiment, has perdut la capacitat de ser un bon metge.”

 

Un lloc per anar a fer una copa...

—Copes potser no, però un dels llocs que més records em porta és la cafeteria/bar L'Àmfora, que estava al costat de la facultat. Hi vam fer molts cafès allà. Hi han passat molts joves metges per aquelles taules.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

—Normalment evito les "tronades festives". En passo d’altres.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—L’última no la recordo, però la primera la recordaré tota la vida: la novatada que ens van fer el primer dia de classe a la Facultat de Medicina: anàvem un centenar d’estudiants de primer any, lligats i plens de farina i ous. Els de segon any ens van passejar per allà.

El gegant que més li agrada?

—Prefereixo el bestiari: el Basilisc, l'Àliga o la Mulassa...

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—N’hi ha molts. Hi tenia un munt d’amics.

Si fos alcalde...

—Ui, no! quina por.