La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

SOCIETAT | Esports

Eduard Esteve Lobato: Un reusenc a Roland Garros

El jove tennista ocupa el lloc 676 al rànquing ATP

14/08/2013 | Per Cèsar Compte

Eduard Esteve. Les fotografies són de Carles Fargas.

Eduard Esteve. Les fotografies són de Carles Fargas.

Des de fa un parell d’anys, el reusenc Eduard Esteve forma part dels esportistes que comparteixen vida i passió a la residència de la Federació Catalana de Tennis, dirigida per Albert Costa. La decisió de marxar de Reus va ser fàcil. No s’ho va pensar dues vegades. Si volia convertir-se en un tennista professional, era la millor oportunitat i no la podia deixar escapar. Ha tancat el seu darrer any com a esportista júnior trepitjant les millors pistes europees i aconseguint uns resultats excel·lents. 

Què va sentir quan va trepitjar per primera vegada Roland Garros o Wimbledon?

—És un somni fet realitat. No li puc explicar el sentiment, però l’experiència és brutal. Estàs jugant amb les pistes plenes de públic i et sents com el millor tennista del món. És fantàstic. A part, convius el dia a dia amb tennistes com Nadal o Ferrer... Difícil d’oblidar.

A punt per tornar-hi?

—Ara tot just comença la meva carrera com a professional. És un moment important de la meva vida. He d’anar a poc a poc i intentar fer la mateixa progressió que he fet com a tennista junior, sense presses però tampoc sense pauses. Ja veurem quan hi tornarem.

Foto de la portada de la revista NW de gener, obra de Carles Fargas.Ja ha pres la decisió. Vol viure del tennis, però només els millors ho poden fer.

—Sí, és cert. És un plantejament de vida. Només els cent primers del món poden viure bé del tennis, després la resta ho té més complicat. Jo ho vull fer, vull estar entre els millors.

I per estar entre els millors, què és el més important?

—Aguantar mentalment. El tennis és un esport individual. Si guanyes, la recompensa és molt bona, però si perds, només perds tu. És difícil aguantar en els moments dolents, hi ha molta pressió i per suportar-la cal estar molt ben preparat.

I com s’entrena això?

—Doncs precisament perdent. Aprens de les experiències, sobretot de les derrotes. Cada vegada et fan més fort com a esportista.

Hi ha un abans i un després de proclamar-se a Castelldefels campió de Catalunya sub-13?

—Sí, evidentment. Els tècnics de la Federació Catalana de Tennis es fixen en mi i m’ofereixen anar a Barcelona. A partir d’aquell moment començo a veure més clar poder fer de l’esport la meva professió.

Ha estat el seu torneig més especial?

—Sí, però també ho va ser guanyar el Torneig Avvenire de Milà, fa un parell d’anys. L’han guanyat tennistes com Björn Borg, Ferrero, Del Potro... Venia de la fase prèvia i vaig acabar guanyant. Això em va fer prendre consciència de les meves possibilitats. Després com a tennista sub-16 vaig guanyar la Copa Masters i vaig acabar tercer d’Europa.

Quines són les característiques del tennis d’Eduard Esteve?

—M’agrada jugar molt agressiu. Sóc molt descarat a la pista, sempre busco dominar el joc i de mica en mica vaig millorant l’aspecte mental.

I si ha d’escollir superfície?

—Com la majoria de tennistes espanyols, m’agrada jugar a terra batuda.

Algun model que vol seguir?

—De Rafael Nadal m’agrada la seva lluita i la seva força, i de Roger Federer, saber estar a la pista, la seva tècnica tan depurada. Però el tennista que més m’agrada és David Ferrer.

Aquest any ha estat gairebé quatre mesos voltant pel món, s’aprèn molt estant fora?

—Sí, aquesta convivència amb altres cultures et fa créixer com a persona i com a esportista. L’experiència que he viscut ha estat un bon entrenament per poder afrontar el primer any com a professional.

Quins són els seus objectius a partir d’ara?

—Enguany m’agradaria acabar entre els 400 primers del món i en un parell d’anys més, poder figurar entre els cent primers.

En aquests moments no hi ha cap jugador de menys de 22 anys entre els cent primers del món.

—És veritat, Rafa Nadal va ser una excepció. Cada vegada costa més entrar entre els millors del món. Els esportistes estem més ben preparats físicament i, per tant, la competència és molt més dura.

Un bon tennista es fa entrenant?

—Sí. També és cert que has de tenir certes qualitats, però, sobretot, són moltes hores d’entrenament, molt de sacrifici i si tries un esport individual com el meu, has de tenir molt clar els objectius i no dubtar ni un moment.

I l’entrenador?

—L’entrenador és una peça clau. Conviu amb tu victòries i derrotes, i quan estàs lluny de casa és el teu millor aliat.

Ser esportista d’elit vol dir no viure com la resta dels seus amics...

—No es cregui. Podem fer una vida normal. És evident que una de les coses que trobo més a faltar és, precisament, estar amb ells, amb els meus amics de Reus, però tinc molt clar que he de sacrificar aquesta part de la meva vida perquè em vull dedicar al tennis en cos i ànima.

Comença una carrera professional amb molts de riscs, com, per exemple, les lesions.

—Sí, en sóc conscient i per això tenim tot un equip que treballa al nostre costat perquè puguem tirar endavant la nostra carrera com a tennistes professionals. Fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs... ens acompanyen en la formació com a esportistes i intenten que la nostra vida professional s’allargui al més possible. Ara mateix no em plantejo res més que jugar.

 

La videoconsola, la millor companya de viatge

A l’Eduard, quan tenia 4 anys, els seus pares li van regalar una raqueta i el van apuntar al Reus Deportiu perquè practiqués algun esport fora de l’horari escolar. Deu anys més tard i després de proclamar-se campió de Catalunya, va rebre l’oferta de marxar cap a Barcelona i posar en valor les seves qualitats com a tennista professional. “De qualitats, sempre n’he tingut, m’han dit els meus entrenadors”, afirma el jove reusenc. Finalitzats els estudis d’ESO a La Presentació, el jove esportista reusenc va decidir continuar el batxillerat a distància i ara es prepara per poder fer els exàmens de selectivitat i matricular-se a l’Institut Nacional d’Educació Física. L’any passat l’Eduard no s’hi va poder presentar perquè estava competint a Wimbledon. No va tenir cap dubte a l’hora de triar –examen o competició– i la seva família, que sempre ha estat al seu costat, tampoc.

Eduard Esteve Foto: Carles Fargas)Gran amant del futbol i del Barça, l’esport de masses el reserva per a la Play. La videoconsola s’ha convertit en la seva millor aliada quan marxa fora de casa. “És l’única distracció possible que t’aïlla de la competició”, això i els amics, que en té molts, però sempre “fora de la pista”. El jove reusenc acaba de firmar un contracte amb una important marca de roba esportiva: “Si tens un espònsor que assumeix totes les despeses de material, doncs molt millor, tot això que t’estalvies”. Una de les darreres pel·lícules que ha vist al cinema ha estat Lo impossible, de Juan Antonio Bayona, un drama espectacular, en què el component sort és un factor important a l’hora del marcar el desenllaç final de la història, la sort que acompanyarà de ben segur aquest reusenc per situar-lo a l’elit del tennis mundial.  

 

El test


Un lloc per anar a fer una copa...

—A qualsevol terrassa de la plaça del Mercadal.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

—Al davant de la Casa Navàs.

Quina ha estat la seva última celebració a la plaça de Prim?

—No n’he fet cap.

El gegant que més li agrada?

—L’Indi.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut.

—Andreu Buenafuente.

Si fos alcalde...

—Faria unes pistes poliesportives municipals.

 

(Entrevista publicada al número 12 de la Revista NW (Gener de 2013)