La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

OPINIó | ... ÉS EL MÓN

Alabart i Llastarri, tan lluny i tan a prop

11/04/2013 | Per Josep Baiges

El CF Reus Deportiu ha viscut aquests dies un relleu exemplar i exemplificant al capdavant de la presidència. Ramon Alabart ha cedit el testimoni al seu predecessor en el càrrec, Xavier Llastarri. Com deia el relleu, ha estat exemplar, bàsicament perquè no s’han tirat públicament els plats pel cap, cosa habitual quan parlem de futbol i, més concretament, dels seus presidents. S’ha de destacar aquesta harmonia atenent que ambdós no són, precisament, íntims i les seves diferències són públiques i notòries. Se’ls ha de felicitar per la manera de fer, en què han prioritzat en tot moment l’interès i la imatge del club, tot i que resulta curiós l’històric enfrontament entre Alabart i Llastarri quan tots dos es deuen molt a l’hora d’explicar la seva gestió passada, present i futura. M’explicaré.

Llastarri, en la seva primera etapa, va forjar la base d’un equip sòlid, estructurat, després d’una etapa convulsa a l’equip roig-i-negre. Gràcies a la direcció del grandíssim Natxo González –l’actual entrenador de l’Alabès– es va aconseguir cohesionar l’estructura tècnica del club i es van assolir èxits importants que, en bona part, es van estroncar en aquell descens tan traumàtic com sospitós en l’últim partit de la temporada 2005-06 contra l’Osasuna B. Aquell dia les primes a tercers i una esgarrifosa actuació arbitral ens van oferir la cara més ingrata del futbol, mentre Llastarri i González s’abraçaven de manera efusiva, amb llàgrimes als ulls, ensenyant-nos en el pitjor moment quins són els valors humans que haurien d’imperar en el món de l’esport.

 Doncs bé, aquest és el club que es va trobar el Ramon Alabart i que li va permetre sustentar el seu projecte esportiu amb la confiança d’un navarrès tan discret com efectiu, el Santi Castillejo, que va conèixer el club fent de segon de l’expeditiu Ramon Maria Calderé, que tampoc va deixar indiferent a ningú en el seu pas a la banqueta roig-i-negre. Alabart ha fet molt bona feina atenent la trajectòria del club i també el recorregut del filial, el Reddis, plenament consolidat a la primera catalana. Ha viscut l’èxit, però també ha tastat el costat més amarg i dolorós, com va ser la mort sobtada del Jordi Pitarque. Alabart va fer el cor fort per aixecar l’ànim d’una plantilla enfonsada, però que va saber recuperar-se fent el millor homenatge al company desaparegut i aconseguint pujar a segona B després de convertir-se en un clàssic dels play off d’ascens durant les últimes temporades.

 I aquest és el club que ara es troba Llastarri. El millor Reus Deportiu de la història en una temporada de màxima rivalitat on li treu –en el moment d’escriure aquest article-– vuit punts al totpoderós Nàstic de Tarragona. Algú em preguntava l’altre dia qui era millor president, si l’un o l’altre. Però prefereixo quedar-me amb una evidència: més enllà de rivalitats personals, amb presidents com aquests qui hi surt guanyant és el club. I això és el més important.

 

Article publicat al número 10 de la Revista NW (Novembre de 2012)