La Revista de Reus

“El dia abans de casar-me, el meu home estava fent bancals al Priorat. Aquest és un somni fet realitat”, explica Merche Dalmau. Des de la mort sobtada del seu marit, Miguel Pérez, ara fa tres anys i mig, assumeix la presidència i la direcció general del celler Clos Galena, al Molar. També n’és la propietària. Nascuda a Tarragona i reusenca d’adopció, Dalmau revela que van triar el Priorat, l’única regió de vins qualificada del Mediterrani, “perquè vam veure que era l’únic lloc on desenvolupar una viticultura de molta qualitat”. Va tenir la sort i les ganes de viure i compartir des dels inicis la posada en marxa del celler amb el seu marit, “una il·lusió i una passió per a ell”. El camí fet en solitari en els últims anys no ha estat fàcil però resultats i crítica l’avalen.

“Del Priorat ens va agradar des dels inicis l’espiritualitat, la tranquil·litat… De fet, l’empresa porta per nom Domini de la Cartoixa perquè en el seu temps les vinyes van pertànyer als monjos cartoixans. El territori està per sobre de tot. L’hem vist créixer des de l’any 1997. No hem estat els pioners però penso que la nostra ha estat una evolució i aportació positiva”, explica amb total convenciment. Merche Dalmau és una dona vital i entusiasta. Activa, ben connectada i bona comunicadora. El nucli dur és la família, les seves filles, però el celler ocupa una posició destacada en l’ordre de prioritats: “La meva implicació és total, però tenim un gran equip humà amb un enòleg referent com és en Toni Coca al capdavant per fer vins que emocionen”. És perfeccionista i pren el relleu del marit també en l’exigència de fer bé les coses: “El nostre és un projecte ecològic i sostenible, ara se’n parla molt però aleshores, el 1997, era totalment innovador. Quan vénen els tècnics del Consell Català de Producció Agrària Ecològica (CCPAE) a fer les auditories, ens diuen que en Miguel ha deixat el llistó molt alt”.

Primer dilluns de setembre. Verema iniciada. Es lleva d’hora i arriba al Priorat quan el sol encara és tímid per atendre un grup d’amants del món del vi de Suècia. Li reconeixen la qualitat dels seus vins, com farà també la crítica internacional. La revista Wine Spectator ha seleccionat el Galena i el Clos Galena a la llista dels Top 100 amb 92 i 94 punts: “Ens marca molt el terroir, en un altre territori el projecte no tindria sentit. Per a una ampolla de Clos Galena ens cal veremar dos ceps i n’obtenim una producció de només 450 grams a cadascun”.

El seu vincle amb Reus és sòlid. “Si sóc d’aquí i estic a tot el món, com no he d’estar a casa meva?”, reconeix Merche Dalmau. Clos Galena és un dels pocs cellers de la DOQ Priorat que ha apostat des dels inicis per la Fira Reus Viu el Vi. El percentatge d’exportació és d’un 70 per cent, però està convençuda que el reconeixement a casa és important i l’aposta del celler per Catalunya s’ampliarà. Mantenir en el temps l’excel·lència dels vins, consolidar l’enoturisme i la projecció internacional i ampliar el vincle amb el món de l’art són les seves principals comeses. Des de l’any 2010, amb la col·laboració de la Galeria Anquin’s de Reus, Merche Dalmau promou el projecte Art i Vi per donar a conèixer els vins del Priorat i la creativitat dels artistes catalans. Etiquetes i caixes de vi del Celler Clos Galena il·lustrades per artistes com Didier Lourenço tindran aviat un accent reusenc. L’1 de desembre, a Nova York, hi ha prevista, per altra banda, la presentació d’una col·lecció de vins amb la participació de diferents artistes que il·lustraran el paisatge de les comarques de Tarragona. 

Celler Burgos Porta

“Ens vam conèixer en una classe de ioga al Mas de les Pereres. Ell va venir convidat, a fer un taller d’horta”, explica la reusenca Conxita Porta referint-se al seu marit, en Salvador Burgos, viticultor. “Només tenia vinya. Herència de l’avi i del pare i volia quedar-se a Poboleda per dignificar la feina de pagès. Era l’únic de la seva colla que no va buscar feina a fora. Aleshores tenia mèrit”, diu Porta. Es coneixen des de fa 32 anys i quan van començar a festejar li havia de trucar al telèfon públic del poble. Als inicis van viure plegats en un pis de lloguer al Priorat, però quan van néixer les filles van considerar oportú mantenir el pis de Reus, d’herència familiar.

Conxita Porta és una dona empresària que no casa amb els clixés. Va passar d’impartir classes de música a Reus a fer realitat el celler Burgos Porta. Resolutiva, decidida i oberta a explorar totes les possibilitats comunicatives per fer que el celler rutlli. Amb el Salvador formen un tàndem perfecte, repartint-se les tasques enològiques i de gestió. “El primer pla de reestructurament per a vinyes velles del Priorat, el vam demanar nosaltres”, recorda amb certa nostàlgia. I afegirà: “El raïm s’havia arribat a pagar a tres euros a Poboleda. I després d’anys de portar-lo a la cooperativa, va arribar el moment de començar l’aventura d’embotellar i tot seguit el projecte propi. L’any 95 vam comprar la finca Mas Sinén amb el mas de pedra del segle XVII i vam fer el segon pla de reestructuració”. Per la manera de fer del Salvador, no haurien iniciat el camí empresarial en solidari, però la vena empresarial de la família Porta va empènyer la Conxita a liderar l’aventura: “Vam demanar finançament a la banca ètica i vam començar a rehabilitar el mas. El 2005 van sortir els primers vins ecològics del celler i també aleshores vam promoure l’enoturisme perquè en Salvador havia estat a Califòrnia i havia vist l’oportunitat de fer visites i vendre directament al celler”. Conxita Porta ho explica en una tarda de calor extrema a la sala del pis on viuen a Reus. El seu despatx té vistes als terrats de la ciutat. Respon correus electrònics a clients i importadors, revisa el disseny de les etiquetes, gestiona Tripadvisor… És una tot terreny: “Volem que la gent quedi contenta i amb ganes de tornar al Priorat. Exportem arreu d’Europa, al Japó, i ara entrarem en un tender a Suècia. Avui justament tenim uns visitants russos al celler. La setmana passada ens va avisar a última hora un grup de deu persones. Estàvem a punt d’etiquetar però vam dir que sí a la visita. Van comprar vi pel valor de 1.000 euros”. La flexibilitat dels propietaris, “els vins de gamma alta i vinyes velles amb segell del Priorat i raïm ecològic” i el coneixement profund del Salvador fan de les visites a Mas Sinén una experiència magistral a la DOQ Priorat.

Són tanmateix memòria viva del desenvolupament d’una regió de vins internacionalment admirada. “Álvaro Palacios va venir a comprar vi de Poboleda per fer vi de criança al Priorat, els seus primers pinitos...”, revela Conxita Porta. “En Salvador és a les fotografies del centre d’interpretació del vi de Falset perquè sempre ha estat vinculat amb la terra, perquè ha plantat milers de ceps amb l’empresa de serveis, ha estat al Consell Regulador, a la Unió Agrària, a l’Ajuntament... I no és perquè sigui el meu home, però té les finques brodades”. Certament el viatge pels costers que envolten Mas Sinén és un espectacle que ningú no s’hauria de perdre. Amb parada a la bassa per fer un glop d’aigua fresca del càntir i sorprendre’s amb la imponent serra de Montsant al davant. “Ens hem dedicat en els últims tretze anys a aixecar l’empresa i la família. Ara volem gaudir del que tenim, sense preocupar-nos pels permisos d’obra”, dirà la Conxita.

“Els colors del sol aquí i al mas són tan diferents. Al Priorat reflecteixen la natura”, sospira més que parla quan imagina des de casa les vinyes. “Quan canvio de paisatge, a partir del Coll d’Alforja, sóc en un altre món. El paisatge és el que et fa canviar”, reblarà.

Terres de Vidalba

Sempre que passa per aquest mateix coll, el reusenc Josep Ramon Nebot, òptic de professió i propietari del celler Terres de Vidalba, es treu “el barret i es posa la boina”. “Al juny vam celebrar vint anys. Conec el Priorat de tota la vida, el pare era d’Ulldemolins i hem estat molt vinculats a la comarca. He passat la infantesa a les muntanyes de Prades i del Montsant”, explica. Reconeix que clients seus a La Creu Blanca tenen part de la culpa d’haver-se submergit en el món del vi. Cita el biòleg Josep Lluís Pérez, de qui va rebre assessorament enològic fins al 2013. Un mestre que defineix el Priorat “com una zona on arriben persones que aspiren a fer del vi una obra d’art”.

“El meu hobby són les vinyes. Els caps de setmana sempre hi sóc. I els migdies, a la una en punt, agafo la bossa amb el tuper-ware i me’n vaig a Poboleda”. Combinar la gerència de l’òptica de Reus amb la feina de pagès no ha de ser fàcil, però per a un amant del món del vi com ell, resulta que sí. “La racionalitat com a botiguer i empresari no té res a veure amb el món del vi, que és molt emocional. Al camp hi ha una altra velocitat, però també hi ha d’haver mètode”, explica convençut que cal tenir “cura i sensibilitat” per fer vi: “No pots córrer, ni improvisar, fer vi és una marató, no una carrera de 100 metres. Cal confiança. A l’òptica, treballem l’examen visual, la recomanació i l’estètica. Si falla algun ajustament final, el treball final se’n ressent. En el cas del vi, passa el mateix. També cal precisió, treballar bé la vinya, controlar la maduració... Però si hi ha un desajust en l’envelliment... És en els petits detalls que les dues professions s’assemblen”.

“A Reus hi ha escola. Gent autodidacta que ha tastat molts vins. Són bons tastadors. Vaig formar part del grup de tast del Centre de Lectura, també als Queviures Domènech i a l’NH en l’etapa del sommelier Quintín Quinsac. Va fer molta feina, en Quintín”, revela Nebot. Complerta la inquietud de fer vi, el proper repte ara és construir el celler per rebre les visites i poder “seguir gaudint de l’experimentació. Fer vi és inspirador”, afirma amb total convenciment ara que l’enologia ja va a càrrec seu. Només cinc dies de vacances. És el resultat de combinar dues professions absorbents i tenir-ho tot a punt per començar la verema. Més encara si les reflexions que sovint comparteix són d’aquesta transcendència: “Cal tenir consciència del que és important, que no vol dir que sigui sostenible. És important qüestionar-se les coses i ser capaç de racionalitzar-les i que el treball sigui un aprenentatge. En el món del vi funciona i et dóna autonomia”.

“Vaig triar Poboleda perquè era una zona sense gaires cellers ni reconeixement ara fa vint anys, aleshores Porrera ja estava marxosa”. Josep Ramon Nebot elabora dos vins a la DOQ Priorat i pràcticament tota la producció (16.000 ampolles) s’exporta. El projecte de fer vi l’ha fet per a les filles i amb la seva dona. Els joves són els elaboradors i els consumidors del futur: “Cal apropar-te a les persones amb naturalitat. Hem fet que el vi les faci sentir incòmodes”. Nebot és una persona curiosa i entusiasta que dissimula amb un posat seriós. En la conversa és proper i atent, analític. Un professional discret. És conscient que té entre mans un “projecte inspirador” pendent de rebre el reconeixement de l’entorn més proper.

The Campboards

“Vivia a Porrera. Fa cinc anys, l’amic i músic Miquel Vilella em va demanar per venir assajar amb altres companys un cap de setmana. A casa li vam muntar petits habitacles i amb aquesta experiència d’hospitalitat, de rebre gent, va sorgir la idea”. El reusenc David Tapias és arquitecte i els vincles amb Porrera no són ara només afectius sinó també professionals. De com va acollir a l’amic músic de Reus al Priorat en va sorgir un projecte arquitectònic signat pel despatx Aixopluc, The Campboards; 

“Més que relacionat amb el vi, el nostre és un projecte vinculat amb Porrera. La idea és muntar petits campaments en llocs abandonats, rurals, de manera que l’activitat dels convidats hi deixi pòsit i al cap d’un temps, d’uns anys, l’espai es recuperi per a la gent del poble”. L’interès pel món rural que sempre ha acompanyat David Tapias es fusiona ara amb l’arquitectura per a un projecte innovador que tot just comença a fer-se visible amb l’atractiu d’estar instal·lat, encara que sigui de forma efímera, en una de les regions més emblemàtiques del vi del món, el Priorat. 

The Campboards s’inspira en la ideologia ambiental difosa pel poeta i activista nord-americà Gary Snyder: “Cada regió té la seva part salvatge (…) La comunitat és el contracte que les persones fan amb el seu sistema natural”. Així ho escriu Snyder a The practice of the wild i esdevé full de ruta per a The Campboards i manifest de lectura gairebé oblidada per a futurs usuaris de l’espai. “La construcció és feta de pedra i fusta, hem volgut reivindicar la vigència de dos materials històrics, en ple segle XXI. És fusta del Pirineu, fabricada a Rialp i amb control numèric, i el tall de les fustes fet a màquina dóna unes peces estil Lego, que permeten un muntatge ràpid per encaix. Les premisses de construcció tant a Porrera com en projectes futurs, són no deixar empremta”, explica David Tapias.

La mínima intervenció per a la màxima comunió amb la natura. Al cap i a la fi, The Campboards proposa sistemes que es muntin i també que mutin fàcilment. Des de fa un any, envoltada de bosc i entre vinyes a la vall nord de Porrera, el campament, ja ha guanyat vida i ara començarà la generació de coneixement a dins seu i a fora.

“Fins ara hem convidat a anar-hi a coneguts nostres, a partir d’ara ampliarem la mirada, també al món del vi, i sempre serà un intercanvi”, explica Tapias. Mai amb diners per entremig, sinó la voluntat de millorar l’espai i l’entorn d’acollida. El músic Miquel Vilella, el fotògraf José Hevia, l’artista Martí Anson, Rels… han estat els primers hostes d’un petit aixopluc que ja ha generat riquesa ambiental i cultural. “De les primeres visites experimentals ja hi ha bols de fusta fets amb arbres morts, cançons, mobiliari…”, comenta l’arquitecte reusenc. I afegeix: “Ara ho obrirem als visitants oficials. Ens agradarà que sigui gent del territori, de Porrera, del món del vi, que puguin generar idees en aquest sector i que quedin al campament”.

The Campboards no és un allotjament enoturístic. Té el confort just per l’entorn volgudament salvatge on s’inscriu i l’obligatorietat per a tothom que hi passa de deixar la mínima petjada ambiental. “La cabanya de fusta és de 3x3, té una taula, un bany, una llitera i una estufa petita de llenya. A la segona construcció hi afegirem un banc-taula exterior, i a la tercera, que treballarem aquesta tardor, farem el manteniment forestal de l’entorn que és ple de pins i amb els troncs mirarem de crear un espai per pujar dalt d’un arbre”, explica amb convenciment Tapias.

A l’aixopluc, els visitants s’hi poden estar hores o dies: “La duració de l’estada està oberta. Hi ha qui pot voler venir per un matí i altres cinc o sis dies. El que no està contemplat és que algú hi vulgui anar a viure. Està pensat per descansar, per escriure, per parlar, per contemplar la natura i interactuar amb el paisatge. L’excusa és que el lloc abandonat agafi vida. El protagonista no és tant el visitant com el territori”. Refugiar-se a The Campboards dependrà sempre del valor de la proposta de col·laboració que s’ha de fer arribar prèviament als promotors: “Volem retornar a la comunitat un espai oblidat i perdut. Que hi passi gent molt diversa i que cadascú aporti la seva saviesa. Busquem projectes modestos que sorgeixin de l’entorn natural. S’hi ha d’anar sense cap prejudici… En el cas del vi, qui sap, a la finca abans s’hi feia vi”.

El campament a Porrera serà plenament operatiu el 2017 i tractant-se d’arquitectura efímera, queda clar que en un temps canviarà d’escenari: “Hem vist coses similars en altres parts del món que ens han inspirat. Als Estats Units, hi ha les residències d’artistes. A Michigan, a la vora d’un llac, els artistes hi fan estades per crear. Però nosaltres hem volgut obrir-ho més, no limitar-ho al món de l’art. El més important és el coneixement que es genera, l’ús i l’assistència positiva al territori”.

The Campboards, al marge del ritme frenètic urbà, és un projecte amb esperit reusenc que té la voluntat clara d’obrir-se als porrerans. De fet, un cop a l’any hi haurà una celebració doble, al poble i al campament: “Partim de la idea no només de convidar els porrerans a participar, sinó a participar en una festa-concert plegats i com a retorn, també, publicarem tots els documents que generen visitants i convidats al web”.

“Els arquitectes no hem treballat molt amb els recursos endògens”, es lamenta David Tapias. I sembla que amb aquest projecte hi ha la voluntat de comprometre’s més estretament amb una nova manera de treballar, de construir, comptant amb els recursos locals, assegurant un procés de transformació més ecològic i eficient i retornant a l’entorn el que li és propi. L’arquitectura també vol ser verda i viure per i amb la comunitat.