La Revista de Reus

Recordo nítidament el dia que l’escultor Ramon Ferran, la primavera de 2005, em va venir a veure a la Ràdio, a Ràdio Reus naturalment, per explicar-me que havia localitzat, de manera atzarosa, la figura en guix del Peret Ganxet que ell mateix havia creat a mitjan del segle XX. Em proposava d’engegar una iniciativa ciutadana, al voltant de l’emissora, per fer la còpia en bronze de l’escultura i col·locar-la en un lloc públic de la ciutat. El Ramon sabia que no m’hi podia negar. El meu pare, el pintor i compositor Josep Maria Baiges, va participar en la gènesi del personatge, creant la sardana dedicada al vailet. Una sardana que, amb els anys, s’ha convertit en l’autèntic himne sardanista de la ciutat, i que fou estrenada l’any 1960 al teatre de l’Orfeó Reusenc, presidint l’escenari, precisament, l’escultura de Ferran.

He de reconèixer que em va sorprendre l’entusiasme del Ramon davant d’aquella circumstància. Un artista consagrat, en plena maduresa vital i professional, tenia el delit de poder veure aquella petita imatge en algun indret de la ciutat. Ell era així. Un ésser humà extraordinari que es desvivia per compartir generosament les seves creacions artístiques. La campanya va ser un èxit. I en un tres i no res vam aconseguir mil aportacions, d’un euro cadascuna, que recollíem a canvi d’un carnet de col·laborador. Més d’un centenar d’entitats locals s’hi van sumar activament. Vam inaugurar la imatge el mes de setembre d’aquell any al costat del Santuari de Misericòrdia, coincidint amb l’Aplec Baix Camp. L’alcalde Lluís Miquel Pérez ens havia donat tota mena de facilitats. I les brigades municipals van construir un artístic monticle, amb font incorporada, per situar l’escultura al capdamunt, talment com si fos un alpinista fent el cim. 

D’aquesta manera Reus recuperava, físicament, la imatge del Peret Ganxet. Però, on va néixer aquest xiquet petit i dret però gran i gegant com no n’hi ha cap méscom el defineix la lletra de la sardana del meu pare?

A principis de la segona meitat del segle XX el periodista reusenc Josep Maria Guix Sugranyes va ser capaç d’aplegar un ampli espectre de la intel·lectualitat local al voltant de la revista URBS, editada per la Cambra de la Propietat Urbana, i que va desenvolupar una notable activitat editorial. En aquell Reus dels Temps Estranys l’URBS va convertir-se en un altaveu local de profund reusenquisme. Els seus especials sobre la Tronada o el Campanar de Reus constitueixen, encara avui, obres admirables d’un periodisme volgudament ensucrat a l’hora de cantar les excel·lències ciutadanes, però d’un testimoniatge documental certament destacable atenent, també, la migradesa de recursos de l’època. 

Guix va aplegar, entre d’altres, col·laboradors com Mossèn Ramon Muntanyola, els poetes Xavier Amorós o Antoni Correig, un joveníssim Ramon Oteo o l’incansable fotògraf Estanis Pedrola. Al seu costat algun reusenc “assimilat” com l’extraordinari Romà Bonet BON, una caricaturista popularíssim arreu del país gràcies al seu traç inspiradíssim i, especialment, al carruatge amb el qual se situava en fires i firetes per resseguir el perfil de qui convingués. 

Icona local

D’entre les moltes iniciatives que Guix va articular a l’Urbs, va sorgir la necessitat de crear una icona local que pogués captar, també, l’atenció dels infants. Aquí va néixer el Peret Ganxet, que es va fer present gràcies al dibuix de BON, que en va fer la primera il·lustració. Al caliu del personatge, que va començar a treure el cap per la revista URBS, d’altres membres de la redacció van dotar-lo de nous elements característics. Així l’escultor Ramon Ferran en va fer una escultura en tres dimensions. I el compositor i dibuixant Josep Maria Baiges li va dedicar la seva primera sardana. Fins i tot el Doctor Frías, amb els seus indispensables i mediàtics consells de puericultura radiofònics, el va utilitzar per alliçonar a la canalla a l’hora de portar hàbits saludables en l’alimentació i la higiene. 

Ha estat la sardana la que ha mantingut latent el record del Peret durant molts anys,  atenent que amb el tancament de la revista URBS el personatge, visualment, va desaparèixer de l’imaginari popular. No va ser fins a la dècada dels noranta que va renéixer gràcies a la Jove Cambra que en va fer un capgròs, obra de l’escultora Dolors Baena, i que s’ha fet present en diversos actes ciutadans, especialment vinculats a l’entitat, com pot ser la seva imprescindible gimcana de la Festa Major.

L’actual ressorgiment del Peret Ganxet ha estat possible per l’entusiasme del Recull d’Estudis Històrics Carles Ramírez Dolcet. L’entitat ha fet possible aquesta nova efervescència del personatge que en els últims anys, i gràcies a les encertades il·lustracions del dissenyador local Marc Díez, s’ha convertit en un heroi de paper amb la sèrie d’aventures escrites per les incansables Carme Bigorra i Maria Josep Salvadó, capdavanteres del mateix Recull. És la seva decisió la que explica la reaparició d’aquest personatge, assumint nous reptes com la creació del gegant del Peret Ganxet, estrenat per Misericòrdia, amb la col·laboració de l’Associació de Veïns del Santuari. Una obra de l’escultor local Aleix Avall a partir del dibuix creat pel Marc Díez. 

Aquesta és la gegantina cirereta que corona l’ampli ventall de marxandatge que ja té el personatge. Així Vermuts Miró embotella el Vermut al·legòric al xiquet; el restaurador Juan Diego, del Xivarri, ofereix la tapa del Peret Ganxet per fer les delícies de petits i grans; i el Forn Sistaré ha creat el panet que hom pot assaborir cruspint-se la divertida silueta del brivall. Potser per això, perquè com el mateix Peret no poden estar mai quietes, la Bigorra i la Salvadó s’han empescat ara la celebració de l’any Peret Ganxet aprofitant el seixantè aniversari del naixement del personatge. Una efemèride que s’estructura al voltant de diverses conferències, activitats a les escoles i un festival a la tardor, al teatre Bartrina, que servirà per escoltar la música que acompanya l’element festiu en cercaviles, des de la sardana de Baiges, fins a la cançó del Peret, creada pel Fito Luri, passant per la marxa del gegant que ha compost l’enfant terriblede la música local, l’Ariel Santamaría.

Tot plegat demostra que als seus seixanta anys el Peret manté intacte l’esperit inquiet d’un nen de Reus Reus. Només faltaria. 

El reportatge sencer el podeu trobar a la revista NW número 77 (febrer de 2019). El podeu adquirir en format paper o digital en aquest enllaç: Número 77.