La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Lectures d'agost

Pere Mata, escenari literari

Diversos autors han fixat l'Institut Pere Mata com a escenari de les seves històries

07/08/2016 | Per Natàlia Borbonès

Institut Pere Mata (Foto: Arxiu)

Institut Pere Mata (Foto: Arxiu)

Per a Jordi Folck (Reus, 1961), el potencial literari de l’Institut Pere Mata és indiscutible: “És de per si, i des de la seva creació, un joc literari”. I justifica: “L’Emília Briansó em va explicar com el seu pare, el doctor Emili Briansó, havia tingut serioses dificultats per aconseguir els diners per posar en marxa el psiquiàtric. Havia visitat prohoms i membres de l’alta burgesia reusenca per demanar-los diners. I s’hi havien negat. Encaterinat amb aquella idea, i amb viatges amunt i avall, ho havia aconseguit després de molts patiments. Les vicissituds de Briansó donarien peu per a un llibre i per a un culebrot, ara tant de moda com a gènere televisiu”.

Per Folck, també la història dels residents del pavelló dels distingits del Pere Mata podria ser un bon material literari: “Al pavelló dels mudats hi passaven llargues temporades els burgesos barcelonins afectats de malalties mentals lleugeres o transitòries mentre els seus xofers i els luxosos automòbils els esperaven pacientment fora. O en el fet que moltes famílies riques hi enterressin els pares ja envellits per apropiar-se de les seves fortunes”. El psiquiàtric també ha facilitat durant més de cent anys “un conjunt de personatges secundaris” que podrien ser carn literària: “Són aquells que agafaven l’autobús, i l’agafen encara, per baixar a Reus. Persones amb malalties mentals sotmeses a brots psicòtics més o menys congelats però sense índex de perillositat i que, a ben segur, donarien per a moltes històries”.

El Pere Mata, però, no és material per a literatura de terror, segons l’opinió de l’escriptor: “Els joves d’ara que consumeixen sèries com American Horror Story, una de les temporades de la qual passa a un manicomi, podrien imaginar un centre amb torturadors i torturats, i malalts aguts encadenats a murs ombrívols. Però res més lluny de la realitat. El Pere Mata és avui un centre hospitalari amb la fredor i el rigor de qualsevol centre mèdic. I no resulta estrany que el seu gerent, Joan Amigó, em digués en una trobada preparatòria de la novel·la que no era possible que hi hagués un assassinat. Però una cosa és la literatura mèdica i l’altra, la literatura de consum, que em permet que al meu Pere Mata no n’hi hagi un, sinó diversos assassinats. I això que Boig per tu no és novel·la negra sinó literatura romàntica que parla d’una obsessió amorosa”.

            No totes les ciutats tenen, com el té Reus, un psiquiàtric de la importància històrica, mèdica i arquitectònica com el Pere Mata. Per aquest motiu, alguns escriptors locals no s’han resistit a incorporar-lo a les seves obres. NW n’ha fet una tria.

 

BOIG PER TU

JORDI FOLCK

Els pavellons, gèlids, restaven estranyament silenciosos. Dos dies abans la neu havia cobert les naus amb un gran cinturó. El blanc esgarrifava els malalts; aclucaven els ulls, xerricaven les dents en defensa de qui sap quina cabòria o quina altra amenaça. Aquella neu, devia semblar–los una enorme camisa de força.

Als malalts del psiquiàtric, els edificis de Domènech i Montaner, preuats com emblema d’una arquitectura màgica, quasi misteriosa, se’ls apareixien, aquella nit, com un malson, com ales en vol permanent, vitralls tacats de roses i violetes.

Eren passades les sis de la matinada d’aquell tretze de març quan va escoltar–se un crit que va tallar la nit en dues meitats. No n’era obra d’un boig, sempre dissonant, cacofònic, inestable, dolgut. Era el xiscle creixent d’una dona aterrida, al qual va seguir un altre de menys intensitat i el soroll de passes que corrien a la nit.

Al petit teatre del centre, entre bambolines, el cos de la dona penjava d’una corda subjectada a un passant de fusta tot gronxant–se com la pèndola d’un rellotge vell fora del temps. L’ombra de la forca dibuixava un sis al terra per damunt d’una cadira caiguda, un tall de lluna que aviat es fondria.

Els xiscles havien tornat la son a aquells que vivien fora del temps i que, al poc, dormien, com nadons, confiats que el seu món no s’havia, encara, extingit.

 

ÀNGELS DE PEDRA

ROSA PAGÈS

Rosa Pagès (Reus, 1967) va obtenir amb Àngels de pedra (Cossetània) el Premi Vila d’Ascó 2009. La novel·la és un recorregut pels primers anys del segle XX a Reus, anys de modernisme arquitectònic i ideològic, on destaca la presència de l’Institut Pere Mata. En aquest fragment apareix un dels personatges de l’obra, Sebastià, creador dels jardins del psiquiàtric.

Feia nou anys que el Manicomi havia obert les portes amb un pavelló per als malalts de beneficència, un altre per als de tercera classe i dos xalets independents per a homes i dones destinats exclusivament a malalts rics. Ara calia connectar els dos xalets en un únic edifici que permetés ampliar el nombre de malalts de la categoria més alta, els que aportaven més beneficis a la institució. L’estructura del cos central ja estava llesta i aviat començarien les tasques de decoració interior i exterior. La feina del Sebastià era ocupar-se del jardí que s’obriria a la banda est del nou edifici i unir-lo amb la resta d’espais enjardinats del recinte. Tot plegat, d’acord amb els plantejaments terapèutics o amb la idea de conjunt que inspirava el projecte del Manicomi, la d’aquella petita ciutat construïda dalt d’un turó, oberta a la llum del sol i a la brisa del mar, encatifada de verd per dins i per fora. Una ciutat compacta i tancada en ella mateixa on la natura estenia el seu mantell protector per ajudar els malalts a guarir-se.

            El jardí era una peça clau en aquell plantejament, el pas intermedi entre les estances tancades i l’espai obert que s’obria a l’altra banda dels murs. Un lloc on calia atenuar les distàncies i emmascarar les fronteres perquè els malalts no tinguessin la sensació d’estar tancats. Per això el jardí començava ja dins de l’edifici, d’un edifici pensat per acollir les fulles del castanyer, les flors blaves dels cards, les flors de pensament i, sobretot, les roses. Modelades sobre pedra a la façana exterior, les roses decoraven també el sostre del rebedor i es barrejaven amb les flors de saüc per obrir-se pas cap a la resta d’estances, on canviaven de mida i de color i es transformaven en englantines i roses de bardissa que florien pertot arreu: gravades als respatllers de les cadires del saló principal, reproduïdes en blau a les rajoles de les cambres de bany, barrejades amb flors d’estepa als decorats del sostre.

            Era aquell mateix jardí el que el Sebastià havia de fer créixer portes enfora, el que havia de donar continuïtat a l’edifici i comunicar-lo amb l’entrellat de camins que conduïen als camps de treball. Un univers poblat de palmeres i margallons per donar la benvinguda als visitants, de plàtans i baladres per escortar el passeig principal i dues fileres de tarongers a la banda est que prendrien el relleu en la florida als ametllers de l’altra banda de la reixa. Un món d’aromes, de formes i colors canviants on també hi hauria lloc per a la ravenissa i el marfull, per a la ginesta i la flor de cascall, per a la tapenera i la murtra, perquè tot l’any la natura oferís la lliçó de l’esperança i del renaixement.

 

ELS SILENCIS DE LA BOCA DE LA MINA

ANDREU SOTORRA

Andreu Sotorra (Reus, 1950) va publicar l’any 2007 Els silencis de la Boca de la Mina (Cruïlla), una novel·la que narra la infantesa i l’adolescència de Pere Gabriel en un temps de revoltes i incerteses emmarcades en la Guerra Civil. En un dels capítols, el noi assisteix a l’internament de la seva mare al Pere Mata.

Va ser ell qui la va acompanyar, tot sol, el dia que la mare va ingressar a l’hospital psiquiàtric de la Boca de la Mina.

            Últimament, a casa, es comportava d’una manera i feia coses que Pere Gabriel no entenia. Fins i tot li havia arribat a fer una mica de por. Un dia, amb la cara esqueixada, li havia dit que s’apartés de davant seu, que se n’anés de casa, que si no se n’anava li faria mal. I, mentre ho deia, agafava un ganivet de la cuina, i el tornava a deixar. I li implorava amb els ulls que fugís d’ella: «Vés-te’n, fillet, vés-te’n!», deixa, aixecant-se les faldilles negres com si, de fet, fos ella la que volgués desaparèixer i es volgués tancar en el seu pou.

            Els metges van trigar a diagnosticar que la mort de la seva filla petita li havia provocat una malaltia mental. «Aquests temps que corren», va dir un dels metges, «ens acabaran capgirant el cervell a tots.»

            El pare de Pere Gabriel no es van veure amb cor de fer el camí amb ells dos, fins a la Boca de la Mina. El va esperar a la taverna, que tornés, ofegant el plor. «Ja està, això de ta mare...?», li va dir, encara amb la bafarada de vi a l’alè.

            El dia que va internar la seva mare a l’hospital psiquiàtric, a Pere Gabriel li va semblar que era com aquell altre dia que ella l’havia acompanyat, un matí d’hivern, fins a la porta de l’asil d’infants. «T’has de portar com un homenet, Pere Gabriel», li va dir, somrient, la mare, aquell dia. A la sala d’espera de l’hospital psiquiàtric, una sala freda i envoltada de vidres fets també, com el de l’asil d’infants, d’un trencaclosques de peces de colors, mentre ell i la seva mare estaven asseguts en un banc de fusta que anava de punta a punta de sala, ella li va repetir, amb un somriure viu, allò que li havia dit el matí d’hivern a l’asil d’infants: «Mentre jo no em trobi bé i no sigui a casa, Pere Gabriel, porta’t com un homenet, eh?». I li va posar a la butxaca un mocadoret amb les inicials PG brodades i amb una petita punta de coixí a les vores.

            Se sabria portar, ell, com un home de debò als tretze anys? Mentre ho pensava, es va obrir una de les portalades de la sala d’espera de l’hospital psiquiàtric. Era una porta molt alta, amb motllures dibuixant arcades. La fredor de la sala es va enfortir amb els passos, sobre el parquet de fusta envernissada de la sala, d’una monja amb un barret d’ales amples, com aquella de l’asil d’infants, i un metge de mitjana edat, baixet, amb bata blanca, descordada, que venien a buscar la mare de Pere Gabriel. Monja, metge i mare es van encaminar cap a una altra de les portalades de la sala d’espera de l’hospital psiquiàtric. Només ella es va girar per somriure una mica i dir-li adéu abans de desaparèixer del tot.

            A Pere Gabriel, li va semblar que en aquella sala, amb aquell somriure i aquell adéu, se li acabava una vida i en començava una altra. Per això, de la mateixa manera que, uns mesos abans, s’havia quedat amb l’escalfor del cos de la seva germana als braços, aquell dia, a l’hospital psiquiàtric de la Boca de la Mina, es va quedar amb un trosset de la seva mare a la butxaca.­

 

EL DARRER DELS TUBAUS

JAUME ROIG

Jaume Roig Padró (Reus, 1896- Ciutat de Mèxic, 1969) fou metge, polític i escriptor. Presidí el Centre de Lectura el 1934 i el 1936. Militant del Foment Republicà Nacionalista-ERC es va exiliar a Mèxic, on escriví i publicà, el 1946, El darrer dels Tubaus (Columna). La novel·la narra les vicissituds d’una família burgesa reusenca. Reus és Vilabona i el Pere Mata, La Flama.

En Carles i jo pugem lentament la suau inclinació del passeig dels Plàtans. Cadascun d’aquests arbres voluminosos, amb el tronc d’escorça geogràfica, les espesses fulles pampolades, les boles pèndoles i caduques, ens marca un camí disciplinat. Per entremig del seu brancatge veiem el blau índic del cel radiant; però, per mor d’aquesta barrera i de les bardisses dels masos, no podem estendre encara la mirada a la gran perspectiva del camp de Vilabona. Més amunt prenem un camí estret, que surt de l’esquerra del passeig i s’enfila per la garriga propera. El nostre pit torna sospir regular el vent de serè que baixa de la serra, i els ulls es complauen, mentre alenem, a absorbir la dilatada taca verda del paisatge, amb entonacions de blau fosc, amb tocs de groc i pinzellades de llustrós vermell ací i allà. L’ondulació de la terra és ampla, digna i majestuosa, i acaba a l’horitzó, sense conflictes geològics feréstecs, en amorosa submersió en el mar domèstic. Ara caminem entre ametllers, que encara em semblen més delicats pel contrast amb els garrofers herculis, amics nostàlgics de la marina, i amb les alzines severes. Algunes garses salten, circumspectes, per entre els brots de llorer i de ginesta. Sobre el conegut perfil de la serra, al nostre davant, s’estén la gran construcció de La Flama.

Ja hem arribat a la porta. Més que la gran tanca de ferro forjat, ens detura una certa aprensió. Després que hem fet sonar la campaneta, un porter s’acosta a la reixa i rere uns protocols inquisitius ens deixa passar.

            Avancem cap a la direcció amb pas marcat enutjosament pel cruixir dels palets del caminal. El jardí està solitari. No veiem, com esperàvem, el repertori convencional dels asilats, cadascun amb la gesticulació pròpia de la seva follia. Només una monja, amb teula alada i hàbit blau, camina atrafegada. I pocs moments després ja estem esperant el director en el confortable despatx. Allí les imatges de Pinel i Orfila, penjades a les parets, ens dirigeixen una mirada paternal; a la llibreria els volums de correcte relligat guarden els misteris de l’extravagància psíquica; a la taula, en artístic desordre, jeuen els papers que no es llegeixen i s’orna amb la inútil presència de la monumental escrivania.

            Tanmateix, no val a exagerar. Ja està bé que l’eficiència moderna ens esborri el quadre de l’antiga bogeria, amb els agitats mossegant-se els punys, els maníacs de peroració inacabable i els tristos malenconiosos submergits en la negra misèria; però del pandemònium al silenci claustral, ens arriba la mateixa angoixa. Mentre hi penso, el doctor ha entrat al despatx.

             [...]

            ­—Sortim un moment al jardí i no ens tanquem en aquestes quatre parets i en aquests quatre arguments.

            El jardí envolta els pavellons que formen el conjunt de l’institut de La Flama. Es dilata fins al rost de la muntanya; allí, entre els pins, van saltar uns cérvols amb l’elàstic moviment de les seves cames gambusses. No podríem anar molt lluny perquè també la llibertat zoològica era aparent i l’enfilat es dissimulava entre la verdissa.

            [...]

            El cérvol, manyac i cautelós, s’acosta i devora la menja apetitosa; però la por còsmica de la seva espècie el dispara de nou cap al bosc, a un imperceptible moviment del rostre. El doctor llença les fulles de l’hortalissa, i segueix:

            —Aquest petit món omnipotent on l’home es troba a ell mateix, pobre o ric de fantasies, no es gaudeix més que aquí, on pot adorar-se, o adorar la lluna, o Déu, si els troba en un dels racons de l’ànima. Al defora es viu amb un calendari i un rellotge; aquí el temps és infinit i immòbil com en la més pura equació newtoniana. La por i l’angoixa existeixen a fora, perquè no es pot viure més que en conflicte amb les altres criatures; però aquí totes les distorsions són permeses, els idiomes, compresos, i les conductes, acceptades. I, sobretot, la follia natural, la follia de la raó, sostinguda per les regles socials, ja no els fereix, ni els burxa amb els fantasmes de les guerres, dels odis, del sexe o del treball. Aquests són els claustres moderns, on l’home fa el vot de castedat amb la raó.

            Es feia tard i ens n’havíem d’anar. Però em turmentava, abans, una pregunta:

            —Si aquest món és tan bonic i tan lliure, ¿per què us encaparreu a curar-lo?

 

PRÍNCEPS

JOSEP M. CARANDELL

Josep M. Carandell (Barcelona, 1934 -2003) publicà Prínceps (Laia) l’any 1985, una novel·la situada als anys cinquanta del segle XX, en què un jove reusenc, Eloi Abelló, es desplaça a Barcelona per estudiar. Abelló retorna sovint a la seva ciutat natal, on un dels seus indrets preferits és el passeig de la Boca de la Mina.

Jo me n’anava moltes tardes al passeig de la Boca de la Mina, amb una carta de Helga a la butxaca. L’amor exaltat, la religiositat exacerbada i un agudíssim sentit estètic –com en els poemes de Rilke, dels quals feia versions sobre la traducció de la Helga– em feien viure les hores més intenses; sobre totes aquestes emocions anava fent exercicis literaris en un quadern. Celebrava el pàl·lid i humil color verd-gris dels troncs dels plàtans; les fulles encongides i reduïdes a tirabuixons torrats dels oms elegants i severs; els vestits foscos, clapats de sol molt suau, dels vells que conservaven asseguts als marges de maons del passeig on a l’estiu s’acaronaven els enamorats; l’aigua freda de la Font del Lleó, de ceràmica verda; la melangia i la solitud de la part alta de l’avinguda, que em recordava una fotografia esgrogueïda pel temps; el color lila de les branques dels avellaners, que es convertia en una boira morada sobre els camps al capvespre i, quan arribava a l’Institut Pere Mata, els crits terrorífics dels bojos furiosos, horripilants en els dies de vents huracanat, que m’arribaven de les altes finestres modernistes, mentre la pols s’alçava en remolins altíssims.

 

(Publicat a la revista NW núm. 41 -Octubre 2015-)

­