La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Entrevista

Lluís Pasqual, mestre artesà de l'escena teatral

"Mira que era difícil esborrar aquesta ciutat del mapa cultural del país, però ho han aconseguit"

23/03/2016 | Per Cèsar Compte

Lluís Pasqual, retratat per Carles Fargas.

Lluís Pasqual, retratat per Carles Fargas.

El reusenc Lluís Pasqual va marxar a Barcelona quan tenia 18 anys per estudiar Filosofia i Lletres, però, sobretot, per continuar aprenent llatí, la seva gran passió. L’actual director del Teatre Lliure volia ser professor de llatí. És gèminis i aquest fet reconeix que explica moltes de les coses que li han passat al llarg de la seva vida. Al mateix temps que s’endinsava en el món de la filologia catalana, va continuar amb el teatre a l’escola Estudis Nous, dirigida per Josep Montanyès, Albert Boadella i Maria Aurèlia Capmany. Després va passar pel Grup d’Estudis Teatrals d’Horta i per l’Orfeó de Sans. No es recorda del moment en què va decidir dedicar-se al teatre. Sempre diu que ell no va triar aquest ofici, el teatre el va triar a ell. Va reobrir els teatres Fortuny i Bartrina, uns teatres que ara mateix no reconeix, “fan programacions d’urgència”. No és gelós. “No ho sóc a la vida. De tots els patiments que pots tenir, aquest me l’estalvio”. Tampoc ho és artísticament i això el fa gaudir de la mateixa manera dirigint com produint per a altres. Sempre intenta treballar al costat dels millors i això no apaga el segell d’un gran director. “L’ego d’un artista sempre existeix. Algun calaix del cap tenim buit que l’omplim de vanitats, però no és una època d’egos. El bon teatre és el que està fet per equips.”

Fa 40 anys que va dirigir l’obra que inaugurava el Lliure i ara torna a ser al mateix lloc després de voltar mig món.

—Roda al món i torna al born. No estava pas premeditat ni programat, tot i que ho sembla. Jo no planejo res a la meva vida. Vaig tornar al Lliure perquè em semblava que tenia una situació de perill, era al començament de la “gran crisi” i el futur era veritablement incert. Estava a punt d’anar a dirigir un altre teatre i em va semblar que, com que hi ha un temps per a cada cosa, era el temps per tornar al Lliure.

Què en queda del Lliure del 76?

—L’ànima. La relació amb el públic, el mateix respecte per programar, de rebre l’espectador, d’asseure’l, de proposar-li un espectacle. Les estètiques, els artistes, el públic canvia, però aquesta relació s’ha mantingut. Una relació que marcava la sala de Gràcia que per les proporcions et permetia estar dintre de l’espectacle sent espectador, una cosa que molts anys després han fet moltes sales alternatives. I també en queda una concepció artesanal del teatre. El Fabià Puigserver va deixar una empremta molt gran a l’hora d’entendre el fet teatral com a artesania escènica i aquest concepte encara perviu.

Artesania i no indústria?

—A mi hi ha una frase que em fa angúnia biològica, que és el d’indústria cultural. No entenc gaire bé què vol dir. La cultura és i ha estat des de sempre atenció personalitzada en estat pur. Els bons actors són els que estan interpretant per a tot el públic, però que cada espectador té la impressió que li està fent per a ell. El teatre el fan gent que, ens agradi o no la paraula, són artistes i n’hi ha molts que a la vida són molt fràgils perquè si no no farien aquesta feina. Estem tots una mica malalts. Alguna cosa ens falla a la psique que ens hem de dedicar que ens mirin els altres i la gent fràgil no pot enfrontar-se al mercat perquè amb aquestes normes de joc acaba guanyant el més llest i no el millor. Els teatres públics, entre altres coses, serveixen perquè hi tinguin entrada no només els llestos sinó també els millors.

Si els teatres públics acaben fent el mateix que els privats, algú dels dos no té sentit en l’ecosistema teatral.

—Evidentment. I no és només en la programació. Els teatres públics sempre han servit de laboratoris de proves del que després els privats acaben fent. El teatre públic és l’I+D d’un teixit teatral.

Parla del teatre com a ofici?

—Un ofici on estem constantment aprenent. És com anar a cavall, al començament estàs molt tens i aguantes molt les regnes. No vas bé, ni tu ni el cavall. A mesura que n’aprens amb una mà aguantes i amb l’altra vas deixant. Llavors la bèstia té molta més llibertat i tu també.

Encara en queda, d’I+D, al teatre?

—Resisteix com pot. No hi ha hagut cap candidat en els debats electorals que acabem de veure a qui se li hagi escapat la paraula cultura. Com n’han de parlar si no en consumeixen i si no en consumeixes no la pots apreciar. Els polítics, si hi van, ho fan per compromís. La cultura no dóna vots. Aquest país als anys vuitanta i una part dels noranta va semblar que el canvi s’havia fet, que havíem superat la caspa franquista i que n’havia sortit un cos nou. Després ens hem adonat que no era així i hem vist com construir una paret costava molt, però tirar-la a terra amb un segon en tenies prou.

Reus n’és un bon exemple.

—Sí, tristament. Hi va haver una època, no fa gaire, en què el Fortuny i el Bartrina eren dos bons referents. El Xavier Filella com a regidor va recollir la tradició cultural de la ciutat i la va modernitzar. Es va fer un centre de producció i un bon dia va desaparèixer tot. Mira que era difícil esborrar aquesta ciutat del mapa cultural del país, però ho han aconseguit. De cop i volta, van decidir que no hi havia més diners i s’ha acabat. Però la veritat és que ningú en va anar a demanar més. S’ho van creure. Els diners per a la cultura són difícils de defensar, però s’ha de fer. Ara som famosos per les pròtesis, què hi vols fer! Com deia Bertolt Brecht, és una època de temps foscos.

Però es pot tornar a construir?

—Si jo no m’ho cregués, plegaria. S’ha de tornar a construir.

Si la cultura hagués entrat en el món educatiu, potser ara es tindria una altra visió?

—Sense cap mena de dubte. Sempre es diu que els xiquets i xiquetes d’aquest país no se saben explicar en veu alta. A Anglaterra la gent fa teatre per aprendre a parlar, per aprendre a escoltar, respectar el torn de paraula, entendre el silenci. El teatre és una escola molt important.

Vostè comença a fer teatre perquè no li deixaven fer política?

—Començo a fer teatre a l’Orfeó Reusenc amb La Tartana Teatre-Estudi perquè era l’única manera de trobar-se amb la gent i arreglar el món. Tots sabíem que després de molts mesos d’assajar Tot esperant Godot, o una obra de Pedrolo, no ens la deixarien estrenar, però als 17 anys volia arreglar el món fent teatre.

I fent política no l’hauria arreglat?

—No. M’ho han ofert equivocadament un parell de vegades. Em quedo amb el teatre i la mentida pactada. No haguera servit per enganyar com fan els polítics.

Els seus inicis teatrals van ser com a espectador a l’Orfeó Reusenc.

—Sí. Recordo encara moltes obres fetes per una gent que a mi em semblaven uns actors extraordinaris. La Teresa Aulès, el David Constantí, el Josep Maria Roig fent El Místic, Edip o L’Hereu i la forastera. Vaig veure tot un repertori de teatre clàssic, de teatre català que no haguera vist en altres ciutats. La meva família, que eren republicans, era normal que s’apropessin més a l’Orfeó que al Centre Catòlic, que també hi anàvem però només a veure sarsuela i una cantant fantàstica, la Ventureta Mestres.

El Centre de Lectura també en té culpa, de la seva passió pel teatre?

—Sense cap mena de dubte. Era un lloc on et permetien ser adult quan encara no ho eres. Als 12 anys poder seure en aquella sala i escoltar el silenci... Et feien sentir com si fossis en un club anglès. 

L’any 1975 va arribar la direcció de La Setmana Tràgica amb l’Orfeó de Sans.

—Sí. Era un taller de final de curs que havia de durar tres dies i es va representar un any i mig. Vaig marxar a la mili just després d’estrenar-lo i quan vaig tornar encara el feien.

I amb aquesta obra inicia la seva relació amb la família del Lliure?

—En aquell moment, vaig tenir l’atreviment de demanar al Fabià Puigserver que fes l’escenografia. Vaig tenir la sort que em va dir que sí i vam començar a treballar junts. Fèiem un teatre que en dèiem “excursionista”. La gent no sabia mai on havia d’anar. Cada vegada era una aventura i teníem ganes de tenir una seu fixa. Un dia, caminant amb el Fabià pel passeig de Gràcia, vam trobar un company que ens va oferir un local del seu sogre on abans feien ball, però que amb l’aparició de les discoteques havia quedat en desús. Ens el vam quedar i va començar l’aventura del Lliure.

La creació de la Kompanyia Lliure vol fer créixer aquesta família?

—Sempre m’hauria agradat poder tenir una companyia gran de forma estable, però no ha pogut ser. Vaig crear la companyia jove, primer, per donar veu a una generació que si no s’haguera perdut i donar veu de forma conjunta, un fet que forma part l’esperit de la institució. Amb el Lliure nosaltres en vam aprendre i amb nosaltres el públic va anar descobrint repertori. Ara han passat 40 anys i toca fer el traspàs. És un moment del Lliure molt important, de transmissió.

Sempre diu que, per allà on ha passat, ha portat la motxilla del Lliure.

—Sí, perquè quan em van cridar per dirigir el teatre nacional a Madrid, a qui estaven cridant era el Lliure, una manera determinada de fer teatre. I quan em criden a París per dirigir l’Odeón, volien el que havia fet a Madrid, una projecció del Lliure.

Una manera de fer teatre com la que va reinaugurar el Teatre Bartrina.

—Sí. La oscura raíz, amb Núria Espert, l’hem fet a mig món.

Un recital homenatge a Federico García Lorca, a qui vostè considera el seu germà?

—Ara ho puc explicar millor perquè estic acabant un llibre, una mena de diari personal on parlo d’aquesta relació amb el poeta, que neix d’una manera inconscient quan la meva mare em cantava Los cuatro muleros, que ni jo ni ella sabíem que era de Lorca. Jo m’estimo molt la meva germana, però sempre he volgut tenir un germà gran i com que no ha pogut ser el vaig adoptar, perquè la seva obra deia moltes de les coses que em passàvem a mi. Si ell ho sabia, doncs qui millor fer-me de conseller? Després em vaig fer molt amic de la família, de la seva germana Isabel, especialment. Ella em deia que a les nits devia parlar amb Federico, perquè sinó no podia entendre el meu grau de coneixement del seu germà. Lorca obre moltes portes i fronteres. És un poeta universal que em continua acompanyant i no m’ha fallat mai.

Li continuen interessant només els nens i els arbres.

—Sí. És per eliminació. Poques coses més m’interessen. Que, a les criatures, les eduquin bé i que puguin gaudir al màxim de la vida. La cultura s’aprèn. Algú t’ha d’ensenyar a mirar un quadre. Però quan ho han fet és per a tota la vida. I els arbres, perquè aquests xiquets han de poder respirar. Una cosa que m’agradaria deixar fet amb motiu del 40è aniversari del Lliure és un programa de pràctica teatral per a les escoles, per intentar normalitzar el teatre dins el món educatiu.

Aviat se n’anirà a Poblet?

—Encara no. És un lloc extraordinari. De tant en tant, hi passo dos o tres dies. Hi vaig anar fa molts anys per preparar la tesina i sempre hi he tornat. Els monestirs són fantàstics, però en tinc un altre localitzat a Nàpols que es diu San Martino, que m’agradaria acabar-hi de conserge. Seria un gran plaer.

 

El test 

Un lloc per anar a fer una copa?

—A l’època que jo feia copes es feien a Salou, però ara en qualsevol terrassa de la plaça del Mercadal.

En quin lloc del Mercadal es posa quan peta la Tronada?

—Sempre m’ha agradat molt i de ben a prop, just al costat del quiosc ja desaparegut.

El seu racó preferit de la ciutat?

—La boca de la Mina.

El gegant que més li agrada?

—El Japonès.

Si hagués de triar una altra ciutat per viure...

—Nàpols, perquè és un caos organitzat.

Reusenc/a amb qui li agradaria fer un vermut?

—Antoni Gaudí.

Si fos alcalde...

—Tornaria a posar el Carrilet.


(Nota: Aquesta entrevista va ser publicada al número 45 de la Revista, el mes de gener de 2016. Podeu veure el treball complet, i la revista sencera, clicant sobre aquest enllaç).