La Revista de Reus

Entre els anys 2012 i 2021, la Revista NW va encarregar a algun escriptor o escriptora reusencs que s'imaginés una entrevista amb un dels gegants de la ciutat. Durant aquesta dècada, els deu gegants i gegantes de la ciutat han parlat per als lectors de la revista, de la mà d'aquests escriptors. L'any 2019, li vam fer l'encàrrec a Xavier Amorós. Caldria dir que vam gosar fer-li l'encàrrec, conscients com érem que el seu estat de salut no era ja el millor possible. Amorós de seguida ens va dir que sí, i gràcies a això vam poder disposar d'un dels darrers textos publicats per l'escriptor, que volem compartir amb tothom, com a homenatge pòstum a qui ha estat el gran cronista de la ciutat del segle XX.

El text que hi ha a continuació es va publicar a la revista NW número 83, del mes de juny de 2019.

La negra

Geganta de Reus

La més jove de la colla

Text: Xavier Amorós Solà

Fa una temporada bastant llarga (he perdut la facultat de mesurar el temps intuïtivament) que em costa sortir de casa. Només surto si tinc algun compromís, alguna obligació. Ja m’ho va dir el metge a l’hospital (potser era el doctor Ortiz): “Amb aquest Guillain-Barré, tot i ser lleu, quan siguis més vell et deixarà les cames més aviat baldades”. Caram de senyor Guillain-Barré; el doctor tenia raó; ja fa dies que no puc ballar, no puc jugar a futbol, ni tan sols a hoquei sobre patins. I camino malament, a trossos curts... Sort que visc al passeig de Prim on hi ha bancs de tota mena.

Però estic bé a casa, de vegades m’enyoro, però estic distret gairebé sempre: llegeixo molt, veig alguna pel·lícula (nord-americanes comercials, no m’agraden) i, sobretot, repasso i repasso el que he viscut; recordo i trec conclusions mai definitives. Un dels temes que em satisfà recordar és la gent aplegada pels seus oficis, professions o vocacions. Les persones agrupades per les activitats que exercien: professors i professores, mestres, botigueres i botiguers, artesans i artesanes, capellans i capellanes (hi ha una bona novel·la d’una escriptora molt coneguda i llegida que es titula La Capellana), etcètera, etcètera.

Rumiant rumiant em vaig adonar que em deixava un col·lectiu que potser és el més espectacular de tots: el de gegants i gegantes. Òndia! Quina badada! Potser per compensar-ho vaig començar a rumiar més sobre elles i ells. La Vitxeta, l’Índia, la Japonesa. Llavors va ser quan em vaig adonar que la meva preferida era la més jove: la que segurament venia de més lluny. Dels antípodes. Mare de Déu! Quina distracció. 

Hi he pensat molt, en tota aquesta gent. Penso en el que deuen fer quan no els toca encapçalar els seguicis. Dormen una gran part de l’any? No, de cap manera. Doncs què fan? Tenen molta traça a escapolir-se quan no exerceixen de gegants o gegantes. No els veu ningú i ells no expliquen a ningú el seu alt llinatge. 

Vaig anar pensant en el tema i vaig anar convertint-me en una espècie de Sherlock Holmes a través de Conan Doyle al Centre de Lectura. Vaig decidir concentrar-me en un sol objectiu: procurar descobrir la noia que representa la geganta més jove, la geganta provinent d’Oceania. Era més fàcil i així ho vaig fer. Em vaig asseure pels bars amb taules i cadires a l’exterior. Finalment aparegué una persona del sexe femení d’una gran presència, alta i ben plantada, amb els gestos i la marxa de noia jove i una mirada que semblava veure la gent i altres coses amb tota profunditat. Un dia, per fi, la vaig veure asseguda en una taula veïna a la meva. Érem a la plaça del Mercadal.

La vaig veure quieta i tranquil·la, i ben alimentada: s’havia acabat el cafè amb llet amb un croissant dels mitjans. Vaig comptar fins a deu, em vaig aixecar i, amb un ritme moderat, em vaig aproximar a la seva taula.

–Bon dia, senyoreta ?li vaig dir amb molt de gust.

Ella em va mirar amb una ombra de somriure i va dir només:

–Monsieur.

Uf! Jo no sabia com parlava, per tant, vaig seguir amb la meva.

–Perdoni senyoreta, jo resulta que soc una mena d’escriptor aficionat que faig alguns escrits pels periòdics d’aquí. I m’agradaria entrevistar-la.

–Entrevistar-me? Si no em coneix ?va contestar en català amb un lleu accent que a mi em va semblar francès.

–No la conec. Però l’he vist caminar. Vostè camina amb uns aires de reina jove. Ja poden tocar les gralles que vostè segueix el compàs, però camina d’una manera excelsa.

–Què vol dir excelsa?

–Vol dir de primera, de primeríssima. Però escolti. Jo li vull preguntar: d’on ha sortit vostè? No sé altra cosa que és la meva geganta preferida. 

–Ja l’hi explicaré, encara que em vaig juramentar que no acceptaria mai preguntes personals. Però vostè m’ha caigut bé, està una mica massa tronat però m’ha caigut força bé. Li contesto, doncs. Miri: jo soc d’Adelaida.

–D’Austràlia.

–De la part sud dels antípodes, però de molt jove sempre he somiat anar a Paris perquè soc model de professió. Prenc part a moltes desfilades i festivals de moda. Avanço per les passarel·les de marques de creadors molt bons. Ja em pot creure.

–És clar que la crec, dona. 

–Però aquí només soc la geganta...

–La geganta més jove.

–La Negra, em diuen.

–No li sàpiga greu. Tothom l’adora. El seu superpadrí, l’artista Ramon Ferran, s’hi va lluir amb vostè però, escolti, digui’m què fa quan no és la geganta.

–Doncs entreno. I tinc una agència a París que m’avisa sovint per anar a actuar a les passarel·les d’allà. Soc model de professió i no únicament geganta. He actuat i actuo en llocs famosos dedicats a la moda com els Salon du Prêt a Porter, que fan dues vegades a l’any a la Porte de Versailles, on acudeixen milers i milers de persones. Ara, això sí, el meu càrrec predilecte és ser geganta de Reus, el meu compromís amb la gent de Reus, amb els nens i les nenes d’aquest poble de vostè.

–Li he de preguntar coses de Reus, per exemple quin és el racó que li agrada més de la ciutat?

–Home, vostè és molt accelerat, però la veritat és que tombo molt per aquest poble, això sí, amb ulleres de sol ben grosses i una cua de cavall i a l’hora que vostès sopen, que hi ha poca gent pels carrers.

–Que no sopa vostè?

–Jo he de fer règim, la silouette!, no ho oblidi! Però m’ha preguntat quin és el racó que m’agrada més de Reus. No és cap racó però podria assemblar-s’hi, el racó que prefereixo és una cadira al primer pis del Teatre Bartrina amb vista lliure.

–D’acord, d’acord... Però vostè no m’ha dit ni com es diu encara.

–Em dic Virolette.

–Però digui’m més coses, Virolette. Per exemple: quina música li agrada més d’escoltar.

–No li diré cap mentida: el que m’agrada més d’escoltar per damunt de tot és la primera part de la marxa dels Gegants de Reus: laralala, laralala. Però quan es converteix en un valset picat o un pericon (amb p), els deu balladors ens engresquem, gegants i gegantes. Fins els japonesos, que són tant seriosos s’engresquen amb el pericó!

–Ja veig que us agraden les festes.

–I tant!, diu la Virolette amb alegria. Però en fan massa poques.

–I després venen els entrenaments, ens en fem un tip, d’entrenar-nos. Vostè sap el cansat que és entrenar-se quasi cada dia? Treballem tant com els jugadors de futbol de primera divisió. Els gegants i les gegantes han de tenir les cames perfectes. A París em diuen que ja les tinc, de perfectes. Per cert, que demano als nostres directors d’aquí que un dia em deixin sortir amb la brusa de geganta, caracteritzada de geganta a la part de dalt  però de cintura en avall amb faldilla mini. S’imagina l’èxit que tindria amb minifaldilla? Però no ho volen de cap manera. Pregunti’m més coses de Reus home. Reus m’agrada molt.

–Si Virolette i tant.

–M’agradaria tenir algun record de Reus però que no sigui de menjar. Voldria un record per guardar.

–No se m’acut res, Virolette. Potser un parell de volums de la col·lecció del Centre de Lectura o de l’Associació d’Estudis Reusencs que expliquin coses divertides...

–Estaria bé això, però, francament, jo no llegeixo gaire. 

Jo penso una mica pel meu compte. Em sento responsable i procuraré seguir els hàbits dels que porten amb tanta traça aquesta secció de la revista de Reus NW.

–Escolti, Virolette. Vull saber més coses. Per exemple: on li agradaria anar a esmorzar quan és a Reus?

–Home... Ara em posa en un compromís, a mi m’agraden els bars que t’ofereixen pastes mengívoles, encara calentes: els croissants, les ensaïmades petites, els fartons i les coques! Les coques de Reus! Però, noi... he de fer règim. No em puc engreixar gaire. Els de París, tant poc afeccionats -en el ram de la moda tèxtil- a la carn femenina, m’esborrarien de les llistes.

–I aquí no?

–No, home, no, aquí tenen més bon gust amb això dels tipus. Molts em diuen la reina negra. Em puc permetre algun luxe i lluir algun quilo de més, sempre que estigui ben posat, ben situat dintre de la caracterització.

Quan arribem aquí, jo respiro una mica perquè aquesta reina de color té un ritme trepidant. Jo li he de preguntar un parell de coses més, coses de Reus vistoses, per exemple: què em diu de les olors de la ciutat; en quin establiment aniria a fer l’aperitiu. O a sopar. O quin olor recorda de la seva infantesa. 

–Escolta, noi ?La Virolette em diu “noi”. Amb això del menjar he d’anar molt alerta, ja ho sap. És qüestió del règim. Jo estic contra el règim, però per les meves professions l’he de seguir. Li diré, però, que l’aperitiu l’aniria a fer al Museu del Vermut perquè això que tinguin unes col·leccions de gràfics i estampes sobre els vermuts de tots els temps i, a la vegada, una barra i unes taules amb les millors versions de l’actualitat per menjar i beure té un gran atractiu.

Escolta, estimat conciutadà ?segueix dient la Virolette, no em faci parlar de les olors de Reus. Jo tinc molt bon nas i Reus, sobretot el centre, només fa olor de fum de cotxes, de contaminació, un flaire molt dur d’ensumar. Vaig conèixer una senyora de Reus, que ja va morir perquè tenia més de 100 anys ?jo penso: òndia!, i m’explicava l’olor de la plaça de Prim abans de la invasió dels cotxes, dels motors. “La plaça de Prim feia un deliciós aroma de cafè. I és que el carrer Llovera que hi desemboca, hi guaitava cal Macaya. Eren uns grans majoristes i torradors de cafè que venien per tota la península. L’olor potentíssima del cafè de cal Macaya es barrejava a la plaça amb l’olor de cafè dels bars d’allí mateix: El Gran Cafè Paris, El Cafè de l’Esquella, el més modern Bar Solsis, el bar Prim i algun altre que sento no recordar. L’olor del cafè dels bars sortia agonitzat per unes gotes d’alcohol que podia ser rom i anís, obsequi de la casa. Anaven amb unes ampolletes dobles, de vidre verd barat, que duia les dues begudes, aquella era l’olor de Reus més característic fins que va arribar la invasió dels motors”.

La Virolette seguia amb la seva explicació. La senyora Mundeta encara em deia que n’hi havia altres, d’olors, escampades per Reus que valien molt la pena i que els nois anaven a flairar in situ. L’olor deliciós de les premses d’oli mentre premsaven, l’olor del magatzem de garrofes; els perfums dels magatzems de vi i sobretot l’olor d’una fàbrica mig a l’aire lliure que hi havia al carrer Tívoli que feia alcohol de figues seques prohibidíssim!

Segueix la Virolette:

–També m’ha preguntat pels meus records d’infantesa; el meu record dels sabors de la infància és el de la fragància que feia la llet en aquells grans vasos que s’assemblaven als vostres tupins.

–Així que éreu de la Tupinamba.

–Està de broma. (Pausa) Ja sé que a Reus hi ha olors tant delicioses com el de les roses ?em continua explicant la Virolette, però jo crec que parlem de les olors col·lectives.

Jo la vaig escoltar amb els 5 sentits, la Virolette estimava Reus. I encara em va dir:

–La senyora Munda també em va parlar dels sopars de cal Botella que va desaparèixer als anys 50 i que tenia una cuina que era tota una institució.  

–Escolti, Virolette m’he deixat moltes coses per preguntar-li, suposo que ens tornarem a veure, m’interessen molt les seves opinions, hauríem de comentar més peculiaritats i més reusenqueries. Ara que l’he conegut, no voldria que marxés mai de 
Reus.

–Tampoc ho voldria jo, me l’estimo més del que es pensa. Quan vaig amb tren cap a Barcelona direcció París vaig cantant sense aixecar la veu la primera part de la marxa dels Gegants, dels nostres gegants i la repeteixo ben moll fins que veig el mar i allí acabo i penso adéu Reus, fins aviat.