La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Història

Joaquim M. Bartrina, un revolucionari escèptic

Bartrina, tot i morir amb 30 anys, va ser un dels artífexs del Centre de Lectura

18/08/2020 | Per Arnau Martínez

Monument a Bartrina que podem observar a la plaça de Catalunya

Monument a Bartrina que podem observar a la plaça de Catalunya

Poeta, dramaturg, traductor, pensador, revolucionari, autodidacte, republicà, positivista, reusenc, són alguns dels adjectius que defineixen a Joaquim Maria Bartrina d’Aixemús. Va néixer el 26 d’abril de 1850 al número 46 del raval de Santa Anna de Reus i va morir, amb només trenta anys, el 4 d’agost de 1880 al carrer Tallers de Barcelona on hores abans de la seva mort va preguntar-se: “Per què no he de morir allí on vaig néixer?”. Enguany la capital del Baix Camp commemora el 170è aniversari del seu naixement i els 140 anys de la seva mort amb l’Any Bartrina qui és, a més a més, fill il·lustre de la ciutat.

Una faceta literària que segurament es va emmirallar amb el seu germà gran que tenia quatre anys més. Francesc Bartrina va publicar els seus primers versos amb només tretze anys. Joaquim M. Bartrina era el petit de la família i els seus pares i els amics de més confiança l’anomenaven Quimet. 

L’autor va anar a l’escola de Benet Bofarull, al carrer de Monterols, allà va aprendre tot el més bàsic. Més tard, va començar batxillerat al col·legi d’escolapis dirigit per Pere Sallarès. A Reus, els escolapis es dividien en dos bàndols, els d’esperit liberal i precursors de certa modernització de l’ensenyança i els més conservadors. Bartrina estava escolaritzat al centre més innovador, però els conservadors van imposar-se fins a expulsar a Pere Sallarès de la ciutat. El poeta va incorporar-se a l’altre col·legi, però no va acabar els estudis per la mandra que li feia haver d’anar cada dia a les set del matí a missa abans d’entrar a classe. Anys més tard, amb la Revolució de 1868, coneguda popularment amb el nom de la Gloriosa, Bartrina va treure’s el títol de batxillerat a l’institut provincial de Tarragona aprofitant la llibertat d’ensenyament. En l’impàs d’abandonar els estudis i de reprendre’ls, va ajudar al seu pare, comerciant de farines. 


Un dels artífexs del Centre de Lectura

La vida de Joaquim M. Bartrina va estar estretament lligada al Centre de Lectura de Reus, lloc on hi va passar més hores que a la pròpia casa. Allà va conèixer alguns dels seus amics més íntims com Josep Martí Folguera, Josep Güell i Mercader, Lluís Quer o Josep Rofes Aleus. També va establir relació amb Eduard Toda i Antoni Gaudí. En aquell moment s’estava formant la biblioteca de l’entitat i rebia diaris i revistes de diferents ciutats de l’Estat espanyol que Bartrina aprofitava per llegir. De manera paral·lela va donar tots els llibres que comprava a la mateixa biblioteca amb una dedicatòria que encara es pot trobar en alguns exemplars: «Joaquim M. Bartrina al Centre de Lectura».

Fins a l’any 1874 va viure a Reus col·laborant en publicacions locals com El Eco del Centro de Lectura, La Redención del Pueblo, El Crepúsculo, Las Circunstancias El Parthenón. Salivava amb els merengues, reposava a les tardes al Cafè del Teatre escoltant òpera, La Traviata l’encisava. També va estar vinculat al Casino Reusense i va ser fundador del Club Republicano Federal de Reus.

No va ser un home d’afers amorosos, només se li coneix una història amb Roseta Pallejà. La jove va morir el 1872 després d’una malaltia, un fet que va trasbalsar el poeta, que va refugiar-se escrivint Cor infinit, un diàleg amorós entre l’escriptor i la seva estimada. Fins i tot, va compondre uns versos el mateix dia de la seva mort: Murió! Flor tímida y pura / brilló tan solo un momento, / y sus hojas llevo al viento / que del tallo la arrancó. / Huyó  todo! Más mi pecho, / que la nostalgia consume, / guardará eterno el perfume / que en su cáliz aspiró. 

El 1874 es trasllada a Barcelona per qüestions del negoci del seu pare. Allà coneix diversos intel·lectuals i amb personatges com Valentí Almirall i Joan Giné, funden l’Ateneo Libre Catalán, una escissió de l’Ateneu Català, ara l’Ateneu Barcelonès. Allà va pronunciar diverses conferències amb unes sales sempre plenes de gom a gom. 

Amb Valentí Almirall també van fundar el primer diari en llengua catalana, el Diari Català. També va escriure a La Renaixensa.


Un home de sàtira 

De Bartrina és coneguda l’obra Lo ball de les cartes (1871), per a una comparsa de carnaval. El dramaturg va participar activament dels grans carnavals que se celebraven a la ciutat. El 1872 va escriure el testament de Carnestoltes XI, en temps del regnat d’Amadeu I de Savoia, i un any i escaig després de l’assassinat de Joan Prim: que la política basta / del país en què vivim / ja fa olor de socarrim / i l’home més baix se gasta / quan al blanc vol fer de prim; / veient no pot ser feliç / puix mata ses il·lusions / lo pagar el lloguer del pis, / butlles i contribucions, / ha determinat morí’s…

Bartrina no s’estava de res i fins i tot va dedicar un poema el 1869 a un seder de la ciutat, Tomás Homs, que patia hidrocele, una malaltia que produeix inflamació dels testicles: Als ous del Homs. / Figureuse dos sachs, penjats d’una ascla, / dins dos ous, tots los ous de tots los homs, / tota la pols de Reus, dintre dos coves, / del mon tota la pólvora, en dos trons, / l’aygua del mar ficada dins dos cantis / [...] / Quan de sa casa surt, son pés disforme / desnivella’l carrer de Monterols, / i venen forasters de lluny[an]as terras / per admirá’l prodigi de ben prop.

L’escriptor va patir la censura del mateix Centre de Lectura quan l’any 1871 la revista El Eco imprimia un poema seu amb l’anotació a peu de pàgina: «Hemos creído conveniente suprimir la estrofa segunda». Bartrina va afanyar-se a afegir a mà la part censurada a l’exemplar que es conserva a la biblioteca del centre: Solo la ciència á mi ansiedad responde, / y por la ciència sé / que no existe ese Dios; Dios que se esconde / tras el postrer porqué

Joaquim M. Bartrina va escriure en revistes satíriques com El Mosquito El Sorbete. Un comunicat de caire republicà en la primera d’aquestes publicacions va ser l’excusa perquè el monàrquic Eusebio Gallisà, col·laborador de La Redención, agredís a Bartrina al mig del carrer. Totes aquestes anècdotes les explica l’historiador Xavier Ferré en diversos articles.


Un lliure-pensador

El reusenc il·lustre era un “lliure pensador”, en paraules de Ferré, un home de lletres amant de la ciència i de la tècnica. Tant és així que va interessar-se per la telegrafia sense fils quan encara ni existia. Va escriure articles i poemes sobre història, etnografia, música, astrologia, geografia, meteorologia, etc. Fins i tot va encabir fórmules matemàtiques i científiques als seus poemes. “Va llegir els autors francesos de referència, va anar a l’Arxiu General d’Índies a documentar-se sobre les comunitats llatinoamericanes poc abans de morir. Tenia ànsia de coneixement”, subratlla l’arqueòleg Jaume Massó. Un coneixement gairebé inabastable: Si quieres ser feliz, como me dices, / no analices, muchacho, no analices, deia al poema Fabulita. 

Era un escèptic nat. Al pròleg del poemari Algo (1877) advertia: “Si se vé en alguna de mis composiciones, según afirman, un tinto de escepticismo débese á que en ellas me he propuesto (sin duda no alcanzándolo) reflejar el malestar moral que, á mi modo de ver, produce en nosotros la lucha sin tregua que sostienen dentro do nuestro sér el sentimiento y la razón”.

Positivisme, evolucionisme, idealisme, escepticisme o republicanisme són alguns dels corrents de pensament que va abraçar Bartrina, algunes d’elles vingudes des d’Europa i que el dramaturg es va fer seves esdevenint gairebé un ambaixador dels pensaments més moderns. “Tots aquests moviments tenen un denominador comú, qüestionaven l’Antic règim espanyol i el poder de l’Església”, assenyala Xavier Ferré. 

Bartrina es definia com persona atea, defensava l’anticlericalisme. La seva obra ¡Guerra a Dios! (1869) és tota una declaració d’intencions. Fins i tot va declarar-se a favor del matrimoni civil i el 1869 va escriure una petita obra de teatre d’un caire molt polític titulada Lo matrimoni civil, situada a la capital del Baix Camp. 

Així mateix, Bartrina va criticar el creacionisme i va defensar l’evolucionisme de Darwin. D’aquest autor va traduir al castellà El Origen del hombre: la selección natural y la sexual

Reus era un dels focus de la industrialització de Catalunya, una ciutat dinàmica social i econòmicament, d’elits, avançada respecte Tarragona, encara molt conservadora, i la resta de territoris de Catalunya.

L’autor que ens ocupa cal situar-lo al costat de persones liberals com Víctor Balaguer, Pi i Margall, federalistes de base. Són uns personatges amb una personalitat pròpia, “molt originals i trencadors si tenim en compte el context de l’època”, comenta l’historiador. S’emmarca en un moment d’eclosió cultural. A Reus havia sorgit La Redención del pueblo, un periòdic republicà federal, on va col·laborar. Fundat per Josep Güell i Mercader que dia si, dia també, polemitzava amb la publicació més conservadora de la ciutat: el Diario de Reus


Els cinc grans amors 

Joaquim M. Bartrina va viure només trenta anys, però va gratar en tot allò que l’encuriosia. “Amb el seu amic Eduard Toda, fins i tot volien fer una enciclopèdia per encabir tot allò que encara no s’havia estudiat ni publicat”, explica Jaume Massó. Un escèptic que cercava tots els ideals. Un enamorat de la seva ciutat, tant fou així que va escriure el poema Les de Reus i los de Reus on diu: Del Camp diuen cent mil veus / que és la joia entre les joies / la nostra ciutat de Reus

El número 111-112 de la Revista del Centre de Lectura recull el discurs d’Enric Aguadé durant la inauguració de la Galeria dels Reusencs Il·lustres que va tenir lloc el 27 de novembre de 1915. Aguadé descriu a Joaquim M. Bartrina amb les següents paraules: “la seva vida van constituir-la cinc grans amors: a la pàtria, a la llibertat, a la investigació, a la ciència i a un amor pur i romàntic que segurament va ésser la millor glòria de les que va gaudir durant la vida”.  L’obra de Bartrina és vigent, més vigent que mai, i enguany, que se celebra el seu any, pot ser un bon moment per rellegir-la i reivindicar-la.


Els escrits de Bartrina

Les biblioteques de Reus conserven exemplars de diverses edicions d’obres de Joaquim Maria Bartrina, que s’han recollit en l’opuscle Joaquim Maria Bartrina, 1850-1880. Bibliografia disponible a les biblioteques de Reus. Aquests són els títols que, en diferents edicions, va publicar Bartrina en els seus trenta anys de curta vida:

  •  Algo: Colección de poesies originales
  • El clero: Su origen, sus vicios y sus crímenes; historia de los sacerdotes de todas las religiones

  • Cor infinit i altres poemes
  • ¡Guerra a Dios! Folleto en apoyo del de Suñer y Cadpdevila

  • Intimas y quadrets

  • Lo matrimoni civil: apropósit en un acte, en vers y en català

  • La meteorologia popular

  • El mosquito

  • El nuevo tenorio: leyenda dramàtica en 7 actos, en prosa y en verso

  • Perpetuínes

 


 

Reportatge publicat al número 93 de la Revista NW (Maig 2020). El podeu veure sencer a la revista de paper, que podeu obtenir a la nostra botiga virtual:

 

Revista número 93