La Revista de Reus

La Plaça de les Nacions de Ginebra sembla la seu de la mala consciència de la humanitat. Just al davant del Palau al qual s'accedeix per una avinguda amb totes les banderes del món (bé, totes no, només les dels estats), hi ha una escultura que és una cadira gegant amb una pota trencada, que vol retre homenatge a les víctimes de les mines anti-persona que alguns dels estats que tenen la bandera a l'avinguda han utilitzat per guanyar guerres. Una mica més enllà, ja fora de la plaça, hi ha la seu de l'Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, que intenta resoldre el problema dels desplaçats per guerres que provoquen els estats de les banderes. Un pensa que no entendria res, si no anés a buscar en la memòria la història d'aquesta institució, les guerres mundials del segle XX i el perquè la humanitat va decidir dotar-se d'una institució que, almenys, servís de marc de diàleg i, també, que corregís el mal fer dels països amb estat. Un pensa també que té lògica que la seu europea d'aquesta institució sigui a Suïssa, país que feia bandera de la seva neutralitat en els anys en què els europeus es mataven entre ells. Sigui i com sigui, quan un es passeja per la plaça de les Nacions (plaça dura, d'aquelles que multipliquen els efectes d'un bat de sol), té la sensació d'estar contemplant la Història. I, contemplant la Història, diumenge, hi eren els Xiquets de Reus, que també tenien la sensació d'estar fent Història, així, amb majúscules.

Diumenge, l'important no eren els castells en si. Els Xiquets van optar per no arriscar i van plantar el 4 de 7, el 4 de 7 amb el pilar i el 5 de 7. El 5 de 7 és el que van guardar per al moment clau: les 12 del migdia, hora acordada per plantar de forma sumultània el castell a totes les capitals europees triades per a la campanya "Catalans want to vote" impulsada per Òmnium Cultural. Amb la puntualitat prìopia d'un país tan ben organitzat com Suïssa, en el moment que la pesona que estava en contacte amb Barcelona va donar l'ordre, els terços van començar a enfilar el castell, la base del qual es va esperar un parell de minuts a que arribés el moment. Els Xiquets de Reus tenen molts cincs de set a les espatlles, però segur que cap serà guardat a la memòria amb la intensitat amb la que es gaurdarà aquest. Tot plegat, davant la presència de més de 500 persones, entre les quals, molts catalans que estudien, treballen o viuen a Suïssa, que es dedicaven a explicar als no catalans que hi havia a la plaça de què anava aquell acte, i què eren els castells. Especialment actius eren la gent jove del Centres Catalans que hi ha a Lausana i a Ginebra, que durant tot el cap de setmana havien acollit als Xiquets de Reus en un notable esforç d'organització. Entre la gent gran d'aquest col·lectiu de catalans, com ja havia passat el dia anterior a Lausana, es va escapar més d'una llagrimeta. Una conclusió de tot plegat és que els castells són uns grans ambaixadors del país, i que els Xiquets de Reus són uns grans ambaixadors de la ciutat.

Els castellers tenien la sensació d'haver participat en un moment històric, i d'haver-ho fet en una plaça on la Història s'hi fa present miris on miris. Un dels xiquets de la canalla de la colla, mentre s'esperava l'actuació, i mirant les banderes del Palau de les Nacions, li deia a sa mare: "Mira, mama, el 9 de novembre tindrem la senyera en aquest passeig, no?". "Tant de bo, fill", li va contestar la mare.