La Revista de Reus

Nous aires a la informació local

Segueix-nos

facebook twitter youtube google+

CULTURA | Lectures d'agost

Eduard Toda: la vida inabastable

Les notes biogràfiques d'un personatge fascinant, escrites pel periodista Toni Orensanz, coautor del documental "Les set vides d'Eduard Toda"

31/07/2016 | Per Toni Orensanz

Eduard Toda

Eduard Toda

En recórrer el monestir de Poblet, avui dia, la majoria dels visitants poc poden imaginar-se que aquesta joia del Cister, catalogada com a Patrimoni Mundial per la Unesco, fos una ruïna poc abans de la guerra civil del 1936-1939. No és cap exageració. “El Calefactori tenia la volta de pedra caiguda, així com també els Claustres de Novicis, la Infermeria i Sant Esteve. Les teulades de l’absis de l’Església i les teulades del Dormitori de Monjos estaven en estat lamentable i les galeries del Claustre Major i el templet tenien les juntures de les pedres envaïdes d’herbes per on traspuaven les aigües de les pluges. Els edificis interiors tocant la Muralla estaven plens de runa dels enderrocs produïts des de l’any 1835, amb parets i teulades caigudes, i les onze torres de la Muralla estaven en estat ruïnós”. La descripció pertany a l’arqueòleg Marià Ribas, que va col·laborar en la reconstrucció de Poblet just abans de la guerra i tan sols cal veure les fotografies de principi del segle XX per certificar que el relat no exagera gens ni mica: a Poblet no hi havia un sol teulat en condicions fa vuitanta anys. 

Poblet, abans del 1936En pocs anys, però, entre el 1931 i el 1936, la situació va començar a revertir-se i si, en bona mesura, va ser així fou per la tenacitat, passió, coneixement i bona cartera de contactes del reusenc Eduard Toda i Güell, que en el moment de ser nomenat president del primer Patronat de Poblet el 1931 ja tenia una edat avançada, nascut com era el 1855. Un editorial de la revista Catalonia el 1935 opinava el següent: “De tots els llocs de la nostra terra s’aixequen veus d’encoratjament per la tasca meritíssima del patrici senyor Eduard Toda, el gran abat de la restauració pobletana”. 

Poblet, 1931Fixin-se ara en la fotografia d’una finestra que acompanya aquest reportatge, en la llinda de la qual es pot llegir “1931”. No és res excepcional. L’impuls d’aquells anys van ser fonamentals. Va ser llavors que Poblet va tornar a renéixer arquitectònicament però, alhora, també com a símbol per al país. D’aquí que Josep Pla –en descriure Eduard Toda com tot un “Homenot”– en digués el següent: “Si el senyor Fabra unificà la llengua i el senyor Prat de la Riba demostrà que hi podia haver un polític eficient (...) el senyor Toda s’obsessionà amb la restauració de Poblet. Aquesta il·lusió és extraordinària. El senyor Toda ha contribuït a desprovinciar el país”.

No és exagerat dir que Toda estava obsessionat amb la restauració de Poblet. De fet, va ser una de les grans dèries de la seva vida, com certifica que amb només quinze anys concebís un projecte de restauració del monestir –ideat amb els seus amics d’institut Antoni Gaudí i Josep Ribera– i en publiqués un llibret amb la finalitat de començar a recollir diners per salvar i transformar el monument. Somni de joventut i gran dèria de la recta final de la seva vida. Poblet com a principi i fi de trajecte.

Amb això ja n’hi hauria prou per considerar Toda un prohom de la cultura catalana, i de fet així va ser encara en vida seva, quan li plovien els elogis. “Eduard Toda, que aplega en la seva ànima la doble excel·lència universalista i patriòtica d’un humanista, presideix com un abat laic la vivificació de les ruïnes pobletanes”, escrivia Antoni Rovira i Virgili al Heraldo de Reus el 1933. “Eduard Toda, el qual s’ha guanyat el títol d’Abat laic de Poblet, ha vist ben clarament des del principi de la seva magna empresa, que la restauració de Poblet havia de ser ni més ni menys que la restitució de l’ànima que vivificava les pedres del gloriós monestir català”, sentenciava solemne 1935 a La Veu de Catalunya el crític i historiador de la literatura Manuel de Montoliu. N’hi ha una infinitat d’articles, com aquests.

Això, però, no és tot, ni molt menys. Reduir la figura i la importància d’Eduard Toda a la seva obsessió amb Poblet seria erroni. Poblet és tan sols un capítol més de la seva vida, un altre capítol que va viure de manera tan intensa i apassionada com la resta d’incomptables carpetes que va decidir anar obrint i tancant al llarg dels seus 86 anys. Perquè aquest reusenc (1855-1941), a banda de reconstructor de Poblet, va ser el següent (entre moltes d’altres coses), prenguin nota: diplomàtic de carrera, cònsol a la Xina i Egipte del segle XIX, primer egiptòleg espanyol, el primer a excavar una tomba intacta de l’antic Egipte, el primer a escriure en català de la Xina, descobridor del català a l’Alguer, erudit i mecenes de la Renaixença, propietari i reconstructor del castell d’Escornalbou, bon escriptor i articulista tocat per la grafomania, un dels bibliòfils més grans de la història de Catalunya, home de negocis d’èxit al Londres, comprador dels papers d’Ali Bei, secretari de la comissió espanyola que va negociar el tractat de pau amb els Estats Units arran de la guerra de Cuba...  Afegim-hi, a tot plegat, la seva faceta de galant (alt, ben plantat, ulls blaus, bon conversador, culte) i el resultat és que som davant d’un personatge digne de pel·lícula de l’època més daurada de Hollywood, fent, alhora, d’Indiana Jones, Reginald Johnson, Lawrence d’Aràbia i László Almásy.

Tan polièdric és el personatge que, sovint, no és estrany trobar-se amb arqueòlegs que adoren Toda per la seva faceta egiptològica i s’admiren en tenir notícia de la seva faceta pobletana, o descobrir que hi ha algueresos que el veneren per haver posat l’Alguer al mapa de la catalanitat però res no saben d’ell com a egiptòleg, i així fins a l’infinit. Són ben pocs aquells que tenen una visió de conjunt sobre qui va ser Eduard Toda, de principi a final. Un d’ells és Jaume Massó Carballido –del Museu de Reus–, que no dubta a qualificar-lo com “un home del Renaixement capaç d’haver influït i deixar empremta en tot allò que tocava”. Mentre que en paraules del geògraf Lluís Riudor: “Pensar globalment i actuar localment és, avui en dia, un slogan molt difós en la nostra societat. Eduard Toda el va practicar avant la lettre amb la seva immensa curiositat per a conèixer la diversitat del món, el seu interès per explicar-lo i, al mateix temps, actuar en benefici d’una societat i d’uns territoris que li eren més pròxims”. 

Anem a pams. Fill d’una germana del polític i escriptor reusenc Josep Güell i Mercader (republicà i federal), el seu pare es va desentendre d’ell completament. D’aquí que l’oncle tingués un paper fonamental en la seva educació i, alhora, en la seva carrera consular, que es va iniciar el 1876 a Macau, quan només tenia 21 anys. A la Xina, Eduard Toda s’hi va estar sis anys, i en aquest primer viatge ja posa en evidència la manera de fer i de ser que el caracteritzaran tota la seva vida, tot mostrant una curiositat insondable i una ànsia de coneixement fora de sèrie que el portaran a escriure nombrosos articles (a La Renaixensa, La Ilustració Catalana), i notes sobre tot allò que veu, aprèn i vol compartir. Toda es converteix així en una rara avis. En paraules de Mònica Ginés, experta en col·leccionisme d’art xinès del segle XIX, “les seves notes de viatges per Xina, la seva col·lecció de monedes i obres d’art asiàtiques i el seus llibres i articles sobre la cultura, la història i l’economia xinesa, representen una raresa i una font d’informació gairebé única per a la societat catalana en un moment en què les publicacions sobre la cultura xinesa en espanyol, i encara més en català, eren escassíssimes”. Més d’un segle després alguns dels treballs sobre numismàtica vietnamita que Eduard Toda va fer a l’època són encara un referent per als col·leccionistes internacionals.

Toda, a més, ben connectat com està, és un home que es deleix per divulgar tot allò que sap (socialitzar el coneixement científic, en diem ara) i per presentar-se en societat. Així que ben aviat, en tornar de la Xina, a Barcelona ja es parla d’ell. Constata el diari La Renaixensa: “Se troba en Barcelona, hospedat en la fonda d’Orient, de pas pera Reus, sa ciutat natal, nostre paysà lo jove y distingit jurisconsult D. Eduard Toda y Güell, que ab llicencia d’un any pera pasarlo al costat de sa volguda familia, ve de Xina, ahont és cónsul representant d’Espanya. Entre’ls molts objectes raros y curiosos que porta d’aquellas interessants terras, hi ha una riquíssima y numerosa colecció de totas las monedas que s’han conegut en lo celest Imperi, la qual li es ab insistencia pretenguda per una distingidíssima academia alemana”.

El Caire

Interior de la tomba de Sennedjem, excavada per TodaA Catalunya, però, s’hi estarà poc temps abans de conèixer nova destinació consular: el Caire, on farà de vicecònsol entre el 1884 i el 1886. Els egiptòlegs catalans adoren Eduard Toda per dues raons d’allò més elemental: va ser el primer egiptòleg català i espanyol i el primer de tot el món a excavar una tomba intacta de l’antic Egipte. Com s’ho va fer per Toda per arribar a Egipte com a vicecònsol i convertir-se en un egiptòleg eminent? La resposta l’hem de buscar un cop més en la seva ànsia de coneixement, en la seva capacitat intel·lectual i en una gran habilitat per a les relacions socials. Eduard Toda, a Egipte, no es queda de braços creuats i –de la mateixa manera que havia fet a la Xina– s’endinsa en la cultura del lloc. La cultura de l’antic Egipte l’atrapa de tal manera que, ben aviat, es relaciona i entra en els cercles dels egiptòlegs de tot el món que en aquell moment hi ha al Caire. És així que es fa amic de Gaston Maspero, el llavors director del servei d’antiguitats d’Egipte, que no dubta a encomanar-li que s’encarregui personalment de l’excavació i l’inventari d’una petita tomba situada a Deir-al-Madinah, a l’oest de Luxor. La de Sennedjem és la tomba petita d’un artesà –dels que prenien part en els treballs a les tombes reials– però, això sí, fou la primera tomba que es va descobrir a l’antic Egipte que no havia estat profanada anteriorment. “L’interessant és que Toda se’n va sortir bé i va fer un inventari de la tomba molt ben fet, va tirar fotografies i tenint en compte l’egiptologia de l’època, va demostrar que sabia què es portava entre mans i no tan sols això: el seu treball demostra que fins i tot tenia un cert domini a l’hora de desxifrar jeroglífics”, explica l’egiptòloga barcelonina Irene Cordón.

Com va fer a la Xina, Eduard Toda divulga l’egiptologia i la cultura egípcia a casa nostra com no ho havia fet ningú abans. N’escriu articles i llibres, en porta objectes –que al cap de poc acabaran exposats al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i al Museu Arqueológico Nacional– i, en tornar a casa, pronuncia mil i una conferències. L’egiptologia el consagra com un home conegut en els cercles intel·lectuals del país. La seva experiència li val ser reconegut com a acadèmic a la Real Academia de la Historia. Però el cert és que Eduard Toda, si per ell hagués estat, no s’hauria mogut d’Egipte. Escriu en el seu dietari: “Familiarizado con sus ruinas, conocedor de sus últimos rincones, hubiera querido permanecer allí todo el tiempo que necesitaba su meditado estudio; pero mi carrera, con sus apremiantes exigencias y sus plazos fatales, me lo vedaba. El Gobierno español no está aún en buenas relaciones con la arqueología”. Retinguin el concepte: “El Gobierno español no está aún en buenas relaciones con la arqueología”. Corria l’any 1886. No tornarà a haver-hi cap altre egiptòleg ni català ni espanyol fins després de la guerra civil del 1936-1939, més de mig segle després.

Arran de les seves tornades a Catalunya i en bona mesura gràcies  a la seva estreta relació amb l’escriptor i polític Víctor Balaguer, Eduard Toda s’implica en els cercles artístics i intel·lectuals de la Renaixença. Escriu el periodista Joan Sardà a La Ilustració Catalana: “No sé si ell se trobava tant bé entre nosaltres com nosaltres al costat d’ell. Lo cert es que desde aquella primera entrada no deixá un moment d’assistir á nostres círcols, de ser un dels nostres, amich de tots, estimat de tots, compartint nostras aficions, identificantse ab los nostres gustos, y fent, en una paraula, com si de tota la vida hagués sigut del círcol de literats y artistas que cuotidianament, á falta de lloch més a propósit, se reuneixen en pintoresch aplech en un dels cafés més concorreguts de Barcelona”. Immers en aquest corrent cultural i amic de Victor Balaguer –obsessionat a recuperar la memòria i la influència cultural de l’antiga Corona d’Aragó–, no és estrany que, després d’Egipte, aconseguís que el destinessin a Sardenya en comissió de serveis. D’aquí que sovint es digui que Eduard Toda va ser el descobridor de la catalanitat de l’Alguer. Ho escriu Josep Pla, per exemple: “Abans de Toda, naturalment, l’Alguer ja existia, però no hi ha dubte que en fou l’autèntic i vertader descobridor”. Què vol dir això, exactament? La resposta ens la dóna un altre il·lustre, Mossèn Antoni M. Alcover, bon amic d’Eduard Toda, quan exposa el següent: “Aquella gent arribaren a no sabre que fossen de nissaga catalana, i que parlassen catalá, tota vegada que ells li deien alguerés an es seu llenguatge, fins que devers l’any 1880 hi aná de cónsul espanyol n’Eduard Toda (...), i amb En Toda aclariren ets algueresos que lo que parlaven ells, se parlava dins una gran extensió d’Espanya i de França i que era la llengo catalana, que ells parlaven com a fiis que eren d’aquells catalans que vengueren en temps del rei en Pere a poblar aquesta ciutat de l’Alguer”.

No és tan sols que la notícia de la catalanitat de l’Alguer s’hagués perdut a Sardenya, sinó que a Catalunya havia passat una cosa semblant. Així que Eduard Toda, un altre cop, es va dedicar a conrear el coneixement i a compartir-lo entre la seva gent. Toda, per tant, va redescobrir la pervivència de l’alguerès i ho va divulgar en dos llibres: Un poble català d'Itàlia: L'Alguer i Records catalans de Sardenya. Més glòria i prestigi per al nostre home. “Jo considerava Eduard Toda una de les més grans figures de la nostra Renaixença, un fabulós personatge de llegenda imposat realment en la nostra època”, va deixar escrit Plàcid Vidal en el llibre L’assaig de la vida. En opinió de Mossèn Alcover: “Eduard Toda és catalá meritíssim que, amb tot i fer tants d’anys que no caplleva per Catalunya, té sempre Catalunya dins es cap. Així hu fan es bons catalans”.

La carrera consular de Toda al servei de l’Estat es va acabar el 1901 de manera voluntària. Abans de plegar, però, Eduard Toda va ser el secretari de la comissió espanyola que va negociar el Tractat de Paris, és a dir, el tractat de pau de la guerra de Cuba. El reusenc va resultar una figura clau de les converses per dues raons ben elementals: dominava l’anglès i tota classe d’idiomes i, alhora, era un veritable expert en comerç internacional. Explica Oriol Pi de Cabanyes, un altre enamorat del personatge: “Toda era l’agregat comercial a París el 1894, però ja en els anys vuitanta del segle XIX el veiem negociant en nom de l’Estat espanyol amb Suïssa, Portugal, Alemanya o França com a expert que era en aranzels, duanes i tractats de comerç. Va ser Toda qui, en el Tractat de París, va aixecar acta dels acords establerts amb els ianquis”.

Costa poc d’imaginar, en vista d’això, que Toda fos temptat per l’empresa privada i comencés el segle XX fent de gerent a Londres de Sota y Aznar, una importantíssima naviliera basca. Com a home de negocis internacionals, va fer una gran fortuna. Possiblement aquesta sigui l’etapa més desconeguda de la seva vida. En els llibres d’història sobre aquesta companyia naviliera, Toda no passa de ser un gerent més en la llarga nòmina de càrrecs en la història de la companyia. Mossèn Alcover, un cop més, en el seu dietari, en dóna notícies bones i divertides després de visitar el seu amic a Londres: “An es despatx de D. Eduard Toda, l’he trobat atrafegadíssim amb so firmar documents de ses seues oficines, que son ben grans, i se comprèn. He vista sa llista des vapors que té aqueixa Companyia (Sota y Aznar), i passen de coranta. ¿Ah idò? I ¿quina cantidat vos creis que gira un any amb altre aqueixa Companyia? Idò ¡cinc milions de lliures esterlines! ¡cent vint i cinc milions de pessetes! ¡Veiau si hu paga!”.

Des de la distància londinenca, però, Toda segueix bastint els seus projectes de caire nacional i cultural. Tornem al testimoni impagable de Mossèn Alcover: “M’ha contat que tè molt envant sa restauració de s’antiga Abadía d’Escornalbou (província de Tarragona), que la deixará aviat refeta tal com la teníen es monjos; i allá hi aplega una Biblioteca que será un vertader tresor: tot obres d’extrangers referents a Catalunya i llavó incunables (impresos abans de 1500) i tota classe d’impressions notables des sigles XVI i XVII. Ja tè més de 20.000 volums. Aqueixa Biblioteca li costa un dimoni i mig, com solen dir, perque tal classe de llibres son caríssims. M’ha dit que compta posar aquella Abadia d’Escornalbou i aqueixa Biblioteca de tal manera que, després de mort ell, sien una propietat de Catalunya, un bè public de sa nació catalana. Molt ben pensat! Prou que li he alabada s’idea”.

Eduard Toda al monestir d'EscornalbouA Londres, la seva passió pels llibres i la bibliofília se li desferma. En compra gairebé a pes. “Toda fou un extraordinari comprador de llibres i de documents. De vegades sospito si no fou el català que n’hagi comprat més”, en opinió de Josep Pla. Tants llibres acabarà acumulant que, avui dia, els seus fons estan repartits  a les següents biblioteques, entre d’altres: Escornalbou, Poblet, Biblioteca de Catalunya, Centre de Lectura de Reus, Museu Víctor Balaguer, Biblioteca de Montserrat...  “Amb vera joia estampem aquest any en les pàgines dels Analecta el nom del benvolgut amic i benefactor esplèndit de nostra Abadia D. Eduard Toda i Güell, qui, amb generositat verament catalana, ha fet donació a nostra Biblioteca d’una bona part de la seva riquíssima i escollida llibreria. El nombre total de volums donats sobrepuja els 9.000”, consta la revista Analecta Montserratensia de l’Abadia de Montserrat de l’any 1920-21. Tal com ho senten: tan sols a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat en va regalar 9.000 volums! La de Mecenes, després, és una altra de les facetes inabastables de la seva vida.

Ja de tornada a Catalunya, després de la Segona Guerra Mundial, i instal·lat a Escornalbou, reneix en Toda, però, la passió per la restauració de Poblet, on s’instal·la definitivament com a “abat laic”, on passarà la guerra tot aconseguint que el monestir se’n surti intacte i on acabarà morint el 1941 després d’uns pocs mesos de convivència amb els primers monjos que retornaven al cenobi des del 1835. Tot i que durant la guerra ha estat el “comisario rojo” de Poblet, el franquisme l’acaba mantenint com a president del Patronat de Poblet.

En la pel·lícula de la seva vida –tot i tenir un final tan cistercenc– no estaria completa, però, sense rememorar alguns dels grans amors femenins que va conrear al llarg del temps, com aquella filla d’un arqueòleg alemany i de nom Anita que, rendida als seus encants, li va escriure sobre l’arena del desert, simplement: “Je t’aime”. A Eduard Toda no te l’acabes mai. 


 

Reportatge publicat al número 46 de la Revista NW (febrer de 2016)


Calendari de projeccions del documental: "Les set vides d'Eduard Toda". Accés des d'aquest enllaç.